lasarga

Decàleg de la bona Conselleria d’Educació

Laura Talens, paraula de mestra

Soc mestra des de fa quinze anys. La meua parella és professor. He conegut vora deu conselleries diferents, de diversos partits. Considere que s’estan produint canvis molt greus en el nostre sistema educatiu. I que hi ha un silenci còmplice de moltes persones i entitats que, en comptes de denunciar-ho, callen. Per tant, sent la necessitat de fer públic un decàleg del bon govern.

1. La primera premissa del bon governant és canviar i reformar tot el que hi havia abans. No ens parem a pensar què se’n podria aprofitar. En educació, era peremptori substituir el sistema de línies en valencià per un altre de major modernor. El clamor social resultava ensordidor, anaves pel carrer i entropessaves amb gent que t’ho demanava entre extrems i ploreres. Això de la immersió sonava a antic i demodè. Ara, el que s’estila, són els programes plurilingüístics amb percentatges, els mariPEPLIS. Una idea brillant (per això l’hem tinguda nosaltres) és associar l’ús de la l’anglés com a llengua vehicular de l’ensenyament a l’ús del valencià. De manera que, qui volguera fer més hores vehiculades en anglés, haguera de fer-ne més en valencià. Tothom n’estaria encantat: la concertada, la pública, les zones castellanoparlants… Oh, sorpresa! La justícia va i diu que això és il·legal, i ens tomba el punt més dolcet de la llei. No passa res. Nosaltres tirem la mariPEPLI endavant, caiga qui caiga. Rectificar és de pobres d’esperit i nosaltres no rectifiquem, perquè no ens equivoquem mai de la vida. 

2. No patiu si hem aprovat una PEPLI i només un 15% dels docents tenen la titulació B2 d’anglés. Amb això, els temeraris amb titolet, poden passar-se tot el matí explicant història, filosofia, mates, àmbits o el que faça falta! Qui vulga formar-se, ja s’apuntarà a l’escola d’idiomes per la vesprada, si té sort en el sorteig de places.  

3. Quan ens arriben protestes dels centres i de la comunitat educativa hem d’adoptar un posat  displicent. A les persones de les zones castellanoparlants, contràries a fer més hores d’ensenyament vehiculat en valencià, les hem de tranquil·litzar. Eixes zones, com tothom sap, són un viver de vots per a nosaltres. Ens voten en massa i no ens podem permetre el menor enuig. Els prometrem que estiguen tranquils, que encara que la llei marca un percentatge mínim del 25% en valencià, serem comprensius i els deixareu fer la seua: com sempre. En temps del PP, Font de Mora defensava un mínim del 33% en cada llengua, i només li demanàrem la dimissió.  

4. Si per casualitat, ens arriba un manifest de cent centres educatius i de la comunitat educativa de les zones valencianoparlants, contraris a la PEPLI, hem de mostrar-nos indignats. En eixes zones, tothom sap que no ens vota ningú. No contestem públicament. Això seria situar-nos en un nivell d’igualtat. Diran que amb les línies hi havia ensenyament en valencià i ara, només poden fer el 50% en valencià (si hi ha sort), la resta en castellà i un poquiu en anglés. Favades! Nosaltres representem un esperit intel·lectualment, moralment, superior. Ens reunirem amb la directiva dels centres rebels, d’amagat i en petit comité, per recriminar-los la seua actitud, per titllar-los d’irresponsables, per renyar-los com als alumnes disruptius. I amollarem la consigna: “Què voleu, una conselleria de la dreta en les pròximes eleccions? Nosaltres som els vostres! Com se vos ocorre criticar-nos en públic?”.

5. Convocarem oposicions. Això dona vots a cabassades! I és una decisió presa. Que hi ha una pandèmia? No passa res. Endavant. Que els sindicats diuen que és un desgavell? Endavant. Que els interins protesten i preferirien opositar l’any que ve? Endavant. Qui són aquesta gent per piular, per a qüestionar la nostra guia paternal? 

6. Quan algun bocamoll pregunte, per què en sis anys de govern progressita s’ha avançat tan poc en la normalització del valencià, fingirem sorpresa.”Tooca, nosaltres fem el que podem. Però és que som un govern de coalició, hi ha àrees on manen responsables d’altres partits. “Què voleu, un govern d’extrema dreta en les pròximes eleccions?”. Això va bé repetir-ho ara i adés per tapar  boques i llançar balons fora.

7. Si tenim aspiracions o cobrem alguna classe de subvenció, convé estar-se calladet i portar-se bé. No siga cas que ens neguen una assessoria, comissió, ajuda o el somriure, per significar-nos en contra del govern. Que abans, quan manava la dreta, per molt menys ens convocaven a eixir al carrer megàfon en mà i amb pancartes i cartells de consellers cap per avall? Eren altres temps. Ara manen els nostres. Com hem de criticar i manifestar-nos contra els nostres?

8. Encara que en educació, la llengua havia fet avanços importants, hem de desfer-ho. També el sistema de capacitació docent de les universitats. Sí, eixe en què durant la carrera, l’alumnat podia obtindre la capacitació docent a canvi de cursar un mínim d’assignatures en valencià. Que ho cursen tot en castellà, es presenten després al C1 i au… Quan els representants de les quatre universitats públiques protesten i afirmen que això és un despropòsit, contestarem: “La decisió està presa. No pensem rectificar ni una coma de la llei. Nosaltres no rectifiquem, perquè no ens equivoquem mai. Si no vos agrada, reinventeu-vos”.

9. Quan ens arriben queixes sobre discriminació lingüística en sanitat, justícia, policia, administració, comerç… cal girar la cara i dir que són àmbits d’altres. A qui li importa això? No dona vots. I els nostres, tenen l’obligació de votar-nos fem el que fem. El que s’ha de reformar fins als fonaments és l’educació. Amb tot, aprovarem una llei de competència lingüística en la funció pública de mínims. Que en el dia a dia, vorem com queda.  

10. I sobretot, tinguem sempre clar: Nosaltres tenim la raó. Qui ens critica està equivocat. Nosaltres no rectifiquem. Amén.  

Font: Laura Talens./


firamodernistaalcoi

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *