foradia elgrat

Que el poder, i els dinés, com la carabassa, ni poca ni massa

Pixant fora de lloc, columna per Àlex Agulló

Al prompte de treballar, cada any coneixia una nova escola. Recorde, com si fos ahir, les dues que més em van xocar.

La primera escola, o més encertadament caldria dir la primera aula, només travessar la porta em va impactar gratament: bona llum, ambient respectuós amb racons diversos i alumnat implicat. Demanant la paraula quan calia per dir la seua i “la senyo” organitzant, o delegant en les dues persones que l’assemblea havia escollit. Tot l’alumnat organitzat per equips amb les seues responsabilitats compartides: portaveu del grup, responsable del material, de biblioteca, etc.

Quan alguna persona infringia alguna de les normes aprovades a l’assemblea, o actuava de manera qüestionable, automàticament el fet apareixia reflectit baix del full encapçalat per la paraula CRITIQUE. De la mateixa manera, però amb una altra intencionalitat apareixien anotacions al full del FELICITE o al del PROPOSE. En tan bon punt es detectava algun possible problema d’abús, de marginació, o fins i tot, de comportaments poc recomanables, com per exemple, llençar l’esmorzar a la paperera… tema a debatre a l’assemblea setmanal. La mestra, seguit, seguit, tractava de motivar tota la classe, proposant a unes persones reptes més complicats i adaptant o rebaixant les dificultats a qui li costava més de seguir el ritme del grup.

El material fungible, socialitzat, estava controlat per les responsables de cada grup, que donaven informació puntual a tota a classe sobre romanent, necessitats i control de les despeses.

La segona aula, també amb el material comunitari, destacava per la presència constant d’un silenci atapeït de tensió. Cridava l’atenció que un parell d’alumnes, els delegats designats per l’autoritat superior, tallaven el bacallà a gana. Decidien quan i a qui se li canviava la llapissera, ocupaven els millors llocs de l’aula de la mateixa manera que controlaven la pilota o els jocs a l’esplai. Al seu voltant s’ubicaven dos tipus de persones, per una banda les que feien bones lligues amb la parella de delegats i un altre grupet, no tant estable, d’alumnat disposat a controlar que la voluntat de la parella en cap moment no es qüestionara; així acumulaven mèrits per continuar prop del poder a l’hora que asseguraven la perpetuació de l’estatus establert al si del grup. Si calia denigrar, humiliar, bandejar a qui fora, cap problema sempre que la parella ho validara.

El grup d’alumnat més menyspreat, passava setmanes amb la mateixa llapissereta, ocupava els pitjors llocs amb les cadires més maquilenques: la que no coixejava d’una pota, tenia un clau sobreeixint pel seient. I el mestre o la mestra com si res, a la seua seguideta, cada setmana un tema del llibre, alguna explicació si ho considerava, a estudiar i examen.

De vegades, massa sovint, la parella de delegats o delegades ho era per ser fills de gent amb més capacitats que la resta i que directament havien assolit el nomenament, o prèviament havien estat ben alliçonats sobre com aconseguir-ho. I a carrera llarga, quan anaven passant els cursos, la seua capacitat i la seua perícia s’incrementaven. Al remat, esdevenien persones expertes en controlar-ho tot, destres en comprar voluntats, hàbils en vendre fum i doctes per justificar els seus privilegis amb arguments com: “¿No som persones lliures i estem en una societat democràtica? Doncs a cap persona se li pot negar el dret a fer el mateix que fem nosaltres” o “no existeix altra opció més que la nostra, per fer que el món funcione”.

Demane disculpes si alguna persona dedueix, de tot el llegit abans, qualsevol semblança amb la realitat. De debò que no era la meua intenció que li semblara a la realitat. La meua intenció era descriure la realitat de la nostra societat, del món “civilitzat”, on viuen un grup selecte d’espavilats mentre per tot arreu, molts milions de persones, més que malviure, “malmoren” dia a dia.

Mentrestant nosaltres a votar senyorets, a aspirar que ens facen un lloguet a la seua vora, a culpabilitzar de les nostres mancances a unes persones que pretenen accedir a un plat de fideus i a idolatrar aquelles que, durant aquests anys, han anat acumulant milions i milions d’euros que fa 10 anys eren per pagar millors jornals o per contractar gent. Concretament a l’estat espanyol, la massa salarial des del 2008 fins ara, ha minvat aproximadament en un 4%. Això suposa que uns 34.000 milions d’euros que estaven en mans de la gent, durant “la nostra crisi” han passat a mans d’una minoria que acumula, sense cap remordiment, 10.000, 20.000, o més de 40.000 milions d’euros.

És evident que, malgrat les dificultats, la política encara té un mínim marge d’actuació per regular l’economia i al nostre abast està poder fer fora de la política a totes aquelles persones que, a dreta i a esquerra, estan disposades a fer el que calga per a medrar i han oblidat que s’han presentat voluntàriament per servir-nos, no per a servir-se, ni per a servir-los.

Que el poder, i els dinés, com la carabassa, ni poca ni massa.

Font: Àlex Agulló./


Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *