Un documental rescatarà la vida i l’obra del músic alcoià Carlos Palacio
La pel·lícula, dirigida per Adolfo Dufour, recuperarà la trajectòria artística, política i humana d’un compositor marcat per la Guerra Civil i l’exili, autor de la marxa de les Brigades Internacionals i d’una extensa obra musical i literària
La vida i l’obra del músic i compositor alcoià Carlos Palacio (Alcoi, 1911-París, 1997) arribaran a la pantalla a través d’una pel·lícula documental que busca recuperar una figura estretament vinculada a alguns dels grans episodis polítics, socials i culturals del segle XX.
El cineasta Adolfo Dufour, amb una extensa trajectòria dins del gènere documental, serà l’encarregat de dirigir una producció que aprofundirà no sols en l’obra musical de Palacio, sinó també en la seua dimensió humana i literària, el seu compromís amb la República, la Guerra Civil i el llarg període d’exili.
El projecte permetrà tornar la mirada sobre un compositor nascut a Alcoi el 13 de gener de 1911, que va descobrir molt prompte la seua vocació musical. Les primeres nocions les va rebre del mestre alcoià Gregorio Casasempere Moltó i, amb només setze anys, va ingressar al Conservatori de Madrid, on va estudiar Harmonia amb un altre alcoià, Miguel Santonja, i posteriorment amb Bartolomé Pérez Casas. També va ser deixeble de Conrado del Campo i va compartir etapa formativa amb Ataúlfo Argenta.
D’aquells primers anys daten composicions com Danza árabe, per a piano; la marxa mora Media Luna, escrita pensant en el seu Alcoi natal, o Canción para el moro triste, per a piano i violí.
Una música marcada per la Guerra Civil
L’esclat de la Guerra Civil transformaria profundament la seua producció. Palacio va dirigir l’emissió «Altavoz del frente» i va compondre nombroses cançons vinculades al bàndol republicà, entre les quals es troben Compañías de acero, Canción de la esperanza, El Madrid de noviembre o Peleamos, peleamos.
D’aquella etapa destaca especialment la marxa de les Brigades Internacionals, amb lletra d’Erich Weinert, que arribaria a cantar-se en diferents idiomes.
Militant del Partit Comunista d’Espanya, col·laborador de Mundo Obrero i director dels Coros Proletarios, el final de la guerra va obrir per a Palacio una etapa de silenci i ostracisme. Durant un temps va romandre ocult al seu domicili i no seria fins a 1950 quan tornaria a estrenar públicament una obra, Niño sin sueño, al Teatre Principal de València.
Aquell mateix any aconseguiria una beca del Ministeri de Cultura francés que li va permetre traslladar-se a París, ciutat fonamental en la seua trajectòria posterior i on acabaria morint el febrer de 1997.
L’exili convertit en música
A París, Carlos Palacio va continuar la seua formació i va compondre peces corals i obres per a veu i piano sobre textos de poetes com Rafael Alberti i Blas de Otero. Entre les composicions d’aquesta etapa figura Canción para un niño que nace en el destierro, escrita el 1952 i dedicada al seu fill Carlos.
La seua trajectòria el portaria també als països de l’Europa de l’Est. El 1965 va ser convidat per primera vegada a Moscou per la Unió de Compositors Soviètics i, quatre anys després, s’hi estrenaria la seua Cantata a Lenin, posteriorment interpretada al Théâtre de la Ville de París.
Una de les obres més representatives d’aquesta etapa és España en el corazón, dos quaderns per a piano formats per 23 peces breus en les quals Palacio evoca des de la distància el país deixat arrere, amb una música marcada pel lirisme, la memòria i la nostàlgia de l’exili.
L’obra ha comptat amb diferents enregistraments i interpretacions, entre elles la recuperació realitzada per la pianista alcoiana Marisa Blanes, una de les persones que participarà també en el projecte documental.
Una investigació iniciada en 2024
El procés per recuperar la figura de Carlos Palacio va començar l’any 2024. Durant aquest temps s’ha reunit una important quantitat de documentació, llibres, objectes i material audiovisual gràcies, entre altres aportacions, a la col·laboració de la família i els hereus del compositor.
La investigació ha arribat també a institucions que conserven part del seu llegat, entre elles la Fundación Juan March i l’Institut Valencià de Cultura, aquest últim dipositari d’una part important dels seus fons.
El documental es rodarà en Alcoi, Madrid, València i París, ciutats relacionades amb diferents moments de la vida del compositor. A més de Marisa Blanes, el projecte comptarà amb la participació del músic Àngel Ferrando, que també ha contribuït durant els últims anys a mantenir viva i recuperar l’obra de Palacio.
La producció destaca igualment la col·laboració del CAUM d’Alcoi i espera comptar amb el suport de l’Ajuntament d’Alcoi i altres institucions públiques.
Micromecenatge per rodar a França
La productora Atrapasueños, amb Joaquín Recio com a productor, ha decidit obrir una part del projecte a la participació ciutadana mitjançant una campanya de micromecenatge.
Els recursos aconseguits es destinaran especialment a fer possible la part del rodatge prevista a França, al mateix temps que la campanya servirà per donar a conéixer la figura del compositor abans de l’estrena del documental.
Recuperar també el Carlos Palacio escriptor
La recuperació de Palacio no es limitarà a la pantalla. Paral·lelament al documental, s’ha posat en marxa un projecte editorial per rescatar la seua producció literària, una faceta menys coneguda però que va ocupar una part important de la seua vida.
Ja s’ha publicat Diario de otoño i està previst que al setembre aparega Diario de invierno. També es prepara la traducció del rus de El compositor y la vida, publicat a Moscou el 1980.
A més, està prevista una nova edició d’Acordes en el alma, les memòries escrites per Palacio en 1984, que incorporarà aparell crític i un fons fotogràfic fins ara inèdit.
Els responsables del projecte tenen previst presentar durant els pròxims mesos aquestes publicacions a Alcoi, la ciutat on va començar la història d’un compositor que va desenvolupar bona part de la seua vida lluny de casa i al qual el documental vol ara retornar al primer pla de la memòria cultural.
Jesús Eduard Alonso López: 
Arbre Colibri de la Pau, Agulló i Guerra: 
Carme Romia.: 
Comenta i participa-hi