«me’n vaig a Alcoi»
Pixant fora de Lloc per Àlex Agulló
Que el llenguatge està viu, i amb el seu ús evoluciona, és inqüestionable. Per esmentar alguna mostra d’aquesta vitalitat mencionaré un parell de frases ubicades a Alcoi -disculpeu les persones d’altres localitats, però, són de les que he viscut directament:
De ben menudet, era d’allò més habitual escoltar molta gent major -que vivia, com jo, a la zona de l’Eixample- dient: «me’n vaig a Alcoi» quan simplement estaven fora dels ponts que permeten l’accés al centre. A hores d’ara, fa dècades que no la escolte. El mateix m’ocorre amb la frase «el pont nou»: Per a la mateixa gent major, sempre feia referència al pont de Sant Jordi, mentre que per a les persones més joves és el pont de Fernando Reig (el dels tirants); així que en haver perdut la seua funció comunicativa, difícilment continuarà viva més enllà del record. I una tercera mostra que, a hores d’ara, encara provoca desajustos en la comunicació, és la que fa referència a «l’avenida» -poca gent diu avinguda. Quedar al començament de l’avinguda pot portar a llocs diferents segons les persones visquen a la Zona Nord o a l’Eixample: Unes poden estar esperant a la Hispanitat i altres a la Camilo Sesto.
Dins d’eixa vitalitat també podem observar els desajustos/ajustos entre el llenguatge popular i el llenguatge estàndard. En aquest cas el problema es pot viure a dues bandes: Les noves paraules, incorporades per la seua funció comunicativa -incorrectes mentre les autoritats oficials no diguen el contrari- i que no apareixeran al diccionari mentre aquella «gent docta» no pegue la cabotada. I cada dia en menys mesura, les paraules, o les locucions, que -especialment a les zones rurals- pot fer servir determinada gent des de fa la intemerata, no seran «correctes» mentre no les arreplegue algun diccionari normatiu. Caldria ací esmentar i valorar el treball exhaustiu de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua arreplegada en el CIVAL (Corpus Informatitzat del Valencià): una base de dades que conté un amplíssim repertori de llibres i documents digitalitzats escrits en valencià des del segle XIII fins a l’actualitat. Al CIVAL han arreplegat i organitzat tota la immensitat de paraules que apareixen en eixos textos. Impossible aproximar-se més al que seria la nostra llengua. Inqüestionable si tractàrem de fer una aproximació científica.
Però arrossega un «problema irresoluble»: El valencià no és res més que la nostra manera de parlar català i això no és possible. Això és una aberració a la qual no se li pot atorgar la més petita concessió. Que no parlem igual que la gent a Barcelona! Que els catalans ens volen colonitzar!
Per descomptat que no parlem igual, com tampoc no parlen igual a Lleida que a Girona o que a Barcelona. Com tampoc no parlem igual a la zona de l’Horta de València com a Elx, ni a Castelló com a Xàtiva. La contaminació de la parla -derivada del contacte habitual o de la colonització- fa que sovint i menut incorporem paraules d’altres idiomes. Fet més que constatat amb el castellà -imposat per dret de conquesta o per decisió del polític de torn. A hores d’ara, també és l’anglés, la llengua acceptada com més universal, la que, seguit, seguit, va contaminant i arraconant registres més autònoms.
Per cert, que en tot eixe trasbalsament natural o imposat, també hi podem trobar alguna petita mostra testimonial a la inversa: la llengua minoritària i minoritzada li cola alguna paraula a la llengua dominant: l’«allioli» al castellà, per exemple i si volem filar prim podem pensar que el «bàsquet ball», deriva del nostre basquet -per allò del comerç de la pansa de la Marina Alta cap a la Gran Bretanya. L’esmentat CIVAL no ajuda a penjar-se eixa floreta: Sí que és cert que la paraula apareix al «Llibre dels feits del rei en Jaume» (1380), però ja no torna a arreplegar-se fins a l’any 1936 i ja com a bàsquet-ball. Serà Jordi Valor qui la fa servir l’any 1953 referint-se als nostres basquets.
Ni el CIVAL, ni l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, els interessa als nostres «governants experts» que ni la parlen, ni s’ocupen en conéixer-la -per tant, no l’estimen. I mai no renunciaran a la matraca de sempre: «valencià sí, català mai».
Com si la nostra llengua els hi provocara una exagerada reacció al·lèrgica. I no s’aturaran, mai no ho han fet, per aconseguir arraconar cada vegada més aquesta mostra identitària del poble valencià i que ens agermana amb la resta de parlants del català.
Continuaran amb la mateixa fòbia mentre consideren que electoralment els resulte beneficiós. Ara bé, si al Principat continua pujant AC (Aliança Catalana), ja us assegure que no tindran cap problema i amagaran, provisionalment, allò de la «colonització catalana» per anar braç a braç, també, amb l’extrema dreta catalana. Tot val per continuar en la poltrona. La mateixa Acadèmia Valenciana de la Llengua, la va crear el govern d’Aznar per assegurar-se els vots de Convergència i Unió. No per parlar català en la intimitat. Cosa que continuen sense fer els seus per ací. Ni en la intimitat, ni públicament. Tampoc és que quan no governa la dreta a la Generalitat tot siga perfecte. Recorde que, per una sèrie de circumstàncies, l’any 1992 em va tocar compartir taula assegut entre el president de la Generalitat i un conseller. Entre ells es parlaven en castellà; però el llenguatge oficial de cara al públic, sovint i menut, era el valencià i la legislació remava a favor de consolidar la nostra llengua. A hores d’ara, la gran proposta per dignificar el valencià de Mazón, el valedor amic de l’actual «honorable», passava per canviar-li el nom a l’Acadèmia Valenciana de la Llengua. Mentrestant, la tisora i l’entrebanc a qualsevol manifestació pública que potencie la nostra llengua continua.
Per sort, o per desgràcia, la nostra llengua també evoluciona i més enllà de la seua cabuderia, de les seues polítiques per dificultar la supervivència de la nostra manera de parlar català, la vitalitat i el dinamisme del valencià també depén de nosaltres, de la gent que, de debò, l’estimem.
Per cert, fa temps que em roda pel cap dedicar-li un pixant fora de lloc a les nostres locucions i al seu paper vertebrador. No sé si algun dia estarà enllestit. Si trobeu una altra expressió amb més força comunicativa, i menys paraules, per enviar on brama la tonyina a l’actual govern, ja m’ho dieu, i si no és cap altra locució, em replantejaria la quimera d’escriure eixe pixant.
Arbre Colibri de la Pau, Agulló i Guerra: 
Pedro J.Sanahuja: 
Jesús Eduard Alonso López: 
Comenta i participa-hi