foradia ivace

Andreu Alfaro; el gran lauro del modernisme

Artistes al País Valencià per Yolanda Murcia i Mateo Gamón.

Nascut en terres valencianes en l’any 1929, amb una gran formació autodidàctica, i deixant empremta al llarg de la seva gran carrera com a artista, ens topem davant d’un premi dins de les arts plàstiques que lamentablement fa nou anys va morir deixant gran part del seu llegat com artista.

Alfaro va començar la seva gran carrera artística ni més ni menys que amb una formació totalment autodidacta. Va emprendre l’art a finals dels anys cinquanta amb una escultura d’herència constructiva per desenvolupar que més endavant va continuar amb una obra canviant i diversificada però fidel a certes concepcions bàsiques com ara l’assimilació en la creació artística de la metodologia dels processos i materials industrials; una vocació sintètica en la forma i el convenciment on l’escultura ha de recuperar el seu caràcter públic i commemoratiu.

L’artista sempre es va considerar un home de la Bauhaus, és a dir, va creure més enllà de la seva estètica, és a dir, en la seva funció, cosa que segons Alfaro, era impossible de trobar entre molts dels arquitectes de la seva època, ja que deia que els grans arquitectes només creien a fer grans escultures. Segons l’artista, cada funció de l’obra compleix un objectiu. No obstant això, Alfaro va començar a treballar amb materials com la fusta, el marbre, la pedra i el plàstic, per passar després a materials de tall industrial, com el ferro i l’acer. A més, el seu estil, impregnat d’influència d’escoles com la ja nomenada escola de Bauhaus, ens mostra com l’objectiu de l’artista amb les seves obres sempre fos recuperar l’habilitat i la destresa dels oficis artesanals i introduir l’art i l’artesania a la indústria creant objectes útils i duradors per a tothom.

A més de tota la seva biografia com a artista, trobem que Alfaro va crear l’agència Publipress en els anys 60 de la mà de Vicent Ventura, Francesc Jarque i Ricard Pérez Casado, primer alcalde democràtic de València. I és que l’artista ha mantingut una vida multifacètica al llarg de la seva vida i la qual l’ha ajudat a aconseguir grans èxits com el Premi Nacional d’Arts Plàstiques (1981) del Ministeri de Cultura, el Premi d’Honor Jaume I (1980) i la Creu de Sant Jordi (1982) de la Generalitat de Catalunya. A més, el 1991 va rebre també el Premi Alfons Roig de la Diputació de València.

I pel que fa al seu treball, cal destacar els seus gairebé cent escultures monumentals, construïdes a escales sorprenents i amb una vocació d’integrar-se en els espais públics com a veritables monuments col·lectius, que es troben en nombroses ciutats espanyoles com Madrid, València, Barcelona, Burgos i Girona, i fora del país a Alemanya (Colònia, Magúncia o Frankfurt) i als Estats Units (Nova York).

Sens cap dubte, trobar-nos davant d’aquest gran artista, ens fa reflexionar sobre la llibertat creativa que escapa dels encasellaments, la gran curiositat i una indestructible voluntat per l’experimentació que fan que les seves obres mantinguen aquest toc màgic d’avantguardisme funcional pertanyent a l’escola de Bauhaus, cosa que el converteix en el que realment és; mestre de la transavantguarda, però sobretot, gran lauro del modernisme. 

Font: Yolanda Murcia i Mateo Gamón./


upvalcoi

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *