Castell d’Hartheim, l’únic lloc sense supervivents. Històries de la deportació (XVI)
Reportatge per Guillem Llin
En la portada de la revista «L’aventura de la història» era «Investigación: Mauthausen, el infierno español, en cifras», treball que signaven els (…) Gutmaro Gómez Bravo i Diego Martínez López. Segons els dos autors, van morir 4.381 deportats en Mauthausen i els seus kommandos. És a dir, ja no són, mínim, 4.758 els morts a Mauthausen, referenciats amb nom i cognoms, ratificats per una entitat com l’Amical de Mauthausen. Però hi ha més coses que criden l’atenció. Com que al castell d’Hartheim solament van morir dos republicans, quan de valencians en van ser assassinats 36 i la xifra total de morts espanyols s’enfila fins als 449. O en el kommando de Tenrberg, on van ser tretze els republicans espanyols que perderen la vida, i els autors ho disminueixen a set. O Ebensee, on foren tres els morts i ells ho rebaixen a un; o Steyr, on moriren 34 republicans, i no 31 com els dos (…) asseguren. Sempre a la baixa.
L’error conceptual és haver pres uns llistats de defuncions de 1950. Els que van fer les autoritats franceses i que després van lliurar a Franco i aquest ordenara el seu arxiu. 1950 queda molt lluny. Superat. I, a més, sembla que no s’hagen adonat d’una cosa molt elemental. Que tots els republicans morts que van facilitar un domicili francés en arribar a Mauthausen, no apareixen en la llista; únicament els de residència espanyola. Així que d’investigació, el que es diu investigació… més aviat molt poc. O res, perquè les xifres que donen confonen. I és material per als revisionistes.Precisament portem hui ací a un ontinyentí executat al castell d’Hartheim, on segons els dos (…) únicament en van morir dos republicans: Rafael Donat Vidal.
Precisament portem hui ací a un ontinyentí executat al castell d’Hartheim, on segons els dos (…) únicament en van morir dos republicans: Rafael Donat Vidal.
Rafael Donat Vidal, d’Ontinyent (la Vall d’Albaida)
Rafael Donat era el fill menut de Salvador Donat García (jornaler, 1867), i Ludgarda Vidal Calabuig (de professió, les feines de casa, 1875). Va nàixer l’11 de juliol de 1911 i dos dies després fou batejat a la parròquia de Santa Maria. Hi ha un error en la documentació del camp de concentració de Mauthausen perquè posa la data de naixement l’11 de juny de 1910. Abans que ell han nascut Ludgarda, en 1897; José, en 1900; Salvador, en 1903; i Vicente, en 1910. Quan esclata la Guerra Civil viu al carrer de Sant Jaume, 52, amb sa mare, viuda, i amb dos germans, Salvador, que treballa de perruquer, i Vicente, al comerç. Rafael era un home baixet, moreno i ben plantat. Treballava d’administratiu, si bé també se’l pot trobar de jornaler, droguer o forner. Més prompte sembla que treballava en allò que eixira o que fora un home inquiet. L’ocupació de forner li ve perquè la seua família tenia un forn de pa.
L’1 d’agost de 1932 se’n va a complir el servei militar a Melilla, a la Comandància de Tropes d’Intendència. Però no fa la mili. Quan havia passat la revisió a Ontinyent la seua alçada era de 1.578 mil·límetres, però en la concentració el tornen a amidar i ara té una alçada de 1.548 mil·límetres i és donat de baixa per «corto de talla», quan el nivell de curt de talla es trobava per sota d’1,50 metres d’estatura i a partir d’ací, anaven a la mili. En el seu historial militar, en l’any 1934 es troba l’anotació següent: «Habiendo resultado corto de talla el individuo comprendido en esta filiación al verificar en concentración en (sic [es]) baja, y confirmado éste por la Junta de Clasificación y Revisión de la misma en fecha 1º de Abril, causa por lo tanto baja en esta Comandancia de Tropas de Intendencia de Melilla para la próxima revista el mes de mayo y alta en la Caja de Reclutas de procedencia, Alcira, nº 21, a donde se remite su documentación». Encara que queda subjecte a revisió, en cap dels controls periòdics que fa en els anys posteriors, té l’alçada necessària. El 30 de setembre de 1936 passa a la situació de reserva.
L’11 de desembre de 1937, en plena contesa civil, Rafael Donat Vidal i María de la Purificación Camarena Conejero decideixen casar-se i anar-se’n a viure a casa d’ella, al carrer de la Llosa, 42, d’Ontinyent. En el moment de casar-se la seua professió és la de droguer. La Constitució republicana, aprovada el 9 de desembre de 1931, estableix en el primer apartat de l’article 15 el matrimoni civil, i a aquest s’acull la jove parella. A la cerimònia acudeixen familiars i amics, entre ells el germà de Rafael, José Donat Vidal, que ocupa el càrrec d’alcalde d’Ontinyent entre l’1 de desembre de 1937 i el final de la guerra, el 29 de març de 1939.
Encara que es casen civilment, l’acte l’oficia un capellà, en una habitació llòbrega de la casa del Comte de Torrefiel, actual seu de l’Ajuntament d’Ontinyent. Rafael és un jove a qui li agrada anar ben vestit, digam un «dandi». Purificació és una dona elegant i el vestit blau que porta la fa més distingida encara. També la seua alçada, superior al metre seixanta.
Purificación Camarena va nàixer el 12 de juny de 1914 a Ròtova (la Safor), si bé en l’acta de matrimoni figura el 9 de novembre de 1908. És oriünda d’Ontinyent. Sa mare, Purificación Conejero Ferri (1876), va nàixer a Ontinyent, però es va casar amb Vicente Camarena Tarrazona, de Ròtova, i se’n va anar a viure a la població de la Safor. Allí naixen els fills, i llavors, que havia enviudat, va tornar a Ontinyent. Viuen al carrer de la Llosa, 42. En una altra dependència del mateix edifici resideix la seua germana María amb el seu marit Pascual i els nebots María i Pascual.
Però una vegada casats i passades les festes nadalenques, Rafael decideix anar-se’n voluntari a la guerra. Res no el va poder retindré. El cas és, encara, més sorprenent, ja que Rafael no va militar mai en cap partit polític, ni en cap sindicat. La seua vinculació més pròxima era la del seu germà –com hem dit– alcalde del poble i, per no fer, no hi havia ni la mili.
A Ontinyent, no tornarà mai més. A la seua estimada Purificación no la veurà més. Rafael roman en el front català i té la frontera prop. L’exili sembla la millor decisió en perdre la guerra. Fa temps que no ha vist la seua dona, però la por és més gran que l’ànsia de tornar i abraçar-la. Travessa la frontera. En lloc de l’ésser estimat, a França li espera un camp de concentració dels que s’habiliten per acollir-los. No sabem si la dona va conéixer que ell havia eixit viu del malson amb què la colla de militars sediciosos van convertir l’Estat espanyol. En l’actualització del padró d’habitants de 1939 consta que l’estat civil de Purificación és «soltera». Ni viuda, ni casada. El règim franquista, purista, no permetia la unió civil.
Mentrestant, Rafael Donat segueix la seua particular cursa de descens cap a l’infern. Té la desventura d’estar sempre en el pitjor lloc i en el moment més inoportú. Els nazis ocupen la major part del país i el 22 de juny de 1940 el fan presoner a Granges-la-Ville, talment el mateix dia que França es rendeix a les forces alemanyes. Formava part llavors de la Companyia de Treballadors Estrangers (CTE) número 4. És internat en el frontstalag (camp de presoners en territori francés) de Belfort. Allí li assignen el número de matrícula 7549. Des del frontstalag envia una foto i unes ratlles a la seua dona:
«Esta foto se la dedico a la mujer que es toda mi vida y mi ilusión de vivir. Y por su recuerdo y el anhelo de verla algún día me mantiene resignado en el destierro. Porque de lo contrario sabe Dios que me hubiera quitado la vida. Adiós, foto querida, que eres más afortunada que yo porque tú vas a ver a mi mujer, cosa que no puedo ver yo. Tu Rafael».
A Belfort està fins al 15 de gener de 1941, quan el passen a l’stalag Fallinbostel. Allí passa a ser el número 86774 i no està gaire, perquè el 25 de gener la Gestapo es fa càrrec d’ell i en tren el transporten a Mauthausen, on entrà el dia 27 de gener de 1941. Li assignen el número 5499. Entre 1940 i 1941 es produeix la major part dels morts republicans a Mauthausen. I encara més quan, un darrere de l’altre, són enviats al kommando de Gusen, sinistre per la gran quantitat de morts que s’hi comptabilitzen cada dia, per la brutalitat dels nazis, per les condicions tan inhumanes en què han de viure, pel ritme desmesurat de treball… Rafael Donat és traslladat a aquest kommando el 29 de març de 1941 amb el número de presoner 11254. L’esperança màxima de vida allí no arribava a l’any. La mitjana de vida se situava per sota dels sis mesos de vida. Rafael és un cas excepcional de resistència a l’adversitat més extrema. Aguanta 18 mesos i 12 dies, un període de temps fora del comú i excepcional. I en un últim acte de dignitat, es nega a morir-se.
Si volen acabar amb Rafael, l’home que es nega a morir-se, els nazis l’hauran de matar. Així és com el dia 9 d’octubre de 1942 el carregen en un camió i el traslladen al castell d’Hartheim. En el comboi viatgen 21 republicans espanyols. La història d’aquest castell és altament sinistra. Situat a la població d’Alkoven, a 45 quilòmetres de Mauthausen, els nazis van posar allí en marxa l’operació T-4. Els qui presentaven un estat penós i no podien rendir més en el treball, tallant o carregant pedra, pèssimament alimentats, els duien a Hartheim, un sanatori, segons deien els nazis. Però el castell era una màquina de matar que accelerava la mort de les persones. A Hartheim van morir, entre 1940 i 1944, més de 18.000 persones, eliminades mitjançant l’ús de gas letal. D’aquesta quantitat, 449 foren republicans espanyols. Rafael Donat Vidal va morir al castell d’Hartheim, gasejat, el 16 d’octubre de 1942. Havia resistit 627 dies en el camp de concentració, la major part del temps en el terrible kommando de Gusen. Tenia 31 anys.
En cap cas els nazis fan constar el nom del castell d’Hartheim com el punt on acabaven amb els presoners debilitats. En la informació recopilada d’Arolsen Archives, en cap lloc figura on van morir. Ni tan sols el transport de 21 republicans que el 9 d’octubre de 1942 són traslladats a Hartheim apareix enlloc. Sí que figura el punt de partida, Gusen, però el destí, suposadament, era desconegut. Així figura en el document, amb una interrogació [?] com el punt d’arribada. Els 21 republicans són gasejats entre els dies 12 i 16 d’octubre. Una vegada mort, sabem que a Rafael Donat Vidal el traslladen al kommando de Steyr, i en dl crematori que funciona allí l’incineren. I després, les seues cendres les posen dins d’una urna amb el seu nom i cognoms. Aquest fet va afectar molt pocs republicans. Els nazis ho feien perquè si hi havia alguna inspecció de la Creu Roja Internacional, poder mostrar-los el bé que tractaven als que s’havien perdut la vida en el treball: en una urna estaven les restes i senyalitzat de qui eren. El castell d’Hartheim és l’únic lloc de tot el món concentracionari nazi on no hi va haver cap supervivent.
Els llistats amb els noms de 449 republicans espanyols assassinats al castell d’Hartheim es deuen al deportat Casimir Climent Sarrió (València, 23 de setembre de 1910), el qual es trobava a la secretaria del camp i es va preocupar d’anar deixant constància anotada dels morts amb totes les dades.
Arriba 1950 i l’Ajuntament renova el Padró d’habitants. Purificación vivia al mateix lloc, al carrer de la Trinitat, 68, amb sa mare i amb els nebots María i Pascual, dels quals es va fer càrrec en quedar-se sols i ser menuts. El padró té una importància oficial i estadística, però no legal. En l’apartat estat civil, ella figura llavors com a casada. El franquisme li havia permés aquesta llicència però, en contrapartida, la dada n’amaga una altra, i dramàtica. No hi posava viuda, la qual cosa indica que en 1950, huit anys després de morir Rafael, la seua família encara no sabia què havia estat d’ell. Purificación Camarena Conejero mai més es va tornar a casar. Morí al carrer de les Roses, 7, d’Ontinyent, el 28 d’abril de 1989.
Carmen Gosalbez: 
ARBRE Agulló i Guerra: 
Josep Marti Esteban: 
Comenta i participa-hi