Històries de la deportació (VIII). Miguel Cervelló Bay
Va passar tres dècades mort sense que sa mare rebera cap notícia
Aquesta història posa de manifest la poca pietat que el règim imperant durant va tindre dels vençuts en la guerra. Ni de les seues famílies. La mala sort dels republicans que van trobar la mort als camps de concentració nazis es va perllongar a les famílies que estaven a milers de quilòmetres de distància. Aquesta situació va tindre especial transcendència en pobles xicotets com Planes amb una gran censura del correu postal.
Els familiars d’aquestes víctimes no van conéixer la mort dels seus estimats en la deportació. Tampoc ho van rebre a través de la carta que enviava el camp de concentració de Mauthausen per notificar la mort del deportat, ni les comunicacions de la Creu Roja Internacional. Res. Està clar que foren interceptades perquè la família no s’assabentara.
França tampoc va tindre sort amb la tasca que en 1950 va desenvolupar per esbrinar tots els morts republicans que tenien el contacte a l’estat espanyol, fent l’acta de defunció oficial i posteriorment lliurant-les a les autoritats franquistes. Franco va ordenar que foren arxivades, sense comunicar res a les famílies dels malaguanyats. Així és normal trobar casos com Virginia, la mare de Miguel, que fins a l’últim sospir va confiar que el seu fill tornara. Feia prop de tres dècades que havia mort en Gusen i Mauthausen.
Miguel Cervelló Bay va nàixer a les nou de la nit del dia 13 de febrer de 1914. Sa mare, Virginia Bay Cairols (trenta-un anys) estava casada amb Miguel Cervelló Ferrándiz (de trenta-tres anys). Els dos eren naturals de Planes (el Comtat) i vivien a la població, en la carretera (actual carrer Ciutat d’Elx). Era el primer fill i els avis eren també de procedència de Planes, excepte l’àvia materna qui era originària de Benigànim, a la Vall d’Albaida.
El nostre protagonista tindria en la seua curta vida poques ocasions de riure. Era un temps amb una forta crisi econòmica a conseqüència de la fil·loxera, que va assecar les vinyes de les comarques i del País Valencià i va provocar una forta crisi econòmica. Quan té cinc mesos, es declara la Primera Guerra Mundial, que serà posteriorment el preludi de la Segona en haver establert els guanyadors de la contesa unes condiciones draconianes que van fer moure i trumfar el populisme de Hitler. En 1918 hi ha una pandèmia de grip (havia començat en Texas, EUA) que ha passat a la història com la “grip espanyola”. Així doncs, els primers anys de vida de Miguel es van veure sacsejats per successos que afectaven, per a mal, a tots. Posteriorment, naixeria Ricardo, el seu germà que, en ser adult, es traslladà a viure a Muro, on va morir amb el pas dels anys per la lògica de la llei de la vida.
No hi ha informació d’on va complir el servei militar, el que sí que sabem és que per raons d’edat va haver de batallar tota la guerra civil al ser de la quinta de 1935, sent molt probable que en declarar-se la rebel·lió, estigues complint la mili.
Al perdre les tropes republicanes la Batalla de l’Ebre va quedar en la zona nord, en Catalunya. I davant l’avanç de les tropes feixistes, i amb la rancúnia que venien demostrat en diferents passatges de la guerra, pren força l’opció de l’exili. Travessa els Pirineus en els primers dies de febrer i les autoritats franceses els “acullen” sobre la sorra en les platges de llevant, en ple hivern, en els “camps de refugiats” (Argeles, Sant Cebrià, el Barcarés, Agde… que van anar obrint-se). Va haver de sobreviure, com tots els refugiats, sense sostre, a la intempèrie, sense a penes menjar ni aigua, mal vestits, pitjor equipats, ploguera, bufara la tramuntana o el termòmetre s’enfilara prop dels zero graus.
Al declarar-se la Segona Guerra Mundial els francesos van veure una forma de traure’s de damunt a aquella gran quantitat de refugiats que tenien al seu territori. No sabem si s’apuntaria voluntari o l’agafarien forçós per formar part d’una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE). Tant si dona. En la CTE van fer treballs de suport per a l’exèrcit gal. Però als francesos se’ls havia aturat el rellotge de la modernització del seu exèrcit, i de sobte, amb la invasió d’Alemanya, van desertar. Els republicans van caure en bona part captius dels nazis. A Miguel Cervelló el van fer presoner i fou traslladat a 1.200 quilòmetres cap a l’est, a Allenstein, en la Prússia Oriental (hui Olsztyn, Polònia) on va romandre tancat en la presó. Però per poc de temps, el necessari perquè els registraren i feren la distribució. D’ací el van destinar a un camp situat bastant a prop, a una trentena de quilòmetres, l’stalag I-B, de Hohenstein, sempre en la Prússia Oriental.
De l’stalag va eixir el dimarts el 6 d’agost de 1940 en un comboi on anaven un total de 169 republicans i foren el segon grup d’espanyols en entrar al camp de concentració de Mauthausen. Segons el testimoni dels deportats supervivents que anaven en aquest viatge, fou un trajecte penós, amb condicions d’amuntegament i carència d’aigua que va tornar bojos a alguns deportats, havent diversos morts. Finalment, el divendres 9 d’agost, entraven en Mauthausen on Miguel es converteix en el número 3604.
La seua professió de perruquer no li va salvar la vida. Els perruquers estaven molt demandats en Mauthausen i gaudien d’una vida acceptable. No fou el cas de Miguel. El dia 24 de gener de 1941 el traslladen a Gusen, on el registren amb el número de matrícula 9122. Resisteix poc més de dos mesos. El dimecres 2 d’abril de 1941 mor, víctima d’una broncopneumònia, sol i a 2.000 quilòmetres de casa. Eixe mateix dia van morir 14 deportats, tots espanyols, i la gran majoria a la nit, com en el cas de Miquel, a qui els companys es van adonar de la seua mort a les 7:45 hores quan el van traure per soterrar-lo. En eixa època encara no s’havia instal·lat a Gusen cap forn crematori. Aleshores els pares vivien a la plaça del Caudillo, 18 [actual plaça de Dalt Vila], de Planes.
A Planes, en el Comtat, ningú d’esquerres sabia que havia mort. Ni sa mare, Virginia. Com recorda Francisco Barberà, aleshores un xiquet, «als anys seixanta encara Virginia eixia cada dia a la Lonja i feia el comentari de rigor “vaig a veure si ve el meu Miguel”, esperant que algun dia tornara». Així va ser fins a la mort de la dona.
Arbre Colibri de la Pau: 
Andreu: 
Comenta i participa-hi