foradia ivace

Com deien abans… i damunt cuponets!

Pixant fora de Lloc per Àlex Agulló

“Clar, com venen assabentats dels seus drets, és aplegar, parar la mà… i a viure dels nostres diners”.

Com no en tenia prou amb la barbaritat de jutjat de guàrdia que acabava d’amollar, la mala pècora eixa continuava amb el seu adoctrinament: “… i imagina’t tu fins on arriben que hi ha gent d’eixa que arriba ací, arreplega tot el que li toca, i se’n torna al seu país de procedència”.

Recollons! Jo que pensava que eixa gent de dretes tenia mala bava i m’he quedat curt. 

En quin món viuen? 

Aquesta pregunta, tant absurda com innecessària, no cal ser el docte cagalló per respondre-la:

Viuen en el mateix món que tu i que jo. De fet no m’he inventat, ni exagerat res del que, casualment, vaig escoltar .

I no és cap altre món que aquell que,  per votar, o per deixar de votar, per acció o per omissió, ens hem atorgat. Jo mai no m’he sentit a gust quan arribem a la sentència final i ens quedem conformades mentre afirmem que tenim allò que ens mereixem.

Si parlàrem exclusivament del micromón particular de cada persona, de la meua/de la teua capacitat de decisió en aquelles qüestions més particulars, més d’anar per casa, tindria algun dubte. Però ni a eixe nivell, ni tancant la porta amb pany i forrellat, estem lliures. L’àmbit de la nostra intimitat ha quedat tan limitat que estem contínuament amb el cul a l’aire. Fins i tot en sentit literal: Una jove escriptora explicava com, amb les noves tecnologies que anem incorporant al dia a dia, saben fins i tot, quan estem fent l’amor. I ho afirmava amb suficient argumentació parlant de les polseres o els rellotges que, mentre tenen cura de la nostra salut, controlen, fil per randa, les pulsacions del nostre cor. I així un rastre d’informacions d’allò més personals.

Així que encara em quede curt, quan mig de casqueta (de xanxa, de broma) afirme que jo soc jo, les meues circumstàncies, les d’Ortega, les de Gaset i unes quantes circumstàncies més.

I la capacitat per a clavar cullerada a eixe JO particular va més enllà de la possibilitat de la tecnologia per fer l’espieta.

Per exemple no fa massa temps, un expresident del Barça (Sandro Rosell) eixia de la presó i amb una palmadeta a l’esquena, li obrien la porta dient-li que podia anar-se`n tranquil, que no hi havia res de res contra ell. La pel.lícula pot començar simplement quan un jutge dictamina que a la presó, això si, de manera provisional: Quasi dos anys empresonat, exactament des del 25 de maig del 2017 fins al 24 d’abril del 2019, quan l’Audiència Nacional sentencia que no hi havia tema. De moment. Ara possiblement tocarà indemnitzar-lo amb diners públics. D’aquells que necessitem per a l’educació, sanitat, la dependència, les pensions i altres menesters.

Ja ho diuen que la justícia és cega, o torta, com el famós excomissari Villarejos que torna a aparéixer també a les clavegueres d’aquesta actuació contra Rosell. Com l’actuació contra l’expresident del Barça, si ve al cas, procuraran, vincular-la amb la lluita contra “el Procés” català, ja té l’aprovació de milions de “culligans” dels nacionalisme espanyol. Ja està més que justificada. Fins i tot si cal refrendar-la “democràticament” ho poden fer sense cap problema; no tenen massa complicat guanyar qualsevol votació en eixe sentit. I el jutge/els jutges que hi ha darrere poden continuar dictaminant allò que els hi passe per davall de la toga. Sembla com si d’amagat existiren unes forces de seguretat, i un cos judicial paral.lel al servei de determinada ideologia… que, a més a més, va aconseguint una major ratificació pseudodemocràtica a cada elecció. La sort que tenim és que tot açò és de pel.lícula, o de la mateixa sèrie, que dura dècades, mentrestant els postulats d’extrema dreta, van guanyant vots i acumulant poder derivat de les urnes.

Qualsevol dia algun jutge diu que tota la gent que no pense com Déu mana ha d’anar a la pota coixa (amb la dreta clar) i un grapat de jutges ho ratificarà si cal. Així que caldrà anar fent pràctiques. De tota manera si ja ens controlen en la intimitat, tan sols es tractaria de fer-ho públic i visible. No perden el temps, ni els diners, en rapar-li el monyo a cap persona per fer ben visible que no és dels seus; a més a més, si anem a la pota coixa, ja fem exercici i no cal que fem volantins amb el nostre jornal; per si ens dona o no ens dona per pagar un gimnàs. Amb l’increment del preu dels productes d’alimentació, el preu de l’energia…  pense que demà ja comence a anar pel carrer a la pota (l’esquerra clar!) coixa. Abans que qualsevol excomissari li ho pose en el cap al jutge corresponent.

Com els governs de dretes, i la part corresponent del PSOE, democràticament, ja hauran fet fora tota aquella gent que ve a robar-nos allò nostre, nadarem de panxeta. A penes es notarà el forat pressupostari destinat a indemnitzar la cacicada “legal” comesa amb Sandro Rosell. Si li abonaren 120.000 €, eixiria a quasi 15 cèntims l’hora de presó. I que no es queixe que pot ser pitjor. A més a més, cal disposar de pressupost suficient per anar comprant les actualitzacions del Pegasus eixe que els hi permeta continuar espiant-nos més i millor. També s’han de pagar favors a la gent que des de dins de l’aparell públic i judicial posa la seua pedreta per aconseguir que res canvie… i se m’oblidava, també caldrà apartar un pessiguet  per a continuar mantenint el Bribón del Borbó Emèrit i al seu personal de seguretat. No res comparat amb la garbera de milions que ens costa oferir-los un trosset de pa dur a la gent pobra que d’aquella manera aconsegueix arribar a “la civilització”. La d’ací, la gent pobra “nostra” i més manipulable i quan tornen a recuperar el poder que de sempre els correspon, ja pensaran com continuen passant d’ella. De moment els interessen els seus vots. I per moltes converses gravades, més que vergonyoses, que escoltem a uns mitjans de comunicació uns altres, no consideren que siga un tema noticiable que membres d’un govern declaren mentides en el jutjat, que hagen manipulat o que hagen fet servir qualsevol estament públic per amagar misèries, per parar la mà o per acusar gent que no pense com ells. Així tocant el sentiment de patriotisme de pandereta, o seleccionant la desinformació, no perden passada agranant vots cap a casa.

Per citar una altra perleta em ve al cap una altra Rosell. Víctima d’eixa gent disposada a tot: Victòria Rosell, jutgessa a Canàries, va ser elegida diputada al congrés de Madrid per Podemos en les eleccions de 2015. El seu substitut al jutjat, va encetar un seguit d’acusacions que ocupaven grans titolars en les primeres pàgines a molts periòdics. Després de fer-li la vida impossible, a novembre de 2021, el Tribunal Suprem va confirmar la condemna al jutge: sis anys i mig de presó i 18 anys d’inhabilitació a més d’una multa de 12.000€ i una indemnització de 60.000€ en concepte de danys morals per prevaricació, soborn i falsedat. 

No sé sí és el cas però del jutge Salvador Alba, acabat de condemnar, pot ser confia en la benevolència del pròxim president de dretes. L’any 2.000, el president Aznar, ja va indultar al jutge (Gomez de Liaño) condemnat per prevaricar: per tractar de dificultar mitjans d’informació (PRISA…) que no li apanyaven. El “senyor president” eixe que parlava català en la intimitat. Eixe que ens va enganyar amb allò de les armes de destrucció massives i mai no ha demanat perdó com els seus “amics d’aventures” Bush i Blair. 

Per si de cas, sembla que molts mitjans de comunicació no volen clavar-se en camisa d’onze vares. Els mateixos periòdics (pràcticament tots els de gran tirada en l’àmbit de l’estat espanyol) que, en la primera pàgina, no perdien passada en repetir titulars acusadors contra la jutgessa Rosell, van practicar un mutisme descarat, ignorant, o publicant a un raconet interior la sentència contra una altra persona que practicava el mateix “esport” que consisteix a escampar mentides contra qui pense diferent i alhora contaminar i manipular per tot arreu. 

El problema “col.lateral” és que massa gent, vinculada a organitzacions d’esquerres que no combreguen amb cap centralisme egoista i depredador, ni amb la forma i organització actual de l’estat, més enllà de la seua proposta política, sembla que s’entrenen per anar barallant-se, dividint-se i transmetent qualsevol cosa menys confiança i seguretat. 

Com deien abans… i damunt cuponets! 

Font: Àlex Agulló./


Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *