Taula redona sobre Isabel-Clara Simó. L’obra d’Isabel-Clara Simó més viva que mai
Conversem amb gent de lletres sobre la nostra escriptora.
Dijous 17 de febrer, a les 18:30 h, hi haurà una taula redona en homenatge a Isabel-Clara Simó al Centre Cultural d’Alcoi. Hi participen la seua filla, Cristina Dalfó Simó, Gonçal López-Pampló, director d’edicions Bromera, Carles Cortés, de la Universitat d’Alacant, i Ester Vizcarra, periodista i membre de la Coordinadora pel valencià. L’acte està organitzat per la Coordinadora pel Valencià i Edicions Bromera i l’amenitzaran les cançons d’Andreu Valor. Conversem amb gent de lletres sobre la nostra escriptora.
- Cristina Dalfó Simó, tu també participaràs a la taula redona sobre ta mare, dijous. Com t’agradaria que fora recordada?
Crec que hauríem de recordar la meva mare des de diversos punts de vista: a nivell humà, amb alegria, valentia i fortalesa, com era ella. Se sentia orgullosa de ser alcoiana; a nivell literari, llegint-la, rellegint-la i anant al teatre a veure Júlia. Era una escriptora immensa, que va conrear totes les facetes literàries; a nivell polític, llegint les seves editorials de la revista Canigó, els seus articles periodístics i llibres de no-ficció. Va ser sempre una dona compromesa, sincera i lluitadora.
- Gonçal López-Pampló, com valores la trajectòria d’Isabel, com a editor en Bromera i com a professor a la Universitat de València?
Com a editor, la figura d’Isabel-Clara Simó és fonamental per a mi. Vam treballar colze a colze durant l’última etapa de la seua vida i em va correspondre la responsabilitat d’editar, pòstumament, la novel·la El teu gust. Isabel era una d’aquelles autores de personalitat forta, que et fan créixer com a professional i, a més a més, passar-ho molt bé exercint l’ofici. Des d’un punt de vista més acadèmic, crec que la seua obra ha tingut una virtut poc habitual, que és la capacitat de connectar directament amb el públic, d’establir uns lligams de comunicació que poques persones aconsegueixen gràcies als seus llibres. La seua trajectòria és diversa i va practicar els quatre grans gèneres literaris, de manera que els resultats són heterogenis, però la força i l’impacte de novel·les com Júlia són contribucions definitives a l’imaginari col·lectiu.
- Francesc Gisbert, com heu pensat organitzar la taula redona en homenatge a Isabel-Clara Simó?
Des de la Coordinadora pel valencià i l’editorial Bromera vam pensar organitzar dos actes senzills, per a recordar-la. El primer serà la taula redona de dijous 17 de febrer. Fa uns anys, en vida d’Isabel, vam organitzar un acte d’homenatge dels escriptors alcoians, per a presentar la reedició d’El mas del Diable i l’Auca d’Isabel. Hi van assistir una bona colla de companys de lletres. Ara, aprofitant l’estrena a Alcoi de l’adaptació al teatre de Júlia, vam pensar en una taula redona. El segon acte serà la presentació de Vi i veritat, de Natàlia Gisbert, la novel·la guanyadora del I Premi de Novel·la Isabel-Clara Simó. Fet i fet, el premi va ser una proposta de la Coordinadora pel valencià via el Consell de Lletres i Literatura, integrat en el Consell de Cultura d’Alcoi.
- Ivan Gisbert, com a professor de llengua i literatura i expert en l’obra d’Isabel, quina valoració en faries?
Isabel t’analitzava els ulls i et despullava l’ànima. Veia en tu ganes d’aprendre i una espurna d’admiració cap a la seua persona, i cap al seu marit, el Xavier Dalfó. I aleshores s’obria en canal i t’oferia tot el que tenia, fins i tot els racons més foscos de la seua intimitat. No amagava res i t’ho abocava tot. Sa casa era ta casa i ja formaves part de la seua família.
En el meu cas, fou l’objecte d’estudi literari per al màster de postgrau, tesina i doctorat. I la seua figura la continue investigant en congressos, conferències i, diàriament, a les aules. De tot el que puc dir d’ella, destacaria dues paraules: puresa i fortalesa. D’una banda, més que escriptora, periodista, ideòloga i professora, Isabel era transparència. No tenia filtres; era tota emocions i sentiments. D’altra, fou molt combativa contra totes les tempestes que se li venien al damunt, com ara les acusacions més deplorables dels feixistes i del mandarinat català, que no aprovaven una figura emergent que connectava tant amb el públic lector. No oblidem que també s’encarà amb la terrible malaltia de l’ELA i visqué fins a l’últim moment fent-li front disciplinadament amb les mans al teclat i gaudint de la seua amiga més fidel: la ficció.
- Natàlia Gisbert és metgessa i escriptora, es va donar a conèixer amb Vi i veritat, guanyadora del I Premi de novel·la Isabel-Clara Simó. Què representa l’obra d’Isabel per a tu?
Com molts alcoians, vaig conéixer Isabel amb Júlia. Amb una lectura obligatòria quan era adolescent. Però no tenia ni idea de tot el que em quedava per descobrir d’aquella dona brillant i valenta, que a poc a poc es convertiria per a mi en un referent. Gosaria a dir que fins i tot el major referent. Novel·la a novel·la he anat coneixent-la més, aprofundint en els seus pensaments, prenent-los com a ensenyaments encoberts. Més enllà de la literatura, Isabel em va traspassar com a dona. Per la seua fortalesa, la seua fermesa davant la defensa dels seus ideals, la seua integritat, la llibertat amb què s’expressava. Guanyar el primer Premi Ciutat d’Alcoi de Novel·la Isabel-Clara Simó, em va regalar el privilegi de portar el seu nom a la portada de la meua primera novel·la. És com si aquest guardó em connectara amb ella. Com un senyal que em marca el camí a continuar, com dec seguir escrivint, sentint-me lliure a l’hora d’escriure i d’expressar-me, tractant de ser justa amb mi mateixa, permetent-me parlar clar i amb la intenció de canviar les coses. Isabel és un exemple per a molts de nosaltres. Si poguera dir-li alguna cosa, seria que gràcies. Per tot el que ha fet per la nostra llengua, per tota la humanitat que ens ha deixat en les seues paraules.
Carmen Gosalbez: 
ARBRE Agulló i Guerra: 
Josep Marti Esteban: 
Comenta i participa-hi