foradia

Arcadi Blasco: Emblema de la creativitat artística

Reportatge d'Art per Yolanda Murcia i Mateo Gamón

Nascut a Mutxamel l’any 1928 i originari de familia llauradora, ens trobem davant d’un dels artistes contemporanis més representatius de la ceràmica mediterrània, un dels artistes que ha fet d’un tros pastat de fang, obres tan increíbles i representatives de la nostra terra que avui en dia, després de set anys sense la seva presència, encara ens recorden el privilegi de posseir semblants escultures i ceràmiques tan espectaculars.

En la seva joventut, ja va començar a interessar-se pel món de l’art, ja que tenia un mestre, anomenat Vicent Sellés, que dibuixava molt bé. L’artista ho nomenava com el principi de la seva atenció per l’art, ja que també el va empényer a interessar-se per aquest món ajudant-lo a treure el seu costat més creatiu. Més endavant en el col·legi dels Maristes d’Alacant, els seus companys de classe quedaven perplexos davant la gran mà de traç per dibuixar, ja que ens explicava com anècdota graciosa que moltes vegades en classe de dibuix molts dels seus companys li demanaven ajuda a l’hora de realitzar qualsevol tipus de dibuix. Més tard, es trasllada a Madrid per realitzar els seus estudis a l’escola de belles arts de Madrid, deixant enrere la seva joventut al seu poble i amb un gran dubte al cap, ja que no tenia clar si escollir el camí de la música, un camí en el qual també va tenir èxit, o en el camí de les arts plàstiques. L’artista comptava que va ser Madrid la seva destinació perquè volia fugir de l’ambient del seu poble que mai li va agradar i per les ganes d’emprendre món que li podien més que quedar-se a Mutxamel.

En la seva etapa a Madrid coneix a un pintor anomenat Lluís Mosquera que el va assessorar bastant pel que fa a l’enfocament de la seva carrera professional. El va informar sobre el cercle de Belles arts de Madrid i el va incitar a visitar el Prado, cosa que el pintor va prendre a peu de la lletra visitant-lo cada diumenge, que era gratis. Passava hores i hores observant totes les obres d’aquest, i és ahí on l’artista va sedimentar aquest camí per les arts plàstiques pel que volia anar, deixant enrere la música.

La talla artística del recreador de fang en obra d’art, era àmpliament sobrepassada per la seva alçada humana i cívica, de compromís quotidià. I és que presenciem un Arcadi polifacètic; un artista que toca grans punts dins de l’art com serien pintura, escultura, terrisseria i ceràmica. Després d’un primer acostament directe amb el ceràmic, que va consistir a emprar la superfície de recipients com a suport del seu vocabulari pictòric (realitzant obres amb certa càrrega decorativa), se sentirà atret per les qualitats i expressivitat d’aquesta matèria, i com a conseqüència naixeran obres de pura originalitat com són pintures mesclades amb un tacte ceràmic que li donen volum i tridimensionalitat a les seves obres.

La utilització de la matèria ceràmica per a l’expressió plàstica també té els seus condicionants, un dels principals és la mida que poden assolir les obres si es vol que aquestes siguin d’una sola peça. La capacitat de forn, entre d’altres, és la que marca aquesta restricció; però Arcadi Blasco és un dels ceramistes que millor ha sabut aprofitar aquesta limitació, a l’haver concebut les seves creacions de tal manera que la fragmentació es converteix en una característica formal unionista de la seva producció i el que li confereix aquesta proximitat al concepte de construcció arquitectònica. L’ús d’una fragmentació molt estudiada li permet realitzar obres de grans dimensions sense que per això perdi la seva particular sintaxi, ja que aquesta característica està present en tota la seva producció, bé físicament, bé per les línies, relleus que com a resultat, ens mostra obres amb un toc de barroquisme buscat.

Sempre amb un compromís social molt marcat, l’obra d’aquest ceramista és una de les més personals del panorama artístic espanyol, com va quedar demostrat plenament en aquella magnífica exposició que va celebrar al Palacio de Vidrio de Madrid el 1984 i que ell va titular “Murs i arquitectures per defensar-se de la Por”. Va ser aquesta una de les seves millors exposicions i potser la que va marcar el seu apogeu creatiu. Va ser l’únic artista que va representar a Espanya a la Biennal de Venècia. Va rebre multitud de reconeixements i premis, no obstant, quan recollia un d’ells, va realitzar el següent discurs: “M’heu concedit el guardó per dissident i no per bon o millor artista plàstic. I vull que sàpiguen vostés que estic encantat de ser un dissident … i que continuaré sent-ho”.

Els seus “quadres ceràmics” són un ressò de la seva pròpia personalitat, plena d’humilitat i creativitat per remarcar tot el viscut i és ací on l’artista es presenta com un narrador d’objectes. Algú amb la contundència de les seves peces i instal·lacions ceràmiques dels anys de la transició, de militància contra la dictadura no ha abandonat en les seves obres urbanes, de grans dimensions, en autopistes, carrers, carreteres o murals, la bellesa i la rotunditat conjugant sense confondre, harmòniques i deutores. Amb el seu retorn al seu poble natal i la instal·lació del seu taller en una casa de camp, comença la darrera etapa de la seva vida on activa la cultura alacantina a través de diferents iniciatives, algunes relacionades amb la ceràmica i la seva ensenyança. L’artista treballava en el seu taller acompanyat dels seus llibres i de la seva música i durant aquests anys va impartir tallers de ceràmica amb nens de primària en el col·legi Manuel Antón de Mutxamel, amb l’ajuda del seu director, Pere Torres.

Sempre va ser una persona humil, d’aquestes que ni volen sorprendre amb el seu treball ni es deixen impactar per la importància de les persones a les quals ha tractat en la seva àmplia trajectòria. Aquesta discreció va ser bandera de la seva personalitat. Des de sempre va ser generós, honest, solidari, amb els de la seva classe, els treballadors, i açò queda reflectit en les seves obres, que ens mostren creativitat i passió per l’art, al mateix temps que compromís i amor per la seva terra i els seus, i deixant-nos així el seu llegat i fent-se conéixer com el que és; un clar emblema de la creativitat artística. 

Font: Yolanda Murcia i Mateo Gamón./


bigdata

subscriutegrat

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *