foradia ivace

Històries de la deportació (XVIII). Morir a les portes de la llibertat

Reportatge per Guillem Llin

En l’any 1941 van morir a Mauthausen un mínim de 3.140 republicans. La xifra seguiria sent molt alta en 1942, any en què no pogueren resistir les condicions absolutament inhumanes 1.342 republicans. Passats aquests dos anys, els nazis es van fixar en els russos que havien començat a arribar com a conseqüència de l’atac alemany a l’URSS, amb els presoners que feien, els van portar a Mauthausen on foren massacrats saltant-se totes les convencions internacionals. Els republicans que havien sobreviscut la primera onada van començar a resistir amb un percentatge de morts molt més modest. En 1943 en van caure 192 i en 1944, foren 246 els morts republicans, entre Mauthausen, els seus kommandos, i la resta de camps de concentració, perquè havien començat a arribar els resistents de França que anaven a diferents camps: Buchenwald, Dachau, Dora-Mittelbau, Sachsenhausen… El deportat que rescatem hui de l’oblit va tindre la mala sort de resistir fins a 1944, un any abans de l’alliberament. 

Rafael Torró Garrigós, d’Ontinyent (la Vall d’Albaida)

Rafael Torró Garrigós va arribar al món a Ontinyent el 15 de novembre de 1907. Era fill de Rafael Torró Llopis i de Teresa Garrigós Llin. Tenia almenys un germà, Rafael, nascut el 25 d’agost de 1910. Entre aquest any i 1916 es traslladen a viure a Catalunya, probablement a Barcelona, perquè la família no apareix ja al Padró d’habitants de 1916. Tot apunta que se’n van anar buscant un futur millor davant la crisi de la fil·loxera i la brutal sequera de l’any 1910 que va assolar la comarca. 

L’any 1928, a Rafael li va tocar fer la mili a la marina. I al voltant de 1932 es casa amb Ramona Aixut Tort (1909), d’Alfarràs, Lleida. El matrimoni fixa el seu domicili al carrer Rosselló, 548, de Barcelona. Rafael Torró, encara que constara com a “jornaler” estava contractat per la companyia Telefónica, la qual estava obrint noves línies per instal·lar la xarxa telefònica. A l’any següent, en 1933, tenen el primer fill, José. Arriba la guerra i Rafael, casat i amb un fill, considera que és un deure defensar la República i decideix empunyar les armes. En un dels permisos que rep a finals de 1936 la seua esposa Ramona es queda embarassada. El seu fill Ramon, a qui li posaran el nom per ella, naix el 7 d’octubre de 1937. Rafael únicament para per casa en els permisos que li concedeixen.

En perdre la guerra, Rafael Torró Garrigós travessa la frontera amb França junt amb els seus companys republicans el febrer de 1939, i l’encaminen les autoritats franceses cap al camp de presoners d’Argelès-sur-Mer. No hi ha barracons, ni latrines, ni dutxes. Ni cuines. No hi ha res. A partir d’ací, amb els documents aconseguits i el testimoni de Mercé Carreño, nora de Rafael Torró Garrigós, que era casada amb el fill menut, Ramón Torró Aixut, ja desaparegut, hem reconstruït el periple de Rafael Torró i la seua família.

L’hivern de 1939 va ser duríssim. En un primer moment, estaven tots junts als camps de refugiats, homes i dones, però aviat es va organitzar un espai per als homes i un altre per a les dones. D’aquesta forma, les parelles d’espòs i esposa, de mare i fill, de pare i filla; o els xiquets —que quedaren amb les mares—, foren separats per les disposicions arbitràries tretes pels francesos. Van anar fent-se barracons i infraestructures. També els filats. I la separació física, que era tant o més dura que la psicològica. De la vigilància s’encarregaven els soldats francesos i senegalesos.

Els republicans van anar recuperant-se a poc a poc del colp moral de la derrota en la guerra, de l’exili forçós i les condiciones de vida tan penoses que vivien. La necessitat els va fer espavilar-se. Així, era una evidència que aquell presoner que trobara faena eixiria del camp de concentració. Els francesos volien alleugerir la càrrega de tindre tants refugiats. Únicament calia buscar un destí –el que fora–, i que un francés –o qui fora–, els reclamara per poder eixir. Paral·lelament, Rafael havia aconseguit contactar amb la seua estimada Ramona. Sabia que ella i els dos fills, José i Ramón, es trobaven bé a la casa de Barcelona, la qual cosa el tranquil·litzava. Eixir del camp d’Argelès es converteix en una prioritat absoluta per a Rafael. I veié la llum quan el govern de París va promulgar l’ordre el juny de 1939 que tots aquells que aconseguiren un treball podien eixir del camp. El punt de partida d’una nova vida amb la família junta, lluny de casa, en un país estrany i no sempre hospitalari. S’ofereix per a totes les feines, parla amb uns i amb altres, busca i busca un treball, fins que al final ix d’Argelès, probablement com a llaurador, i probablement cap a l’estiu. Un francés té necessitat d’ajut i, de passada, trau un refugiat del camp. 

És finals d’estiu de 1939 i el món es prepara per a viure la guerra de les guerres, la més bèstia de totes: la Segona Guerra Mundial. França no es veu com a rival del totpoderós exèrcit alemany i la desesperança comença ja des d’abans d’esclatar les hostilitats. 

El tren ix de Barcelona cap a la frontera. Va amb una lentitud exasperant. Però més exasperant resulta per a qui ha de fugir dels franquistes, travessar la frontera, fugir de la gendarmeria francesa i trobar l’home estimat i pare dels seus dos fillets que van amb ella, de set i dos anys mal comptats. Passar la frontera, si més no, resulta una tasca senzilla. On s’esperaven les majors dificultats, resulta que a la primera vegada ha estat la bona. Hi ha molts republicans a l’altre costat de la ratlla i a la nit, es dediquen a passar gent. Les adreces que li ha facilitat Rafael Torró li han simplificat les coses. No tenen cap contratemps. Amb el fillet Ramón en braços i José que va de la mà d’un altre home, Ramona, José i Ramón, són a l’altra part dels Pirineus. Però, per ara, les autoritats franceses decreten l’entrada en els camps de concentració de tots els republicans exiliats.

A Rafael Torró Garrigós l’agafen en una de les batudes de la gendarmeria i l’internen novament al camp de concentració d’Argelès. L’adreça que ha donat per a reunir-se amb la família no serveix ja de res. No té notícies de la dona i dels fills. En l’última comunicació li parlava Ramona de la ferma voluntat d’emprendre el viatge. La dona i els fillets són a França? El malson de Franco queda enrere. Però ara s’han de superar altres malsons. El ben cert és que Ramona, amb el seus fills José i Ramón són empresonats en el camp de concentració d’Argelès, cap a finals de la tardor de 1939. Motiu: no tindre papers. Rafael es desespera. En una de les formacions que periòdicament els fan fer, l’han triat “voluntari” per a una CTE. És la manera més fàcil d’acabar prompte. Res de demanar voluntaris, si no imposar-los. El destí queda fixat: cap al nord. 

Mentrestant, en el camp de les dones d’Argelès, sense tindre cap relació ni constància del seu marit; ni aquest de la seua esposa i dels seus fills, Ramón, el fillet, cau malalt de pulmonia. Les baixes temperatures que comencen a fer a les nits, la humitat al costat del mar, el vent que penetra fins al pensament, són un greu perill per al xiquet de dos anys que ha vingut, junt amb el germà i sa mare, a la recerca de son pare, sense trobar-lo. A Ramona se li presenta una disjuntiva terrible. Finalment, Ramona lliura l’infant, que se l’enduen a un hospital. La mare es queda desconsolada al camp, únicament amb la companyia del fill major, José. En la primavera de 1940 el xiquet ha superat sortosament la malaltia i el retornen al camp de concentració d’Argelès, on una altra vegada està amb sa mare i el germà. Ramona té un dilema. O romandre a veure si apareix el marit, Rafael Torró, o tornar-se’n a Barcelona, i esperar allí notícies del seu estimat. Després de set o huit mesos en territori francés Ramona decideix tornar-se’n a l’Estat espanyol.

Cal imaginar –si és que es pot arribar a imaginar– la infinita tristor dels tres en el viatge de tornada cap a casa, primer en el camió habilitat pels mateixos francesos del camp de presoners i posteriorment en el tren. Mentrestant i sense saber-ho, també en la primavera de 1940, la mala sort de Rafael Torró cada vegada fa passos cap a l’infern. És reclutat en una companyia de treballadors, la número 9, la qual és destinada a reforçar la Línia Maginot, davant la imminència d’un atac dels alemanys. Quan té lloc la batalla dels Països Baixos, que permet que en una setmana els feixistes tinguen sota control Holanda, el panorama per a França s’ennegreix. La CTE número 9 passa a reforçar la 117. Dins la dinàmica de realitzar tasques de suport per a l’exèrcit francés, a finals del mes de maig es troben en la ciutat portuària de Dunkerque, seu de la famosa batalla. És una població mitjana, situada a uns deu quilòmetres de la frontera amb Bèlgica. I, ara, embrancada en una brutal batalla des del 26 de maig on lluiten les forces belgues, britàniques i franceses, d’una banda, i alemanyes, de l’altra. El dia 4 de juny, es produeix la derrota del bàndol aliat.

La captura de Rafael Torró Garrigós per les tropes alemanyes es va demorar dos dies, a l’haver aconseguit escapar en un primer moment i fou detingut pels nazis el dia 6 de juny a Bray-Dunes, al costat de la frontera amb Bèlgica. Rafael Torró fou traslladat al camp de presoners de guerra de Sagan, a Polònia, a més de 1.000 quilòmetres cap a l’est i que posteriorment seria pujat a un altre comboi per ser traslladat al de Trier, en la XIIa regió militar, prop de la frontera amb França. Un viatge de 800 quilòmetres de tornada. El 25 de gener de 1941 arriba a Mauthausen. És el 14é carregament on van presoners republicans. Són en total 775 deportats republicans que ingressen amb el qualificatiu “Rotspanier”, és a dir, “roig espanyol”. Durant un curt espai de temps el traslladen al kommando de Steyr. Segons creiem, degué ser transportat a Steyr el 6 d’abril de 1944 i és internat en el barracó número 8 i, segons sembla, va morir en el camp principal, a Mauthausen, on fou traslladat. Fou víctima d’una fallida multiorgànica provocada per una septicèmia, durant la nit, ja que els companys el trauen cap al forn crematori a les huit i cinc minuts del matí del dia 24 d’abril de 1944, després de 1.185 dies d’empresonament. Tenia 36 anys. Tres mesos abans que ell, i segons el padró d’habitants de 1945 de Barcelona, mor el seu sogre, José Aixut Ruiz (nascut el 1874), el 15 de gener de 1944.

La família a Barcelona seguia sense tenir notícies de Rafael. Passen els anys i cap notícia del marit i pare, quan és evident que va eixir amb vida de la guerra espanyola. Què s’ha fet? On es troba? Què li ha passat? Per què no dona senyals de vida? Fins que un dia arriba la mala notícia. La pitjor de totes. Una carta de la Delegació Internacional de la Creu Roja. Aquesta carta arriba però mai abans de l’any 1945, ja que quan es va confeccionar el padró d’habitants segueix posant que Rafael Torró està viu, si bé aclareix que es troba absent des de 1936. En aquesta comunicació s’afirma que Rafael Torró Garrigós ha mort en el camp de concentració de Mauthausen, víctima d’un atac d’apendicitis, segons ens han confirmat fonts familiars. En quin mal moment té l’atac d’apendicitis. Faltava un any per a l’enfonsament i la derrota total nazi. En saber que Rafael havia mort, i en una època d’escassesa i de racionament, Ramona Aixut es va tornar a casar cap a l’any 1952 o 1953. D’aquest segon matrimoni va tenir una filla, María Rosa. El fill major, José, va morir cap a 1975, en la mateixa època que en un llit, i sense ser jutjat en cap moment, va morir el general responsable directe de centenars de milers de morts i indirecte de centenars de milers d’assassinats. I de la misèria, els plors, la infinita tristor, l’angoixa, la pena. I d’una guerra i posteriorment de l’arbitrarietat més injusta. L’altre fill, Ramón, va morir el 29 de gener de 2011. De major li havien eixit les conseqüències d’una pulmonia mal curada en un camp de presoners de pèssims records.

Font: Guillem Llin Llopis./


Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *