foradia subscriutegrat

Música a Mauthausen

Reportatge per Guillem Llin. Històries de la deportació (XV).

Després d’un parèntesi de diversos mesos en què no ha aparegut aquesta secció torna en aquest número. I ho fa amb un deportat destacat al camp de concentració de Mauthausen. Un presoner que, a banda de preocupar-se per sobreviure el dia a dia, va tindre temps, ganes i moral per fer alguna cosa més: formar part d’una rondalla: la rondalla de Mauthausen. 

Valencians, que es conega, hi va haver tres de destacats als camps de la infàmia. César Orquín, qui amb la seua forta personalitat va plantar cara a la mort i als nazis i va aconseguir salvar uns 300 deportats republicans que, d’altra manera, si no arriba a ser per ell, hagueren sucumbit enfront dels nazis; Casimir Climent, qui estava a la secretaria del camp, i tota la faena que feia la realitzava per duplicat amb el perill i el temps que això comportava, i tot perquè algun dia és coneixera qui eren els malaguanyats que estaven vivint aquella bogeria; i Francisco Mateu Sanchis, qui a partir de 1943 va integrar una rondalla per mantindre alta —a banda de per distraure’s— la moral dels empresonats. 

Francisco Mateu Sanchis, de Tavernes de la Valldigna (la Safor)

Francisco Mateu Sanchis va nàixer el dia 25 d’octubre de 1905 al poble de Tavernes de la Valldigna (la Safor). Era fill de Remedios Sanchis Mateu, de 33 anys, les faenes de casa i d’Albaida, i d’Antonio Mateu Gil, fuster, de 40 anys i d’Énguera, amb domicili en el carrer del Calvari, número 64, en una modesta casa de dues plantes que encara perviu en bon estat. Els avis materns (Pedro Sanchis i Remedios Mateu) eren de Callosa d’en Sarrià i Albaida, respectivament, mentre que els avis paterns (Francisco Mateu i Teresa Gomar) eren de Gandia. 

D’abans de la guerra se sap ben poca cosa de Francisco. Com que a començament de 1926 es trasllada a viure a València ciutat. Ací, passats els anys, habitarà al carrer Camí de Barcelona, 89, i segons sembla s’ha casat amb una noia que li deien Isabel Pino, i que, ja en guerra, entra a formar part en l’any 1937 en el Cos de Seguretat en la plantilla de València (16 grup, 63 companyia) òrgan depenent de la Direcció General de Seguretat. La seua faena era de fuster, havent-se especialitzat a fer tasques molt acurades i figurant la seua professió com a escultor. El treball que tenia li resultaria vital per poder sobreviure, temps passat, a Mauthausen. Era un home d’alçada normal per l’època: mesurava 1 metre 58 centímetres.  

La història de la guerra per als republicans és tota calcada. Davant la possibilitat de caure en mans franquistes, sense saber el que podia passar-los, si els afusellarien, els empresonarien, o si per contra els deixarien en llibertat, opta per exiliar-se a França. En el país veí, el reclouen en un primer moment en el camp de concentració d’Argelès-sur-Mer, en el departament dels Pirineus Orientals. Ací està fins al 16 de juny de 1939 en què les autoritats franceses fan un trasllat de 1.080 refugiats espanyols, i entre ells es troba Francisco Mateu. El nou destí del miler llarg de republicans és el camp de refugiats de Vernet-d’Ariége, situat cap a l’interior, en el departament d’Ariége, sent el número 153 dels 1.080.  

El que no sabem és si va eixir a fer la verema amb companys refugiats. A la tardor, i havent-se declarat la Segona Guerra Mundial, els joves i homes francesos foren tots cridats a files, quedant els bancals de vinya desatesos. Foren els refugiats republicans els que van arreplegar la collita d’eixe any i, a l’acabar, tots els foren traslladats al camp de Saint-Cyprien, a la vora del mar Mediterrani. 

En els camps, al declarar-se la guerra, la pressió sobre els refugiats anà augmentant. Primer van demanar voluntaris per la Legió Estrangera, després, per als Batallons de Marxa i, finalment, per a les Companyies de Treballadors Estrangers on, casualment, tots eren espanyols. Per la data i el lloc en què va caure presoner dels alemanys, cal pensar que formava part d’una CTE. La data, el 20 de juny de 1940, i el lloc, Amiens, al nord de París i prop de la frontera amb Bèlgica, per on els alemanys van accedir a França. (Per cert, en l’expedient perquè li reconeguen que havia defensat a França i que havia estat un deportat; s’equivoca sistemàticament, i avança un mes el ser apressat). 

Fet presoner, el traslladen a l’stalag VII, situat en Moosburg, dalt de Munic, a uns mil quilòmetres cap a l’est. La seua sort està decidida. El 5 d’agost de 1940, la Gestapo es fa càrrec d’ell. Es troba solament a poc més de 200 quilòmetres del camp de concentració. I el dimarts dia 6 està entre els 398 primers republicans que són deportats al camp de concentració de Mauthausen, dels quals en moririen 276 republicans, el 71%. En eixe moment, ni les autoritats alemanyes havien preguntat a les franquistes què feien amb tots els espanyols que tenien presoners. Açò és perquè la Gestapo funcionava autònomament, feia el que li semblava al no existir cap consigna al respecte que emanara de la cancelleria del Führer.  

Francisco Mateu deixa de ser un home i passa a ser un número. El 3497, i s’ocupa com a fuster. Després de tota la successió d’esdeveniments amb el destí en contra, arriba un que li servirà per a aconseguir passar prop de cinc anys en l’infern. Treballant de fuster, no es mourà de Mauthausen. I passats els dos primers anys, l’organització espanyola i l’arribada de presos d’altres nacionalitats —com els russos— fa que els nazis no tinguen ja l’obsessió malaltissa amb els republicans. La guerra de desgast que és la lluita per la supervivència s’atempera dins de la realitat sempre esquizofrènica de les SS. 

1943. Els republicans saben que les coses no van bé per als alemanys. Es tracta de resistir per a guanyar. Cal mantindre la moral alta. I una de les coses que pensen és crear una rondalla. El fet no és extemporani. Hi havia festivals amb cançons, monologuistes, recitació de poemes, obres curtes de teatre… que fan els presos i als quals assisteixen els comandaments nazis. Un dels que més s’aplica en aquesta tasca serà César Orquín als kommandos on està. Al formar-se la rondalla, Francisco Mateu, qui treballava d’escultor al camp de concentració fent obres de fusta per encàrrec per a les SS, va demanar entrar. Ell mateix es va fer la guitarra. Al remat no sabem quants integrants foren, però sí estaven el director del grup, Ramón Botella (Linares, 1905), José Fernández (Cadis, 1916), Pablo Almarza (Madrid, 1919), Manuel Fernández (Astúries, 1904), Luis García (Madrid, 1922), José Clemente (Vila-real, 1895) i Mateu. Els cinc primer tocaven la bandúrria i els dos valencians, la guitarra. A més a més, Fernández i Almarza eren també els solistes del grup. Posteriorment es va incorporar, com a mínim, Francesc Boix (Barcelona, 1920). La rondalla tocava d’amagat al costat del crematori, però amb el soroll que feien, era normal que els nazis s’assabentaren. Així, un dia va aparéixer quan estaven assajant Franz Ziereis, màxim comandament de Mauthausen. Aquest no solament va aprovar el que estaven fent els deportats sinó que els van obligar a actuar des d’aquest moment en diverses ocasions per als nazis. En acabar la deportació, a instàncies del Partit Comunista (al qual pertanyien la majoria dels músics) fou silenciat aquest passatge perquè estava mal vist i no se’ls acusara de col·laboracionistes.     

Aconseguida la llibertat el 5 de maig de 1945 no s’havien acabat els problemes per als supervivents republicans. No hi ha país que els aculla. Finalment, França els accepta, i el 2 de juny, per ferrocarril, ix cap al centre de repatriació fronterer d’Hayange, en el departament de la Mosel·la, al costat de Luxemburg. Creiem que va viure un temps a Perpinyà, prop de la frontera pirenaica. No sabem quan va tornar a l’estat espanyol, però en els anys seixanta del segle passat vivia a València, a l’avinguda de Ramiro Ledesma, 89. És a dir, vivia en el mateix lloc d’abans de la guerra, que havia canviat el seu nom en 1944. Posteriorment li tornarien a canviar a la via el nom en 1981, per anomenar-se avinguda de la Constitució. Tampoc sabem si va tindre algun problema amb el franquisme ni quan va morir. Com a escultor i tallista va participar en algunes exposicions culturals sobre la deportació.

Font: Guillem Llin Llopis./


Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *