lasarga subscriutegrat

Les lliçons de la Història

Alcoi ha patit al llarg dels segles una successió de grans epidèmies, que van des de la pesta negra al còlera, passant per la grip · L’últim número de la revista Eines ofereix una selecció de treballs de recerca sobre les situacions extremes patides per la ciutat

La pandèmia del coronavirus, que des de fa un any ha acabat fins amb l’última resta de la nostra normalitat, no és una experiència inèdita per a Alcoi. Al llarg de la seua història, aquesta ciutat s’ha vist afectada per tota mena d’epidèmies, que van deixar xifres de milers de morts: des de la pesta negra de l’Edat mitjana a les grans mortaldats provocades pel còlera en el segle XIX, passant per la grip de principis del XX. L’últim número de la revista Eines, titulat “Alcoi catastròfic”, recull aquestes experiències del passat i ens mostra que al llarg del temps els mètodes per a frenar aquestes plagues a penes han variat en els seus elements més bàsics: mesures de confinament, tancaments perimetrals i paralitzacions forçades de l’activitat productiva.

La revista que edita l’Institut Pare Vitòria arranca les seues investigacions en el segle XIV, quan Alcoi va patir l’impacte de la pesta negra que assolava a tota Europa. En diversos brots epidèmics, aquesta malaltia va suposar que la ciutat perdera un 10% de la seua població. Per a lluitar contra l’avanç de la plaga es van posar en marxa mesures que s’assemblen molt a l’actual tancament perimetral. Es van col·locar guàrdies a les portes de la muralla, que impedien l’accés a viatgers procedents d’àrees infectades. Es prohibia als hostalers i als veïns en general acollir a visitants forans abans que foren examinats per les autoritats. S’establien limitacions al pas de mercaderies i s’habilitaven espais per a concentrar als malalts. Molts veïns decidien tancar les portes i les finestres de les seues cases, aplicant-se motu proprio una cosa molt semblant al confinament que vivim fa un any que en la primera etapa del coronavirus.

Mesures molt semblants s’aplicarien durant un brot epidèmic de febre groga, que es produïa a inicis del segle XIX. Una certa modernitat havia arribat a les mesures de control sanitari. S’exigien certificats de sanitat per a aquelles persones que acollien forasters a les seues cases, també per a tota mena de mercaderies. Es creava un espai de quarantena en l’ermita de Sant Antoni i l’Ajuntament establia fèrries mesures d’aïllament de la població. 

Presentació revista EINES a l’IVAM d’Alcoi./

Entre els anys 1835 i 1885 Alcoi va patir quatre brots epidèmics de còlera. Les xifres de víctimes mortals són objecte de discrepàncies entre els historiadors: unes fonts parlen de més de 2.000 morts i altres consideren que l’impacte va ser molt de menor. Els intents per a controlar aquell desastre van suposar un dur colp per a l’economia local, ja que la paralització del trànsit de mercaderies va tallar l’activitat del comerç i de la indústria, deixant a milers de treballadors en una situació de misèria. La prohibició de la importació de drap va tindre uns efectes molt negatius sobre l’activitat del sector tèxtil. En l’última d’aquestes onades epidèmiques arribava a intervindre l’Exèrcit, que va establir un cordó sanitari a l’altura de Benimarfull, que controlava el trànsit de persones i de mercaderies. Les discussions sobre l’origen de la malaltia i sobre les formes de lluita contra ella van marcar els anys del còlera a Alcoi. 

El segle XX alcoià arrancava amb una epidèmia de grip, que s’estendria al llarg dels anys 1918 i 1919. Les altes densitats de població i l’elevada quantitat de treballadors que es concentraven en fàbriques i tallers formaven una letal combinació, que va contribuir a intensificar els efectes d’una malaltia que es transmetia per l’aire. Mentre les autoritats realitzaven anàlisis bacteriològiques de l’aigua i de l’aire, s’establien fortes mesures restrictives, com la prohibició de qualsevol espectacle públic o de totes les concentracions de gent. L’Arquebisbat exigia als sacerdots la renovació contínua de les reserves de les piles d’aigua beneïda de les esglésies i es recomanava als veïns intensificar la neteja corporal. La junta local de sanitat va tancar les escoles públiques, però va mantindre oberts els centres de titularitat privada, circumstància que va provocar un justificat debat ciutadà. Van arribar a vetar-se les visites al cementeri durant la festivitat de Tots els Sants.

L’historial de problemes sanitaris d’Alcoi es completa amb dues situacions que han travessat la frontera del segle XXI: el cas Ardystil i la successió de brots de legionel·la. Amb xifres de morts i de malalts molt menors que les grans epidèmies històriques, aquestes dues crisis van provocar a la ciutat una alta alarma social i van obligar a replantejar-se determinats sistemes de producció industrial, així com a revisar el control de tota la xarxa d’aigües potables.

Totes aquestes situacions extremes apareixen reflectides en l’últim número de la revista Eines. Un equip de destacats especialistes ens ofereix una impagable perspectiva històrica sobre les formes amb les quals una comunitat afronta els problemes generats per un desastre sanitari. La publicació de l’Institut Pare Vitòria és una referència imprescindible, que ens ajuda a entendre el passat i les complexitats d’un present incert.

Font: Javier Llopis./


Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *