Històries de la deportació (XVII). Hivern 1940-41: el terrible malson dels republicans

Reportatge per Guillem Llin

Si algú s’ha preguntat alguna vegada com és possible que acabaren als camps de concentració nazis més de 9.300 republicans, la resposta és fàcil. El general Franco es va desentendre d’ells. Els alemanys van preguntar, mitjançant notes verbals a l’ambaixada espanyola, que feien amb els republicans que tenien. Ho van intentar per quatre vegades els dies 20 d’agost, 28 d’agost, 13 de setembre i 3 d’octubre de 1940. Fins i tot van arribar a «rogarle nuevamente» al règim franquista perquè donara una resposta. Aquesta —la resposta— va vindre com a conseqüència de la visita que va fer a Berlín el ministre d’Afer Exteriors espanyol, Ramón Serrano Suñer, qui era, a més a més, cunyat de Franco. No van poder donar-li per més temps llargues a l’assumpte. Per al franquisme, fora de les fronteres de l’estat, no hi havia cap espanyol. Els nazis tenien les mans lliures per fer el que volgueren. 

Així, en els últims mesos de 1940 van arribar a Mauthausen 2.146 republicans. Durant l’hivern, es va accelerar el procés: en gener de 1941, altres 2.260 foren deportats al camp de concentració austríac. El deportat del qual rescatem hui la memòria, Ricardo Pellicer Beneito, d’Oliva, la Safor, va arribar el 25 de gener de 1941. El comboi el formaven 775 deportats, tots republicans. D’ells, en moririen una xifra i un percentatge esgarrifós: 583, el 75%. 

Ricardo Pellicer Beneito, d’Oliva (la Safor)

Ricardo Pellicer Beneito va veure la llum del món a Oliva el dos de febrer de 1916. Era fill de Ricardo Pellicer Fuster i de Rosa Beneito Almunia. Tota la família de Ricardo era originària de la Safor (poblacions com Bellreguard, Tavernes de la Valldigna, Alqueria de la Comtessa o Potries). Segons creiem, fou el fill major. En 1917 naix la seua germana Rosa, i en 1920 el fill Francisco Javier. Sent aquest un xiquet de bolquers, ocorre una desgràcia: la mare mor de sobte, quedant el pare amb els tres xiquets xicotets. Per a complicar més les coses, son pare perd la feina. Es traslladen a viure al carrer Duc d’Osuna, popularment conegut pel del Palau, a un habitatge molt xicotet. Cap a finals de la dècada dels vint, son pare es torna a casar amb Juanita Boluda Ginestar, d’Ondara. En 1930 naix Francisca, i en 1933, la filla menuda, Isabel. Per a aquests moments, Ricardo treballa ja des de fa alguns anys per ajudar a casa, en l’economia domèstica. Ho fa de pintor, de brotxa grossa, si bé també se li dona bé la pintura; és a dir, la brotxa fina. 

Ricardo no tenia cap ideologia concreta, més enllà de treballar per poder viure i buscar una jove de la qual enamorar-se i que fora la mare dels seus fills. I ell, amb el seu treball, permetre el suport de tots ells. Tractar de ser feliç i tindre les menors preocupacions i problemes possibles en una època en què anaven sobrats d’unes i d’altres. Però una part de l’exércit no està per la labor de viure i deixar viure. Les seues ànsies de poder i de voler que tots combreguen amb la seua ideologia farà el restant. Franco intenta un colp d’estat contra el règim democràtic de la República. Democràtic i legal. Com que no se’n va eixir amb la seua, desencadena la guerra civil que, està clar, són les pitjors guerres de totes. Ricardo està aleshores en portes d’anar-se’n a complir el servei militar. No tardaran a cridar-lo. A començaments de la tardor de 1936 reclamen la seua presència per defensar el país de l’atac feixista.   

Del seu pas per la guerra no en sabem res. Està clar que, a l’anar les coses mal rodades per als republicans, i trobant-se en Catalunya, va seguir la mateixa opció que milers i milers de joves més: exiliar-se. Passar a França. 

En França, res és com esperaven les tropes derrotades i malmeses. Els esperen una sèrie de cercats amb sorra sense res més. Amb els militars francesos i els senegalesos vigilant-los i fent de la justícia un drap. Una part significativa dels que havien travessat la frontera, se’n tornaran, al trobar qui els avale, requisit per què no els passe res. Ricardo, com tants altres exiliats, no troba ningú. Comença el seu descens a l’infern exterior, després de passar l’infern interior.  

Comença la Segona Guerra Mundial. Els francesos veuen una eixida per tots els republicans que tenen en els camps de refugiats, als quals anomenen de concentració. Que s’apunten, o apuntar-los, a una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE) on, casualitats de la vida, tots són espanyols. Així, a poc a poc, anirà apropar-se a la boca del lloc. Destinat a fortificar la Línia Maginot, està a un pas d’Alemanya. Una vegada passada la «guerra de Broma», com es va titllar a França els primers huit mesos de guerra mundial, quan els alemanys estaven «ocupats» envaint el front est, i en el front oest, francesos i britànics estaven a veure’ls vindre, l’exércit de la Werhmacht va atacar per dalt, per Dunkerque, i en tres i no res, es va plantar en París. Les tropes franceses, el que ells consideraven el millor exércit del món, van acabar desertant i deixant a la intempèrie als republicans. Molts d’ells foren fets presoners pels alemanys, entre ells el nostre protagonista. 

En un primer moment és deportat a l’stalag VIII-C, ubicat en Zagan, a Polònia, a uns mil quilòmetres cap a l’est, on li assignen el número de matrícula 57157. Ací està reclòs fins octubre de 1940. En aquesta data, el passen a l’stalag XII-D, en Trier, al costat de Luxemburg i prop de França, un viatge d’uns 800 quilòmetres, ara cap a l’oest.

Deixem enrere el mal any 1940 i entrem en un pitjor: 1941. El 22 de gener, són amuntegats en un tren de càrrega 775 republicans. Cap d’ells s’imagina on van. I després de tres dies de penalitats, arriben a l’estació de Mauthausen. Tres dies per fer-se 900 quilòmetres. En el camp de concentració el registren amb el número 4257. Deixa de tindre noms i cognoms, a partir d’ara serà, solament, un guarisme. No eixirà. 

Segons sembla pels documents que s’han conservat, a l’entrar dona dos domicilis. Un en Oliva, al carrer Palau o Duc d’Osuna, i l’altre a València, al carrer Melilla, número 12, on viuen són pare, Ricardo Pellicer Fuster i Francisca [Pellicer] Beneito. 

Ricardo entra amb la seua professió, pintor [maler], però tal vegada li haguera comportat millors resultats haver dit paleta [maurer]. Aquest simple canvi, li podia haver salvat la vida. Per què? Perquè els pintors no tenien faena i, consegüentment, eren enviats a Gusen, que era un veritable cementeri pels republicans. En canvi si haguera dit «maurer» els paletes estaven molt sol·licitats. Cal recordar que estaven ampliant el camp de concentració i que van ser els republicans qui el van fer. 

Així les coses arriba el 20 d’octubre de 1941. Ricardo i un miler llarg de deportats més son traslladats a Gusen i li assignen el número 14412. Ell és el que fa 975, de la fatídica llista. En moltes coses, Gusen funcionava com un camp de concentració independent, com per exemple, en la numeració, únic kommando on es donava aquesta particularitat. Allí resisteix fins a les nou del matí del dia 14 de gener de 1942, quan mor víctima d’una colitis ulcerosa, segons els papers que els nazis van anotar i conservar. 

El primer director de la banda de música d’Oliva estava emparentat amb Ricardo Pellicer. D’igual forma, segons sembla, la poetessa Maria Beneyto era cosina prima d’ell, filla d’un germà de Ricardo Pellicer Fuster.  

Notícies que també el poden interessar

Deportats de les comarques centrals valencianes als camps de concentració nazis

Històries de la deportació (VIII). Miguel Cervelló Bay

La pandèmia feixista