foradia

(NO) És fàcil parlar de gènere. Virginia Jordà, Mireia Pérez Rodríguez, Ariadna García i Glòria Segura i Jordà

«La llibertat no és una fruita a l’abast de totes les mans», F. Ayala

El proppassat dia 4 d’octubre, i fins el 25 de novembre que romandrà oberta, s’inaugurà l’exposició col·lectiva (NO) És fàcil parlar de gènere al COM d’Alcoi, i en la qual figura com a comissària la historiadora de l’art Maria Guillem.

Les artistes, i per a aquesta ocasió, han desplegat tota una sèrie de propostes molt allunyades d’allò convencional, tot fen valdre, tan l’experiència pròpia com el coneixement aprofundit de la matèria que ens lliuren, ja siga des dels murs de la sala d’exposicions o bé a les intervencions que proclamen cançons d’alliberament personal. 

Ens diu Bertolt Brecht a un poema dels seus «Poemes i cançons»: «¡Lloat siga el dubte! Us aconselle que saludeu/serenament i amb respecte/aquell que pesa la vostra paraula com una moneda falsa./Volguera que fóreu avisat i no donàreu la paraula massa confiadament…» I volem aprofitar aquests versos per significar l’abast que en aquesta exposició s’hi materialitza. Així doncs, és o no n’és pas fàcil parlar de gènere. Si jutgem les obres i les implicacions que comporten, val a dir que potser no siga tan còmode parlar de gènere, i menys en unes circumstàncies com les actuals. Si en fem la valoració, objectivant el canon compositiu, l’essència se’ns trasllada harmònica al nostre univers particular d’observadors. Però allò quotidià, elemental i transpositiu marca la cadència lliure dins l’àmbit semàntic de la interpretació. Potser allò més fàcil, ara, siga el flux indeterminat de l’experiència que ens correspon, de manera força individualitzada, recórrer. I de la mà de les artistes tenim l’oportunitat de tastar, almenys, l’incentiu de l’aventura.

Una gran performance, potser tot plegat, ensinistra la percepció del públic: les coses són ara i ací, a l’espai reduït de la sala d’exposicions. Les mutacions, els canvis adjacents per a dir amb el cos les íntimes sensacions latents, suposen la transgressió dels límits individuals. No es tracta, però, d’un teatre. No existeix el guió previ que marque la pauta conductual. No és, la performance, més que un fragment de vida; una partícula en trànsit significatiu i sense significat; un conjur d’emocions que fereixen les hores indeterminades de l’experiència viscuda. Com hem dit: ara i ací, amb el sol ancoratge de la fascinació i de la llibertat per la seducció de la matèria comunicativa.

I ens resulta gojós contemplar l’exhibició que les parets de la sala ofereixen. Fotografies de vida, performance en estat de letargia, però parlant d’un precís instant d’eloqüència, o de dinàmiques atrapades dins els automatismes de la composició etèria. I ens agraden les marques que els traçats de la pintura interpreten; on la casuística de les situacions reverberen els sons de la vida en estat de plenitud, potser diàfans. També les mans executen robes desinhibides, amples, suggerents i simbòliques: la perpetuació d’un quefer atorgat a consciència per jugar, determinadament, contra la consciencia de les particularitats.

Una exposició, aquesta que rememorem avui, d’una dignitat de gran alçada, i a la que recomanem d’anar per aprendre la conquesta de la sensibilitat. Cal dir-ho i, també, felicitar les artistes que ens convoquen amb la seua labor creativa.

I felicitem Antoni Miró i la Càtedra que duu el seu nom. Agraïm el COM per la possibilitat que ens ofereix de revisitar l’art, amb constància i esforç. Abracem la iniciativa de l’Ajuntament de la ciutat de mantenir la col·laboració en la celebració dels Cicles Expositius. 

Font: Josep Sou, Dr. Tècnic Càtedra Antoni Miró d’Art Contemporani UA./


Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *