foradia

“allò que no deixa, deixar-ho”

Pixant fora de lloc 26 per Àlex Agulló ... a la TERRA (I)

I quina manera de fer nosa! Després d’un rastre de dies, i nits, sense parar, encara continues igual. Com si fóra l’última ploguda i ens estigueres abocant tota l’aigua.

Ara que si bé ho pense, sí que podria ser la darrera pluja, si més no per a mi. En quatre dies pegaré a fugir i ja no tornaré mai. Aquestes darreres paraules, o les imatges mentals que li generaven, superposaven una sensació agradosa a sobre del desfici per tanta pluja.

No havia estat un camí fàcil, o tan senzill com acostumaven a assumir-se les seues decisions en el seu àmbit de poder empresarial. Les quimeres inicials dels governs amb capacitat per tirar endavant una mampresa així, eren moltes. Al remat, totes derivades dels efectes secundaris d’un sistema polític ja caduc. Allò de cada persona un vot condicionava molt. Palesament eixe costum encara força escampat no era pràctic, ni massa útil.

Unes vegades al recte i unes altres per les travesses, havia aconseguit, com sempre que m’ho proposava, capgirar les reticències dels governs i de la gent governada. Aquestes martingales, t’ho puc assegurar, allà a la Nova Terra, no es repetiran mai més. I no parle dels diners com a clau per obrir qualsevol porta. Parle, pensava sense que el soroll de la pluja li trencarà el pensament, parle del nou ordre mundial. La capacitat de decisió estarà en mans de la gent amb experiència i èxit en les seues actuacions, la gent que ha estat capaç de medrar gestionant més enllà de la política. Mai en mans de qui aconseguisca més o menys vots en una campanya electoral. Continuar amb tu, acompanyant-te en el teu ocàs no és rentable. Econòmicament faig el balanç i ja no em compensa: sense a penes recursos per explotar, suportant fenòmens atmosfèrics desbocats, trampejant queixes i propostes redistribuïdores de gent rebordonida que pot aparéixer per onsevol, o gestionant l’aparició de noves pandèmies, com et deia adés, ja no em compensa per continuar fent negoci i que no s’escarote el personal. Em veig, seguit seguit, com obligat a continuar enriquir-me d’amagat. El possible guany que albire quan pegue a fugir definitivament no té punt de comparança. I ja no hauré d’invertir ni temps ni diners en convéncer, cap govern, per vendre a la ciutadania que les malifetes, no són un entrebanc per frenar la inversió, que més aïna s’han de valorar com un estímul per incentivar la necessitat de trobar un planeta alternatiu. Així de simple. Que la repetició incontrolada de fenòmens atmosfèrics desaforats, epidèmies, fams i morts, simplement són efectes secundaris, una mena de danys col·laterals que no poden distraure els diners que gestionen els governs. No és acceptable dedicar massa recursos per allargar la teua irreversible agonia, ni tampoc la de milions de persones mortes de fam. Ha arribat l’hora del comiat. D’abandonar un planeta caduc i malalt. És com si jo, que gestione una major quantitat de diners que molts governs d’aquells països de pacotilla, haguera de dedicar el que he guanyat a tapar forats que afecten persones de tercera categoria.

Sempre s’ha mort gent de gana. I els meus guanys són per generar riquesa. Si he arribat ací ha estat pels meus mèrits, per la meua capacitat de fer créixer el meu patrimoni. Això sí, més enllà de la multimilionària herència dels meus avantpassats, que no van tremolar quan calia fer-se amb les riqueses de les colònies, o acumular les plusvàlues derivades de la revolució industrial, o de la més recent revolució derivada d’una globalització econòmica i tecnològica, a la qual, els governs dels països i les seues caduques fronteres, ni poden, ni saben donar resposta. Si, ja sé que tu no has posat cap d’eixes fronteres artificials. A tu no t’aprofiten per a res. A mi m’han aprofitat per a fer més negocis, o per evadir impostos, i a hores d’ara encara em donen molt de joc.

Em sap greu per tu, però si bé ho pense, tampoc massa. Sense tu, mai no haguera arribat on he arribat però, ni la llàstima, ni la compassió, són bones aliades per a moure’s en el món empresarial. De tota manera, no cregues que pegaré a fugir com escopetada de lladre. Mentre anem fent camí, ací continuaré tenint delegacions per gestionar negocis que encara continuen sent agraïts. Fins al darrer viatge, persones de confiança continuaran al capdavant dels sectors més interessants: laboratoris farmacèutics, fabricació d’armament, alternatives a la crisi climàtica que jo he generat… i tot allò que vaja apareixent com a possible font de negoci. I en pegar a fugir ja valoraré si deixe les delegacions operatives. Que, amb confiança, també t’he de dir una cosa, no et quedaràs sola. Continuaran amb tu totes les persones de la llista negra. No se n’escaparà ni una. Cap anti sistema, ni tampoc cap somnia truites ecològiques tindrà cabuda a la Nova Terra. Allà el progrés i el creixement continuaran com sempre. Ací, eixa gentola podrà seguir amb la seua matraca de controlar el canvi climàtic, de regular i redistribuir recursos i riqueses… Amb les aigües contaminades, les matèries primeres exhaurides i els continents pràcticament inhabitables, ja tindran una excusa perfecta per continuar amb la seua murga.

A més a més, t’ho explique en un tres i no res. Per una banda no ataquinarem de gent la Nova Terra. Per una altra banda, el projecte té un cost i més enllà de la participació majoritària de fons públics, jo, barat a aconseguir la gestió del procés, també he invertit una quantitat simbòlica però no a fons perdut. El tema és de molta envergadura i ha suposat la implicació a temps complet d’un bon grapat de persones. A hores d’ara ja està tot controlat. Les llistes tancades i organitzades. A la part superior, els meus, la minoria amb possibilitat d’abonar el preu complet del viatge i que ja forma part de la complexa gestió de tan lucrativa mampresa. A partir d’aquest estament dirigent, la gent que puntualment ha anat pagant la seua quota hipotecària, als nostres bancs, conformen una part substancial de la llista, i finalment, també s’inclouen un nombre significatiu de persones que han hipotecat les seues propietats, o la seua vida, i continuen i continuaran pagant-me el lloguer de per vida allà a la Nova Terra.

Així que com et comentava adés, per decisió pròpia, no tot el món encaixa en el projecte; ni tampoc tot el món pot assumir les despeses per formar-ne part. A petita escala ocorre el mateix que amb tu, planeta de sempre: “allò que no deixa, deixar-ho”. Ara continua plovent a gana, que les teues llàgrimes no em frenaran ni miqueta ni gens i continuaré escampant els virus de les meues pandèmies mentre pare la mà i continue emplenant-me les butxaques ací i allà.

Font: Àlex Agulló./


bigdata

subscriutegrat

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *