lasarga ajualcoitel

Creuem els dits

Pixant fora de lloc, columna per Àlex Agulló

El conflicte ESPANYA-CATALUNYA és un problema secular. La frase que millor ho resumeix la va pronunciar el general Espartero l’any 1842: “por el bien de España, hay que bombardear Barcelona una vez cada 50 años”. 

¿Com és possible que en un moment històric amb quotes d’autogovern molt  potents, el conflicte (EL PROCÉS) s’haja acarnissat d’aquesta manera?

La resposta és molt simple: la dependència de Madrid fa que moltes de les competències d’autogovern català es decideixen a 630km.

A Madrid i “rodalies” han reviscolat les propostes per centralitzar competències polítiques; les econòmiques/socials fa anys que, especialment la dreta, les està condicionant (avantatges fiscals, reclam a multinacionals, AVE radial, AENA…)

¿La sentència forma part del “bombardeig” actual de Barcelona/Catalunya? Ajustada a l’animadversió que, prèviament, s’ha generat entre la població no catalana, va en consonància amb els criteris majoritaris/miops d’una visió partidista força arrelada. 

Mentrestant la irreversible desafecció de milions de persones cap a tot allò que sone a “espanyol” es perpetua, especialment per Catalunya.

La dinàmica de resposta, més o menys violenta, a la sentència, i la indefinició/contradicció en la resposta institucional, ignore si intencionada, al meu entendre està alterant l’escenari. Per una banda, el procés s’ha fet més visible a nivell internacional, però per l’altra banda, el preu a pagar dubte que compense:

  • S’ha contaminat, pot ser que irreversiblement, eixa imatge atractiva i empàtica que havia generat, també més enllà de les pròpies fronteres, el camí cap a l’autogovern o cap al referèndum d’autodeterminació. 
  • La independència, o simplement la no dependència del Madrid centralista, no era/és tan fàcil com moltes persones havien/havíem imaginat i, sembla complicat recuperar eixes manifestacions espectaculars, amb milions de persones participant d’una manera mai vista i amb un comportament exemplar. 
  • Els/les del “a por ellos” hauran augmentat en quantitat i intensitat?
  • ¿La base social independentista s’ha modificat a l’alça, a la baixa, o a penes s’haurà alterat? ¿I la base no independentista?
  • ¿Quanta gent indecisa s’haurà decantat cap a una proposta o cap a l’altra?

¿I ara què?

¿Un govern progressista a Madrid quina capacitat i quines ganes pot tenir per menejar fitxa en aquest tauler? 

¿Una extrema dreta consolidada, envalentonada i amb una projecció inimaginable de quina manera pot marcar pautes futures?

Com no tinc cap resposta, preferisc recular i afegir altres interrogants:

  • ¿Hagués estat la mateixa situació actual si per exemple a la tan manida constitució espanyola (1978) hagueren aparegut mostres de voluntat descentralitzadora com ubicar el senat a Barcelona. O el tribunal superior a Bilbo?
  • Eixa mateixa època una persona, entre altres coses locutora dels partits de basquet de la selecció en la TV única, va presentar la proposta per fer un concurs que “normalitzara” i potenciara el coneixement de la varietat de llengües existents a l’estat espanyol. ¿Haguera estat diferent la percepció de les llengües no castellanes?
  • I no parlem de l’himne, de la mínima modificació de la bandera, de la incorporació inqüestionable de la monarquia en el text constitucional. ¿Hi havia altres alternatives més conciliadores?
  • ¿Fa més pocs anys, el recurs del PP a l’estatut, la campanya contra tots els productes catalans, a més de la declaració d’inconstitucionalitat d’algun article semblant, després aprovat en altres autonomies, va  condicionar la multiplicació del vot independentista?
  • I per no fer-ho més llarg, si el mateix Puigdemont, no modifica la seua primera decisió de convocar eleccions, per una declaració d’independència de, sí però no… ¿l’evolució dels fets posteriors haguera estat la mateixa?

Al remat la situació és la que tenim i com de costum per a unes persones Catalunya ha medrat gràcies a l’aportació de milions de migrants procedents d’altres zones d’Espanya i per a altres, Franco va potenciar una jugada mestra: inflar Catalunya de gent castellana per dinamitat el sentiment d’identitat del poble/nació català.

A hores d’ara un Pedro Sànchez, sense massa hipoteques amb els senyorets i senyoretes del seu partit, colze a colze amb l’esquerra i amb el comodí de la justícia europea, podria fer un volantí impossible i… creuem els dits. Si els poders fàctics, miren cap a un altre lloc i el tema acabara bé, em plantejaria si tornava a creure en els miracles.

Font: Àlex Agulló, 24/12/2019./


Una resposta de Creuem els dits

  1. Arbre 6 de juliol de 2020 en 7:52

    Puc dir una opinió des de Catalunya. No dir veritats col.lectives, sinò la meva simple opinió. Davant de la situació de castig col.lectiu a la mitad de la població, per nosaltres acusar de violents un moviment absolutament pacífic, és un trauma que ens fa sentir-nos lluny de això que diuen Espanya, no ens sentim gens , ni mica. Ara aquí el moviment que arriba al voltant d’un 50 %, és plural, hi ha persones moltes que ratllen el supremacisme de pensament, d’actuació no, és clar estem sota la bota dels poders de l’estat militars, Guardia Civil i sobre tot lamentablement una caterva de jutges prevaricadors en les altes instàncies. També hi ha persones que som internacionalistes-humanistes i que defensem el Dret universal a decidir, hi ha un partit que sempre a estat clar el que vol Esquerra Republicana, també un sector d’esquerra La CUP. En resum que un 50% no volem per res l’Estat, no ens represernta.

    Respon

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *