El viatge de l’ànima de Orfeu Soler
Columna d'Art per Josep Sou
«Allò què és creat per l’esperit és més viu que la matèria»
Ch. Baudelaire
El passat dia 4 d’Octubre de 2023, a la Casa de Cultura d’Alcoi, s’inaugurà l’exposició Viatge de l’ànima, de l’artista alcoià Orfeu Soler, mostra que romandrà oberta fins el dia 24 de novembre. A l’acte assistiren la regidora de cultura i altres membres destacats del consistori, i també persones vinculades a la Càtedra Antoni Miró d’Art Contemporani de la UA. Un nombrós públic acompanyà l’autor en aquest acte inaugural.
Potser estem davant d’una poètica pictòrica reflexiva? Pot ser, sí. En aquesta exposició d’Orfeu Soler, «Viatge de l’ànima», hi viu a dessota de la matèria il·lustrativa, un món emergent emparat per la voluntat significativa de contar, estratègicament, una història ben personal, ara involucrada per la síntesi d’un treball força inspirat en el simbolisme més profund de la tradició. El sentiment personal s’estreny, o s’hi dona la mà, amb la necessitat d’establir corrents dinàmiques per a la creació d’imatge solvents i elementals. L’interior, al reclòs de la pròpia imaginació, fermenta tot d’al·legories i de contactes amb el substrat cardial del mite clàssic: «…la reflexió és l’ull de l’ànima…», assegura J. Bénigne Bossuet. I des de les hipòtesis podem passar al més concret d’una anàlisi fluïda: és molt tossuda la realitat quan des de la talaia de la intimitat artística s’hi creua el llindar de la porta de l’experiència pròpia. I Orfeu Soler agermana amb el seu discurs poètic, també pictòric, la diversitat d’un món, sempre convuls, que habita a la cambra personal de l’esperit (també reconegut com l’ànima dels militants en la vastitud de l’existència).
Però com diu François Guizot: «…no hi ha manera de millorar les ànimes si no les alliberem…». I d’açò també es tracta en aquest pintura (o poètica) que avui comentem. La llibertat. Aprés el cànon compositiu, i conhortades les maneres amb els traços de la realització creativa, el pintor resumeix la seua recerca en un tot continu, encara que fent valer el reconeixement de les parts constitutives. Així, en les certituds d’un esperit en plena recerca de la seua pròpia cosmogonia, s’aviva un trànsit cap a les explicacions en els quadres que garanteixen les explicacions més rigoroses: simbolisme, tradició, estudi fefaent, trasllat, emergència de les emocions aprofundides, records i ombres del passat, llums de la memòria…
Anatomies, singularitats artístiques i aures d’un exili interior incert, conviuen al sí dels quadres que Orfeu Soler ens mostra en aquesta exposició. Quan el dibuix s’hi difumina recercant universos d’altre temps, s’acreix l’enigma del destí que sempre ens acompanya. No hi ha un món clàssic subaltern que alena per dessota de la proposta, ara la mà de l’artista ens transporta pels camins de la realitat: una nova realitat aconseguida a base de mirar l’infinit com un espai, també un lloc concret, que facilita trobar les coordenades de la significació: «…l’anatomia és el destí…», dirà Freud.
I en aquest espai creatiu que avui visitem conviuen ensems les traces elementals del pintor que ens en fa trasllat? Fins a quin punt tot l’onirisme subjacent s’hi fa ressò de l’essència comunicativa de l’artista? No hi ha ficció en aquestes notes pictòriques? No hi ha trencaments de cintura en l’acollida fèrtil del somni? Hi ha autenticitat en la manifestació plàstica? Doncs la resposta, o les possibles respostes, per a aquests interrogants, formulen la seguretat de la unitat ferma entre realitat expressiva i fons cordial. Hi ha el sorgiment de la certesa des del fons de la matèria pictòrica: Orfeu Soler diu i expressa el que vol dir, tot auspiciat pel traços de la seua pintura atmosfèrica, ben amerada per la il·lusió òptica d’allò incorpori, eteri, evanescent…
La subtilesa, a vegades marcada per la suavitat de les formes compositives, introdueix marques indelebles de fantasia, també d’afanys per conquerir el tast de la bellesa. I com enuncia als seus versos el poeta i assagista grec Dimitris Angelís als Tres poemes al voltant del sentiment de «crisi»: «…la lluna corria per les venes dels arbres,/donant-los un aspecte de mort/platejada…», també en aquesta exposició que avui tenim el plaer de contemplar, Orfeu Soler s’encomana en braços del conreu de la bellesa. Una pintura, potser la instància d’una relació vital, que s’agafa ben fort dels sentiments dels espectadors.
Arbre Colibri de la Pau: 
Andreu: 
Comenta i participa-hi