foradia camaraalcoi

“Si vols la pau, treballa per la justícia”

Pixant fora de lloc per Àlex Agulló

I ara que?

Quan escric açò, sense massa ganes, fa vora d’un mes que les armes estan “parlant” a Ucraïna. Les xifres (wiquipèdia) parlen de més de 31.000 víctimes mortals, des de l’any 2014 fins ara. Una xifra molt inferior a les que menciona per a altres dels conflictes armats actuals: Més de 60.000 en la guerra al Iemen. No res comparat en els més de 2.000.000 de víctimes que des de l’any 1978 han mort al conflicte de Panshir entre Afganistan i Pakistan. I la llista podria allargassar-la incloent els morts als conflictes a l’est d’Àfrica, la més recent (2020) a la zona del Tigray amb Etiòpia, Eritrea i Sudan com a protagonistes principals i amb més de 40.000 víctimes, també un altre conflicte a Somàlia; el conflicte permanent del poble kurd (Iraq, Síria i Turquia) amb més de 500.000 víctimes des de l’any 1991. Les víctimes per l’ocupació del Sàhara, la política bèl.lica d’extermini del poble palestí, etc, etc, etc.

Al remat ha acorregut/està ocorrent allò que no podia ocórrer. Aquella locució de “la millor defensa és un bon atac”, valdrà per al món de l’esport. Adaptada al món real, durant dècades s’ha convertit en “com més gran siga la capacitat destructiva del nostre armament, major serà la capacitat d’intimidació i de dissuasió per no encetar cap conflicte bèl.lic”. Mentida! Una gran mentida a partir de la qual hem justificat unes despeses militars, una indústria militar, un gran negoci econòmic que ara aprofitarà per a multiplicar els seus guanys i per a continuar justificant la cínica necessitat d’incrementar el lucratiu negoci. Ens han venut el “si vols la pau, prepara’t per a la guerra” i l’hem comprat. I hem oblidat el component agermanador i igualitari d’aquella altra locució que diu “si vols la pau, treballa per la justícia”.

I ara què?

Per a retornar a una senda de justícia cal parar-li els peus a un imprevisible i perillós Putin. Cal que com a contrapés a la seua barbàrie bèl.lica emplenem d’armament Ucraïna? I de pas inundem el mercat negre d’armament perquè altres ments maquiavèl.liques continuen fent negoci amb la vida de les persones? O el deixem que complete la seua macabra actuació?

No tinc cap resposta. Per una banda, podem optar per continuar enviant (i cobrant) armament amb el risc de complicar més l’escalada mortífera i dels míssils supersònics eixos, podem/pot passar a l’armament nuclear o a qualsevol sofisticació caríssima, però que mate molt. O també podem deixar-ho córrer i que siga el que Putin vulga.

Tant de bo quan estigues llegint aquest escrit tot haja passat com un malson. Un malson que arrossega al darrere un rastre de malifetes descomunals a Ucraïna. Un malson que ha estat i està provocant destrucció, mort i desplaçament a molts llocs del planeta. Curiosament la majoria per zones de l’hemisferi Sud. Ucraïna n’és l’excepció. Curiosament la pràctica totalitat de l’armament es fabrica a països de l’hemisferi Nord. És a dir que nosaltres, els països civilitzats i moderns posen, i cobrem, les armes i ells posen els morts i la destrucció. Així després podem fabricar i vendre`ls més i millor armament, i cobrar també per col.laborar en la reconstrucció. Les multinacionals i els seus multimilionaris consells d’administració estan per a fer eixos favors. És d’allò més normal. Com també hem normalitzat la injustícia entre persones i països. Però normal no és sinònim de bo. Que siga prou normal l’intent de resolució dels conflictes amb l’ús d’armament no vol dir que siga bo. Ni tan sols inevitable. Però ara sembla que el conflicte bèl.lic a Ucraïna siga l’únic conflicte, siga l’únic que es mereix la nostra atenció i solidaritat. Jo em negue a seguir eixe joc. De fet, quan he fet les darreres aportacions econòmiques extraordinàries a alguna ONG, no he concretat la destinació. He preferit posar “per a zones en conflicte armat”. Em sembla correctíssim que obrim les portes i fem tot allò que estiga al nostre abast per acollir la barbaritat de persones refugiades procedents d’Ucraïna. Però em sembla malament, molt malament, que marginem, perseguim i criminalitzem altres persones, també víctimes de violències derivades d’actuacions injustes. 

De debò que per ampliar la visió i continuar pixant fora de lloc, preferiria parlar de la resta dels conflictes armats, però a hores d’ara, la singularitat d’aquesta guerra no m’ho permet.

Tant de bo que en aparéixer aquest escritet, l’exèrcit rus se n’haja tornat a sa casa. Que les armes no hagen provocat encara més malifetes de les han produït fins avui. Dins de la magnitud de la catàstrofe, eixe seria un dels escenaris menys indesitjables. Malauradament ni és l’únic escenari, ni implica la resolució del conflicte.

Qualsevol conflicte té quatre eixides: “Jo guanye i tu perds”, “tu guanyes i jo perd”, “tots dos perdem”, o “tots dos guanyem”. I parle de percepcions. En un conflicte bèl.lic, més enllà d’alguns poderosos, dels negociants de l’armament i derivats, poca gent més guanya.

És a dir que el millor escenari per aturar, de moment, aquesta bogeria de destrucció i mort derivaria de la signada d’un acord que el govern rus i el govern ucraïnés perceberen com una eixida que els aporte més guanys que perjudicis. El temps pot arribar a canviar la percepció però de moment… Per entendre’s seria res així com la famosa transició a l’estat espanyol: A l’any 78 els representants del franquisme i les forces d’oposició a la dictadura van valorar que tots dos guanyaven amb el pactes de la Moncloa. El temps, i els fets, han decebut/estan decebent molta gent al comprovar que veritablement el “caudillo por la gràcia de Dios” sí que ho havia deixat “todo atado y bien atado”. Com els poderosos de tot arreu.

De la mateixa manera que els incendis de l’estiu s’apaguem amb les actuacions fetes durant l’hivern, les no-guerres de demà es van desactivant amb les actuacions d’avui.

Ens ho van dir fa un grapat d’anys: Si vols la pau, treballa per la justícia. I així ens va en els conflictes amb les persones i el medi.

M’agradaria pensar que encara tenim alguna possibilitat per a posar-ho en pràctica.  

Font: Àlex Agulló./


Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *