«Cosmogonia»

Josep Sou ens parla sobre la mostra 'Cosmogonia' de l'autor Josep Maria Gort, que està a la sala del Centre Cultural Ovidi Montllor

El proppassat dia 29 de novembre, a la sala d’exposicions del COM, s’inaugurà l’exposició de l’artista català Josep Maria Gort amb el títol de «Cosmogonia», la qual restarà entre nosaltres fins el proper 27 de gener de 2023. A l’acte d’inauguració, i junt al pintor, assistí nombrós públic que pogué gaudir de la magnífica proposta que s’hi presentava. També cal esmentar l’aportació musical que se’n feu per part del cantautor Jordi Gil, ben acompanyat a la guitarra per Juan Mateo, els quals interpretaren diverses composicions pròpies, de gust exquisit i amb la profunditat i delicadesa a què ens tenen acostumats. Podem ben assegurar que l’acte resultà càlid, acollidor i força interessant.

I com podríem definir (tot reconeixent tan difícil com és) la pintura, o el conjunt de l’obra que ens ofereix l’artista Josep Maria Gort? Doncs diverses podrien estar les aproximacions, sempre reductives, de l’abast absolut de l’obra. Per una banda cabria apuntar cap a un «realisme màgic», el qual concerneix, vitalment, a l’aparell surrealista que en bona part dels quadres s’hi representa. També cabria apuntar cap a un «surrealisme crític», on la fantasia, barrejada amb un ull escrutador, s’incorpora de forma decidida al camp de les anàlisis socials, articulades des d’un punt de vista irònic, i també sarcàstic.

El que és ben cert, però, a banda de les definicions, o de les apreciacions sempre subjectives, és la radical bellesa de les propostes pictòriques: la màgia, el color, la forma, l’interès pels tímids racons de la història present, la incorporació d’un llenguatge sincer i atrevit alhora, la precisió del detall i l’enorme treball desenvolupat per a dur a terme la labor representativa, fan de l’obra de l’artista J.M. Gort un món particular que eixampla els seus límits davant la contemplació de cadascun de nosaltres quan ens hi acostem lliures i desacomplexats.

I cal tenir paciència i una mica de temps. Sí, cal assistir a l’encontre d’aquest món apel·latiu que esmentem per a fer-lo, també, ben nostre. No ens serà gens profitosa la visita si només recorrem la geografia dels llenços amb una lleu mirada. Per a gaudir-ne abastament cal observar atentament: cada detall, tots i cadascun dels extrems dels quadres, la línia prima que adverteix la presència d’una fèrtil troballa, la guspira que encén el foc de la il·lusió fantàstica, l’advertiment d’aquella benhumorada figura que traspua irònic lirisme. Cal escoltar, si més no, el frec amatent als pinzells de J.M. Gort quan canten la resistència o la voluntat d’ajustar el vers pausat de la memòria càustica. I podrem celebrar, la intuïció ens ho reclama, la paciència infinita d’un treball acurat, sòlid, tangible amb la mirada, precís en la disciplina dels dies feiners…al cau on s’hi conformen els misteris de la creació artística.

Quan Lewis Caroll diu: «…preocupat del sentit, i les paraules eixiran pel seu compte…», assegura la pertinença i adequació que s’hi manifesten al llenguatge oral en virtut dels mecanismes interns que viuen al si de la matèria constructiva de la comunicació. Doncs bé, quan parlem del surrealisme present a l’obra de J.M. Gort, volem incidir en aquesta mateixa direcció que apunta Caroll. De l’adequació en la pintura de l’artista s’hi arriba a la coherència en la voluntat semàntica. La significació resta lliure a la sempre difícil bastida de l’apreciació sui gèneris. Cadascun, d’acord amb les eines de què en disposa, pot fer-ne l’aproximació volenterosa que crega més convenient: lliure i, clar està, circumstancial. I així ho determina, clarament, l’artista amb la mestria d’abonar en llibertat el territori de la seua pintura, car si «…les paraules, una vegada impreses, tenen vida pròpia…», com expressa C. Burnett, també la matèria orgànica en la pintura de J.M. Gort, manifesta la saviesa de deixar en llibertat l’aproximació que se’n puga fer, visitant tothora, els angles més distants d’un univers «cosmogònic», tan erudit com, també, domèstic. El pintor, des del seu univers propi, potser també propi-inventat, analitza, valora i percudeix damunt la pell interpretativa de les causes que confirmen aquest món que habitem. Cap assumpte resta indiferent a l’escrutini del seu esguard, ni de la perseverant manera d’acarar els vels que, a poc a poc, mostraran la veritable realitat de l’existència. I sembla un joc de fragilitats costumistes, però l’endins de la matèria verifica la posició crítica, mitjançant el saludable exercici de la ironia com a recurs nutritiu o, si es vol, veí de la culta retòrica tradicional, aplicada, ara, a la pintura; a l’art a la fi.

Farem, ara, i per a finir aquest nostre comentari a l’exposició de J.M. Gort, una lleu aproximació al que ens reflexiona Friedrich von Schiller quan manifesta: «…tan sols aquells que tinguen la paciència de fer a la perfecció allò trivial, podran assolir l’hàbit d’executar el més difícil amb facilitat…» Doncs bé. Si en fem el salt necessari per a mudar les accions a què apunta Schiller, i ens facilitem els ponts per a valorar el que realitza J.M. Gort amb la seua proposta pictòrica, comprendrem l’exactitud en el registre expressiu que postula l’artista. La física aliança entre la pulcritud representativa i el resultat de la recerca ens il·luminen en l’apreciació d’un treball acurat, tan net, inclús en la transgressió perceptiva de la realitat subjacent. L’artista s’hi manifesta, des del silenci discret, vers un horitzó reblert de complicitats, en la funció primordial de representar la vida.

I volem aprofitar l’avinentesa d’aquestes modestes línies per a agrair el COM, a Toni Miró i la Càtedra que duu els eu nom, i l’Ajuntament d’Alcoi, per fer possible, una vegada més, que la cultura plàstica puga regalar-nos aquests extraordinaris encontres. Moltes gràcies, de debò. 

Notícies que també el poden interessar

«Vint-i-cinc vacances a Ovidi Montllor»

Recent Pintat d’Antoni Miró

Passió pel col·leccionisme