Pep Aura, el segon impressor: “M’alegre que continue El Grat, i ara el format és molt bonic i és altre tipus de comunicació”
Seguim aplanant el camí cap al 40 aniversari d'El Grat amb els records del segon impressor del periòdic
El treballador de Gràfiques Alcoi recorda com va rebre el relleu de Paco Borrell i com la publicació va passar per les seues mans cap a finals de la dècada dels huitanta.
Després de les primeres edicions impreses per Paco Borrell, El Grat va fer parada en Gráficas Alcoy, on Pep Aura va ser l’encarregat de continuar donant forma a la publicació. Va ser, situa ell mateix, cap a finals dels huitanta, quan Santi es va presentar a l’empresa per encarregar la impressió.
En aquell moment, Aura treballava com a ajudant d’Enrique Alemany, conegut per tots com el ‘Periche’, l’operari que normalment s’encarregava de la impressió. “Jo estava d’ajudant i alguna estona estava imprimint jo, però normalment estava ell”, explica. Alemany ja ha faltat, i és per això, apunta Aura, que Santi hi va contactar directament a ell per a recuperar aquest testimoni.
El procés d’impressió que descriu Aura continua sent, com en el cas de Borrell, totalment manual. El Grat s’imprimia en una Heidelberg de dos colors, en una època en què les màquines actuals, de quatre, cinc o sis colors, encara no existien. “Es va imprimir a un color”, detalla.
El circuit era llarg: primer es fotografiava la revista que els portaven, després s’obtenia el negatiu, es retocava a mà i es passava a positiu. Aquests positius es muntaven finalment sobre una placa que calia insolar i revelar manualment. “Ara tot ve per digital, de l’ordinador passa a la planxa hui en dia”, contrasta Aura. “Abans era un procés totalment diferent”.
Aura també repassa l’origen empresarial del taller on s’imprimia la publicació. Gràfiques Alcoi provenia d’unes instal·lacions vinculades a Papeleras Reunidas, ubicades davant de Correus Alcoi, en un edifici que amb els anys ha acollit diverses empreses. Dins d’aquell complex convivien l’Editorial Marfil i Gràfiques Aitana. Quan Papeleras Reunidas va fer fallida, ambdues es van poder independitzar: una va mantindre el nom de Marfil i l’altra es va acabar convertint en Gràfiques Alcoi.
Una vegada imprés, El Grat encara passava per un últim tràmit artesanal: es plegava i es grapava amb una maquineta manual, i finalment es desbarbava a la guillotina per a donar-li el format de llibret.
Sobre el contingut d’aquells primers anys, Aura recorda portades signades per Manuel Solbes Arjona, però subratlla que la publicació encara no s’assemblava a un mitjà de comunicació a l’ús. El Grat d’aquella època es centrava sobretot en anuncis comercials i en la cartellera, amb poc de pes per al contingut informatiu. “No n’hi havien excessives entrevistes ni coses així; era tot dedicat més a posar en contacte anunciants”, resumeix.
Preguntat per si imaginava que aquella revisteta arribaria a complir quaranta anys, Aura ho atribueix a la constància de Santi més que a cap previsió pròpia: “És l’espenta de Santi Sempere el que fa possible que El Grat continue. Ell sempre estava i està per tots els llocs amb la seua voluntat de treball”.
D’aquella primera col·laboració en va nàixer, per damunt de tot, una amistat que es manté fins hui. “Encara continuem saludant-nos Santi i jo des d’aquella època. Ens vam fer amics”, afirma. I acaba amb un desig per al futur de la publicació: “M’alegre que continue El Grat, i ara el format és molt bonic perquè fa entrevistes i és altre tipus de comunicació. Em sabria mal que es perdera una cosa com aquesta”.
Julia: 
Arbre Agulló i Guerra: 
Arbre Colibri de la Pau, Agulló i Guerra: 
Comenta i participa-hi