foradia elgrat

Històries de la deportació (VII). Juan Bautista Bataller Abargues

De perseguit per Franco a Cavaller de la Legió d'Honor en França

La Vall d’Albaida va tindre un total de 18 deportats dels quals van morir 12 als camps de concentració. Al publicar el llibre La derrota perpètua, dels sis que van eixir amb vida (tres de la Pobla del Duc, dos d’Ontinyent i un d’Aielo de Malferit), es va aconseguir esbrinar el destí de cinc d’ells. Faltava un. Faltava Juan Bautista Bataller Abargues, de la Pobla del Duc. Semblava que se l’haguera tragat la terra una vegada aconseguida la llibertat. Però no. Com l’autor va dir en la presentació del llibre a la Pobla, era una qüestió de temps el trobar-lo. I així va ser. Perquè, finalment, Bataller Abargues sabem què va ser d’ell.

El nostre protagonista naix el dia 4 de febrer de 1907. Era fill de Filomena Abargues Fayos i de Vicente Bataller Miñana. Al xiquet li posen de noms Juan, Blas (com l’avi patern) i Bautista (com l’avi matern). D’adolescent, sabem que va treballar de pastor i que vivia amb la seua família en el carrer del Callizo del Horno de Arriba, 19, de la Pobla.
A meitat de la dècada dels anys vint se’n va a viure a Catalunya, creiem que sol. S’estableix en Begudà, molt a prop d’Olot, en la comarca de la Garrotxa i s’ocupa com a guardaagulles de la Companyia General de Ferrocarrils Catalans el dia 7 de gener de 1926.

S’apropa l’hora de fer el servei militar i presenta el 21 de setembre de 1926 una instància en la qual sol·licita ingressar com a voluntari en el Regiment de Ferrocarrils de l’exèrcit. Però fins a començaments de 1928 no rep resposta, la qual cosa provoca un ensurt, perquè al citar-lo els militars i no trobar-lo, el diari ‘La Vanguardia’ de Barcelona publica el 17 de desembre de 1927 els noms de 49 joves que “Se relacionan y que figuran comprendidos en el alistamiento formado para el reemplazo del ejército del próximo año, cuyo paradero se ignora”. S’ha avisa que si no es presenten “serán declarados prófugos”. Entre ells hi ha el nom de Juan Bataller Abargues.

L’exèrcit contesta la instància finalment i el 28 de febrer passa la revisió mèdica corresponent. Bataller té una alçada d’1,66 metres. L’1 de març de 1928 es ” filiado voluntariamente en este Primer Regimiento de Ferrocarriles” i és destinat de mecànic a la localitat madrilenya de Leganés. Des d’aquesta data fins al 30 de novembre de 1930 és soldat enginyer voluntari. El 13 de novembre de 1929 fa un curs de pràctiques de telegrafista, i l’1 de desembre de 1930 l’ascendeixen a caporal. El 28 de gener de 1932 el llicencien.

Acabat el servei militar es casa amb Josefa Estrada, de Sant Llorenç d’Hortons (Alt Penedès), on segons sembla resideix la parella. El 25 d’agost de 1933 naix la primera filla, Natalia. Posteriorment naixeria un fill, José, al voltant de 1936. La mare mor aviat (possiblement en el part) i Juan Bataller es queda amb els dos xiquets en vespres de la guerra civil. Amb anterioritat, en 1932, havia mort son pare, Vicente, a la Pobla del Duc.

Del seu pas per la guerra no hem trobat cap dada. El dimecres 27 de març de 1940, tot i tenir feina i domicili a França (viu a Cortsaví, al peu del Canigó, i treballa en les mines de ferro de Vetera), a Juan Bataller el detenen i el porten al camp de refugiats d’Argelès i li assignen la fitxa d’entrada número 21.966. No està gaire temps ací. Solament 19 dies. Perquè el 15 d’abril de 1940 ix del camp de presoners per indicació de dos civils, però segons sembla per integrar-se en una CTE, cosa que era possible.

Per ara, hi ha al seu expedient militar una circumstància que no és certa. És l’anotació que fa el franquisme en la qual diuen que “Recuperada esta filiación a la Liberación de esta Plaza por esta Zona de Reclutamiento y Movilización nº 17, sin anotación alguna de los años anteriores, el individuo comprendido en la misma causa alta en esta dependencia en situación de 2ª reserva con fecha 1º de Enero marginal [1940]”. L’anotació està signada el 31 de desembre de 1943. El franquisme havia començat la cursa, entre altres, de la corrupció. Els comandaments militars posen com a que està (ell i una quantitat considerable) per garantitzar-se més diners, menjar i avituallaments. 1 fragment a suprimir si el text és massa llarg.

Dues coses queden fora de tot dubte. Una és que en 1940, en l’ofensiva alemanya, no va caure en poder dels invasors. Dos, que es va enrolar en la Resistència francesa front els nazis. En 1944, l’apressen el 23 de juny en el restaurant La Parre, de Prades, com a integrant del maquis de Mosset, on portava vinculat al grup opositor des del dia 1 d’abril de 1942. L’agafen junt Juan Arias, que residia en Prades, els quals duien fent actes de boicot i sabotatge als alemanys dos anys. Els porten a la presó de Perpinyà, on estan des del 23 de juny al 21 de juliol de 1944.

Entre mig, el dia 14 de juliol, el Tribunal col·laboracionista de la Milícia, amb seu a Perpinyà, el jutja i el veredicte és condemna a mort “pour actes de Resistence”. Però no l’executen. Perquè el 21 de juliol es transferit de la presó de Perpinyà a la de Noe, al sud de Tolosa, on el deixen incomunicat fins el 30 de juliol de 1944, en que ix en tren en direcció al camp de concentració de Buchenwald. Arriba el 7 d’agost de 1944 i està fins el 4 de maig de 1945, tot i que les tropes americanes havien alliberat el camp de concentració el 12 d’abril de 1945.

Li assignen a l’entrada el número de matrícula 69.115. En el llistat del comboi van, sobretot, francesos, però també belgues i espanyols. En la pàgina 15 dels integrants del carregament apareix el nom de Juan Bataller i va junt amb un altre valencià, Víctor Romero. Buchenwald formava part en un primer moment de la xarxa de camps de concentració dissenyada per les SS. Va ser un dels tres camps que es van obrir primer, juntament amb Dachau i Sachsenhausen i el seu ús comença l’estiu de 1937.

El 17 d’agost de 1944, els comandaments de Buchenwald el seleccionen i l’examinen i diuen que “los siguientes deportados fueron examinadas hoy y encontrados en condiciones para el trabajo, motivo por el cual se les transporta”. Hi ha 10 apartats, la resta dels quals presenten alguna circumstància que els impossibilita per a anar on volen enviar-los. El 21 d’agost de 1944 apareix en un altre llistat de 502 deportats en què Juan Bataller apareix cap al final amb el número 429. Dels 502, hi havia 494 presoners deportats i 8 especials, que cal considerar que els especials eren els kapos. A l’endemà, el transfereixen al kommando de Weferlingen, enclavat en la minúscula localitat del mateix nom, a uns 200 quilòmetres cap al nord. És un dels kommandos més allunyats del camp principal de Buchenwald.

Juan Bataller Abargues va formar part dels deportats que els nazis van triar per a posar en marxa el kommando de Weferlingen el 22 d’agost, conegut també com a Gazelle, perquè aquest era el codi oficial com es coneixia. Es diu que van ser 505 presoners però els documents en xifren 502. La majoria dels deportats eren francesos i van ser allotjats en un primer moment en tendes de campanya, per a després passar-los a uns barracons rudimentaris amb unes fustes a terra per a evitar la humitat. L’objectiu del kommando era construir un túnel per a continuar amb la fabricació de motors d’avió i com a dipòsit de municions, ja que els bombardejos de les forces aliades estaven fent molt de mal als alemanys. Les condicions de treball foren molt dures. Treballaven en torns de dotze hores al dia els set dies de la setmana sense descans, amb una única menjada al dia i aquesta era molt pobra. A més a més, la carència d’aigua potable i les condicions d’habitabilitat en un primer moment van fer que molts deportats caigueren malalts i les obres no avançaren. Dels 505 (o 502) deportats, la mitjana de treballadors al dia no passava de 440-460. Encara que oficialment consten solament tres deportats morts, és indubtable que la xifra real és molt superior. Quan el 9é exèrcit dels Estats Units d’Amèrica va alliberar Weferlingen (Gazelle) l’11 d’abril de 1945 es van trobar 421 presoners desnodrits i maltractats, la qual cosa evidencia una mortalitat molt considerable. En 1947-48 les restes del kommando foren derruïdes. Bataller va estar 248 dies pres. Una vegada en llibertat, se li perd el rastre.

Hi havia que pensar que Juan Bataller hauria demanat la indemnització o la pensió a la qual tenia dret per haver format part de la Resistència francesa i com a membre de la CTE. Aquesta possibilitat, es veu en certa manera corroborada pel fet que el 28 d’octubre de 1952 hi ha una anotació en el llibre dels batejos de la parròquia de la Pobla del Duc, a instàncies de l’arquebisbat. Per error, no li havien posat de nom Juan. Solament apareixen Bautista y Blas. Volia dir que s’havia posat en contacte amb el seu poble per extraure una partida de bateig, possiblement per a casar-se. Seguia viu.

Buscar una persona entre prop de 70 milions de francesos es complicat. Hi havia que ampliar la recerca. Ens vam dirigir a l’associació d’exdeportats de Buchenwald Dora et ses Kommandos, on ens van dir que, tal vegada, no estiguera pel nom Juan, donat que hi havia una referència arxivística on apareixia com a Baptiste. Aquesta circumstància fou vital. Potser no estava ni per Juan ni per Jean. Calia ampliar a tots els noms, en castellà i en francès. Ens vam dirigir novament a l’arxiu on estan depositats els documents del ministeri d’Antics Combatens i Victimes de la Guerra.

En efecte, ara sí que va aparèixer. Les informacions que hi havia eren dels anys 50 del segle passat i el trobem vivint a l’hotel Miramar (hui en dia ha desaparegut parcialment, perquè han fet apartaments per a llogar als turistes) de Banyuls de la Marenda (Banyuls-sur-Mer), en la Catalunya Nord, a tretze quilòmetres de la frontera. La feina que té aleshores és la de peó. Ja no era buscar una persona entre 70 milions, sinó entre 4.500 persones. Juan Bataller havia sol·licitat —i aprovat— la carta de deportat polític el 5 de novembre de 1947, solament tres mesos després d’haver-se promulgat la llei, el dia 9 de setembre d’eixe mateix any.

Com a població prop de la frontera, amb tres llengües, i amb molt descendent d’exiliats espanyols (els exiliats s’han mort ja, per llei de vida, però queden els seus fills i néts) crec que Banyuls-sur-Mer és una d’eixes ciutats que no se sorprèn davant res. El català, el francès i el castellà, estan a l’ordre del dia, amb predomini, lògic, del frànces. I, després, diria que hi ha una quarta llengua, un patuès que es, senzillament, la mescla de les altres tres llengües amb l’entonació típica del lloc i de tota Occitània. La veritat és que per un valencià és fàcil entendre’s. 2 fragment a suprimir si el text és massa llarg.

En Banyuls de la Marenda el Registre Civil està dins del mateix Ajuntament. De bones a primeres no podien facilitar-nos cap dada per la protecció de dades. Però havíem eixit de casa amb un as en la màniga. Havíem trobat per internet en la premsa de la zona la mort de la filla Natalia el 16 d’abril de 2013. Vam traure una acta de defunció. Allí posava l’adreça on vivia: carrer Mansard, 13.

El carrer Mansard és una via curta, amb cases a un costat i, a l’altra part, un mur. Tant és així, que els números de la part de les cases van correlatius. Vam cridar a la porta número 13, la 12, l’11… Ningú. Els cotxes aparcats al carrer devien de ser dels voltants, no de les cases d’allí.

Toquem al timbre del número 10. Escoltem unes passes com s’acosten. Hi ha algú! Obri un home menut que passa dels cinquanta anys. L’home, ens comenta que li diuen René Ballester, i que son pare era un republicà exiliat que va eixir en el 39, de València ciutat. I ens diu que Baptista (o Juan) Bataller va viure allí, en el número 13, fins que es va morir, feia 25 o 30 anys, no recordava. Però que ell l’havia conegut i havia parlat moltes vegades amb ell.
En el número 13 havien viscut Juan, la filla i la néta. Aquesta feia dos anys que s’havia traslladat a Perpinyà. Ens va contar que Juan Bataller s’havia tornat a casar amb la filla d’un republicà, exiliada com ell. Vas pel sud de França, o per la Catalunya Nord, i el reguitzell d’exiliats de la maleïda guerra s’encontra un a cada moment, en tots els llocs, en totes les converses, en tot…

René ens va contar que ell no havia conegut a Juan Bataller treballant de paleta. Perquè sempre l’havia conegut com a operari de la fàbrica de dinamita de Paulilles que hi havia entre Banyuls de la Marenda i Port-Vendres, que es una població que està a tocar Cotlliure, on està soterrat el poeta Antonio Machado i on en temps de la Retirada hi hagué un penal (el castell o fortalesa) molt famós per seua extrema brutalitat respecte als republicans. S’havia casat amb Encarnación Asensio, nascuda en 1904 i qui li sobreviuria. Juan va morir en 1992, sent Cavaller de la Legió d’Honor. Encarnación va traspassar en 2001.

Vam voler saber on estava soterrat. René ens va dir “no té pèrdua. És el primer a l’entrar. Se’l trobareu encara que no vullguereu veure’l”. En efecte. A l’entrar en el cementeri, el primer panteó de tots és el de la família Bataller. Allí està Juan, Bautista i Blas Bataller Abargues, nascut en 1907 en un poble que es diu la Pobla del Duc, en aquell temps, Puebla de Rugat, municipi de la Vall d’Albaida.

Font: Guillem Llin Llopis./


2 Responses to Històries de la deportació (VII). Juan Bautista Bataller Abargues

  1. JOSE BATALLER ha dit:

    C’est mon grand pere

  2. JOSE BATALLER ha dit:

    ES MI ABUELO

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *