foradia camaraalcoi

Cultura i més cultura

Columna per Josep Sou

«Totes les cultures, d’una manera o d’una altra, reflecteixen necessitats humanes comunes»

B. Malinowski

A l’Ivam-Cada de la nostra ciutat encara són presents dues manifestacions de primer nivell, quant a l’art es refereixen. Així doncs, per una banda, i fins els darrers dies de juny, l’Antològica d’Antoni Miró lluirà a les sales de l’esmentada institució, i per l’altra les escultures de la Suite Eròtica Grega romandran exhibides als voltants de l’edifici singular que acull els serveis de cultura de l’Ajuntament d’Alcoi.

De l’Antològica d’Antoni Miró s’ha parlat (també escrit) molt i molt bé, per cert. Però ens agradaria, des d’aquestes breus línies, i sense ànim de repetir-nos en excés, poder dir alguna cosa que ens sembla necessari de dir. Potser la principal cosa a matisar serà, sens dubte, que el títol de l’exposició potser no honore, del tot, el veritable possible abast de la proposta expositiva. I per què? Doncs perquè l’obra de l’artista és immensa, profunda, polièdrica i de dimensions majúscules. Així de clar: unes cinc mil obres (més o menys) suposen el total de la seua producció artística i, per tant, referir-nos a una Antològica que conté al voltant de dues-centes obres serà, sempre i tothora, una fenomenal reducció ad infinitum. No obstant val a dir que la selecció ha estat força acurada i ben determinant del que ha sigut la trajectòria del pintor d’Alcoi. I que al través d’aquesta exposició podem arribar a entendre quina s’ha esdevingut  la motivació essencial de l’artista en el seu quefer creatiu. També podem endevinar la multiplicitat de recursos: estètics, tècnics i intel·lectuals, que l’autor ha vingut utilitzant al llarg dels anys de treball artístic. Però…, i és el que volem posar en valor, una producció tan enorme com la d’Antoni Miró necessita, per a poder fer una lectura aproximada de la realitat que se’ns vol transmetre, d’uns ressorts expositius que faculten per a la comprensió exacta de tots aquells extrems que la configuren: el judici fidel al voltant de l’statu quo; la generositat quant a la presa de postura política; la cultura com a eix vertebrador de la societat de les persones; la compassió activa que reclama atenció envers els desheretats; l’abolició del dolor i de la pena com a eines de constricció; les tribulacions que se’n deriven per l’explotació dels més dèbils; la igualtat com a recurs capital contra el liberalisme salvatge; la bellesa del nu elemental que ens abraça la mirada neta; la necessitat de perseverar en la cura per la salut de la terra mare; la intransigència contra el poder omnímode de la bota ancestral; el rigor perceptiu que acompanya, sempre, la ma assenyada a la percaça de la bellesa; sí, també la bellesa; també la bellesa en el clos dels sentiments…  

I què hi farem? L’Antològica ens sembla substancial, encara que ens agradaria que presentés dimensions majors. Només és una opinió, clar està. 

I si en parlem, ara, una mica, del que ens sembla l’exposició de la Suite Eròtica Grega d’Antoni Miró, ens caldrà fer la vista enrere: visitar la màgia del Peloponès; acarar els ulls davant la vaixella de diari que gastaven els nostres savis clàssics; entendre allò de la «transversalitat» (paraula de moda) en matèria sexual; assimilar el valor exacte de l’eros (Marcuse ja va parlar-ne a dojo d’aquesta qüestió) com a motor dinàmic (val la redundància) de l’experiència humana; contribució al cànon de bellesa que des d’aleshores ençà s’ha confirmat com a pertinent i útil; valor intrínsec (de la pràctica en traem lliçó) de l’alliberament físic – genital – sensitiu que les persones, que des de l’altra vora de la mar acadèmica enlairen sense menysteniment dels valors de civilitat, ens regalen ara a tots nosaltres. I l’escultor amidant la formalitat dels perfils icònics, tan versemblants alhora.

Les escultures d’Antoni Miró incorporen lleugeresa (a pesar del ferro corten), doncs l’amplitud de la mirada s’hi refrenda en la ubicació estratègica dels conceptes figuratius. El món clàssic, en la traducció benvolguda de les ceràmiques domèstiques, arrela en les propostes sintètiques, i també en la fantasia eròtica; i tant la llibertat que s’hi desprèn, com les causes que la justifiquen, construeixen un gir més dins el sil·logisme circumstancial de la realitat cultural que ens empeny.

Aquesta obra, aquests episodis visuals que percudeixen a la pell d’uns tambors de plaer significant, s’emmarca en la labor artística d’Antoni Miró quan fa valdre qualsevol eina possible per a la comunicació amb les persones que s’hi apropen.

I celebram l’Antològica, i la gran acceptació que ha tingut entre els visitants (nombrosíssims), i ens alegrem del gaudi davant la contemplació de l’art (aquest sempre ens millora), tothora que desitgem llarga insistència creativa a l’artista: hi haurà, com a conseqüència,el benefici col·lectiu.

I ens meravella la Suite Eròtica Grega: el seu llenguatge obert; dialècticament un tresor per al coneixement; singular construcció que incorpora, de reüll, el capteniment de l’esguard victoriós en la captura d’un instant irrepetible. 

Cultura i més cultura: l’art com una festa.

Font: j. sou./


Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *