foradia subscriutegrat

Grup d’Elx

Columna d'Art per Josep Sou

«…l’artista veu allò que ja no existeix

o el que encara no ha existit en la realitat»

G. Ehrenburg

El proppassat dia 2 de juny, i restarà oberta fins al 31 de juliol de 2022, s’inaugurà a la Llotja de Sant Jordi d’Alcoi, l’exposició El Grup d’Elx. Acte que convocà una amb gran assistència de públic i també d’amics dels artistes concurrents a la mostra. 

Corrien els anys seixanta quan El Grup d’Elx (1966 – 1975), incideix de manera clara i determinant en el panorama artístic al sud del País Valencià. La pràctica pictòrica o artística és una constant evident i fonamental, clar està, però també ho és l’acció envers la cultura, amb un abast específicament social i d’ampli espectre compromès.

El treball esforçat del seus components comporta un flux convergent de l’estètica amb l’ètica, per la qual cosa s’evidencia una voluntat manifesta d’incidir en els aspectes artísticosocials,  manifestant tothora la necessitat d’intervenir, des dels processos creatius, en allò que vingué a denominar-se genèricament «la conducta humana».

I ara, també podem valorar de manera explícitament admirativa com, els components d’aquest Grup d’Elx, enlairen la convicció de brandar la responsabilitat social de l’artista travessant la pràctica pictòrica des de la concreció subjectiva, tot confirmant un substancial trajecte cap al realisme social: la realitat urbana, el món de la quotidianitat, la industrialització, els ressorts d’un mercat de l’art incipient encara, la possible alienació circumstancial de l’ésser humà i la solidaritat amb els dèbils són, en bona mesura, les preocupacions recurrents d’aquests artistes tan singulars com oportuns, ja considerant-los al seu temps.

Ara bé, tot açò esmentat s’insereix de manera ben acordada amb una necessitat explícita de renovació de l’art, amb les seues propostes arriscades, i amb una inexcusable vocació de dur a terme la descentralització cultural envers entorns potser forans. No obstant açò, els components d’aquest grup s’esforcen per preservar la caracterització individual  de les propostes, atenent intensament  a la recerca de llenguatges viscuts de manera comuna. És a dir: el manteniment de la identitat creativa personal, i amb una creixent conscienciació de l’element humà.

I quins han estat aquest artistes, força reconeguts, del Grup d’Elx? 

Albert Agulló (1931 – 2018), del qual podem dir, a manera de síntesi, que estableix una comunicació directa amb els seus interlocutors amb una determinada precisió del llenguatge. I també que executa la seua obra des d’una base matèrica reblerta d’intensitat testimonial i que transita des del figurativisme vers la informalitat. La matèria viva, segrestada als paranys de l’oblit, i focalitzada a la reincorporació del substrat essencial de la comunicació, potser ha estat el seu univers discursiu a l’hora d’afrontar el fet creatiu.

Joan Castejon (1945), la versatilitat del qual descansa, sempre, als paràmetres de la saviesa comunicativa. La força expressiva del seu dibuix commociona els extrems del quadre, facilitant l’aproximació a la bellesa compositiva. També la intensitat de les formes en la poètica orgànica de la seua pintura enarbora la necessitat contemplativa, per pura coherència participativa i, fins i tot, sensual. La força connotativa de Catejon emergeix, darrerament, amb explícites posicions contra el dolor inferit a les persones… com una determinant lluita contra la injustícia.

Antoni Coll, (1942) Des d’un llenguatge molt elaborat camina devers una ambigüitat manifesta i ben assolida. Treballa la seua pintura amb el recurs determinant de la ironia, tot harmonitzant el normativisme plàstic amb la figuració expressiva, i tot amb una explícita recerca de la novetat com a força nutrient de les seus composicions. 

Sixto Marco (1916 – 2002) La seua força onírica, i que desemboca en una poètica pictòrica de caire barroc, transita cap al surrealisme pictòric. I la seua creativitat arrela als àmbits del dramatisme estructural en la cosmogonia de les formes invertebrades. I clar està, la particularitat s’evidencia en el subjectivisme de la sintaxi artística que practica.

I fou juntament amb el poeta, crític i teòric de l’art Ernest Contreras que aquest Grup d’Elx    transità els camins de l’art, tot harmonitzant la vocació pictòrica dels components amb el substrat teòric rigorosament precís. Ens diu Contreras: «… incorporen aspectes purament ciutadans de l’art, com la massificació (respecte del tema), i la col·lectivització (respecte als procediments… i un insubornable compromís ètic (respecte a la funció de l’art)»

També a Ernest Contreras devem la redacció d’un Manifest que recull els paràmetres funcionals en el decurs històric del grup i que, a manera de resum, farem un lleu esment segons el tenor literal: «[… entenem a l’home com un ser concret, històric, situat en una època i en una circumstància específiques, doncs no podíem conformar-nos perpètuament amb l’ambigüitat…], […restem a la recerca d’un nou llenguatge capaç d’expressar, mitjançant tècniques operatives actuals, la nova realitat…], […el valor artístic de les nostres obres podrà ser mesurat, tenint en compte  els continguts estètics i l’eficàcia social, però no admetem que siga metamorfosat  en rendibilitat econòmica, en valor econòmic…] 

Només ens resta agrair, ben de debò, la Càtedra Antoni Miró d’Art Contemporani de la UA, especialment a Antoni Miró per la seua intensa gestió en favor de l’art i de la cultura, i a l’Ajuntament d’Alcoi per la seua complicitat, tothora, possibilitant aquestes manifestacions d’art a la nostra ciutat.

Font: j. sou./


Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *