Carles Cortés: “Si no som sincers, si ens limitem, no podem fer bona literatura”
L'escriptor alcoià publica ‘Nu (Diari d'un postadolescent)’, la seua novel·la més personal, fruit de quasi una dècada de treball i d'un retrobament amb els seus propis diaris de joventut
Hi ha llibres que s’escriuen i hi ha llibres que es viuen. ‘Nu (Diari d’un postadolescent)’, la novel·la de Carles Cortés, publicada per Vincle Editorial, pertany clarament a la segona categoria. L’escriptor alcoià, catedràtic de Literatura Catalana Contemporània a la Universitat d’Alacant, ha tardat quasi deu anys a donar forma a una obra que neix d’un lloc inusual: una caixa de diaris personals retrobada per casualitat en un canvi de casa.
“Entre l’any 1988 i el 1995 jo vaig escriure els meus propis diaris com a estudiant universitari. En un canvi de casa me’ls vaig retrobar, vaig començar a rellegir-los i vaig començar a anotar i transcriure algunes pàgines que m’agradaven”, recorda l’autor. Les sensacions d’aquell jove que havia deixat enrere l’adolescència, però que encara no s’havia instal·lat del tot en la vida adulta. Un postadolescent, en les seues pròpies paraules.
“Fa uns tres anys vaig reprendre la història, li vaig fer una reescriptura i vaig incorporar els elements de ficció que faltaven”, explica. El resultat és una obra que camina per la frontera entre la realitat i la invenció, i que ell mateix defineix com una “falsa autoficció”: el protagonista, Teseu, naix el mateix dia, mes i any que l’autor, fa els mateixos estudis, es dedica a la recerca literària i li agrada escriure. El nom, però, és un altre. La vida, parcialment, també.
El títol, ‘Nu’, no és casual. “Com a persona ha estat un despullament. He abordat els meus fantasmes i les meues alegries, les meues pors, els meus dubtes, d’una etapa clau en la concreció psicològica d’una persona”, admet Cortés. Una etapa que la novel·la situa en els anys vuitanta i noranta, però que l’autor considera perfectament reconeixible per a les generacions actuals. “La nostra generació, nascuda a finals dels 60 o als 70, també va allargar l’adolescència. Les condicions eren altres, però les dificultats i els pressentiments eren molt semblants als d’ara”.
La novel·la no evita cap dels territoris incòmodes que travessen la vida del protagonista: el descobriment de l’homosexualitat, les addiccions, la dependència emocional, la soledat, el desig. I Cortés ho tenia clar des del principi: res de frens, res de concessions.
Hi ha pàgines dures, reconeix, però aclareix de seguida el sentit d’aquesta duresa: “No és per difícil de llegir, sinó perquè tenen el llast del patiment. També hi ha moments d’alegria, perquè un ésser humà es construeix a partir de coses bones i coses roïnes”. “Si veig que em condiciona la recepció del llibre o que em condiciona personalment transcriure algun moment d’intimitat, em rebel·le a mi mateix. Hem de ser honestos amb els lectors i si sentim el que sentim, així s’ha de transcriure”.
Fins ara, havia construït la seua carrera narrativa principalment a través de protagonistes femenines. ‘Nu’ trenca amb aquest patró i, paradoxalment, l’autor confessa que escriure una veu masculina li ha resultat més costós que totes les femenines anteriors. “Quan ets un autor de ficció, la imaginació sempre la tens a l’abast. Posar-te en la veu d’una dona era un repte, però era un treball literari, sense més. En canvi, en una veu masculina com aquesta, havia de mantenir les distàncies amb el jo personal”, reflexiona.
L’explicació d’aquest camí per veus alienes té a veure, segons ell, amb una certa comoditat i també amb una protecció. “Potser em sentia més còmode amb uns ulls diferents dels meus, sobretot per no buscar la identificació entre la meua personalitat i la de les protagonistes”. “Vaig decidir llevar-me qualsevol tipus de vergonya o limitació per contar coses íntimes. Aquesta història en femení no hauria sigut possible”.
La geografia també té un paper fonamental en la novel·la. El trajecte vital de Teseu, d’Alcoi a Alacant per cursar estudis universitaris, reprodueix el d’una generació sencera que va créixer entre la cultura de l’interior i l’obertura de la costa. “El contrast d’aquest tipus de vida entre una població d’interior com era Alcoi i la costa, Alacant, és un element molt present”, assenyala Cortés. Un contrast que va molt més enllà de la distància: és un contrast de maneres de ser, d’entendre el desig, de viure la llibertat.
Les dates del diari de Teseu, a més, coincideixen exactament amb les dels diaris reals de l’autor. I molts dels fets, també. “Persones d’Alcoi que em van conéixer en la joventut podran localitzar alguna història”, admet, sense que això li genere cap inquietud. Perquè el que importa, subratlla, és que “la història estiga ben construïda, siga sincera i siga sobretot versemblant”.
Per trobar el to adequat per als moments més escabrosos de la novel·la, Cortés va recórrer a una tradició literària que no sempre gaudeix del reconeixement que mereix: el realisme brut. Jean Genet i Charles Bukowski figuren entre les seues referències principals. “D’ells he aprés que les coses s’han de contar amb sinceritat i sense cap tipus de limitació, perquè si no som sincers, si ens limitem, no podem fer bona literatura”, afirma. Al costat d’aquestes referències, la novel·la dialoga també amb escriptores com Isabel-Clara Simó, Carme Riera i Virgínia Woolf, que apareixen citades en el text com a part de l’univers lector del protagonista.
La portada reprodueix l’obra ‘Home d’esquena’ (2018), del pintor alcoià Antoni Miró, una elecció que reforça el to introspectiu i corporal del relat. La novel·la es pot trobar a les llibreries locals alcoianes Detroit Llibres i Llibreria Llorens.
Arbre Colibri de la Pau, Agulló i Guerra: 
Carme Romia.: 
Rafaela: 
Comenta i participa-hi