Foradia

Algo huele a podrido en Dinamarca

per Francesc-X. Blay Meseguer

Tots recordem les maniobres dilatòries i obstaculitzadores del PP per renovar el Tribunal Constitucional (TC), en els dies previs a l’estatut català, per tal de poder “controlar” una majoria conservadora: tothom té presents les vergonyoses recusacions de la presidenta i d’algun magistrat del TC (els més tècnics, catedràtics). Doncs bé, aquest Tribunal va anul·lar (o limitar) alguns articles de l’Estatut de Catalunya que havia passat tots aquests tràmits polítics: aprovat pel Parlament català, aprovat –i bastant retallat– per les Corts espanyoles, i aprovat després en referèndum pel poble català. Pérez Royo, catedràtic sevillà, va considerar la sentència un autèntic “cop d’estat”. Aquesta decisió del TC ha estat discutida fins i tot per constitucionalistes “espanyols”: pot el TC corregir la voluntat sobirana del poble? No oblidem que el recurs el va presentar el PP, i articles semblants d’altres estatuts renovats no han estat anul·lats. Aleshores…? La instrumentació política del TC és tan evident en aquest tema, que a ningú no li pot estranyar la progressiva desafecció de molts catalans cap a Espanya i a les seues institucions.

Respecte al Consell General del Poder Judicial (CGPJ) i a l’actuació d’alguns jutges, alguna cosa hauran de fer els responsables si volen que els ciutadans confien en ells (potser al govern del PP “se le da una higa” aquesta confiança). Encara és recordada la manipuladora “minoria de bloqueo” conservadora quan governava el PSOE. A més, ¿com és possible que en els escàndols per corrupció més clamorosos de la història d’Espanya (Gürtel, Caixes d’Estalvi-preferents…), les úniques decisions “sancionadores” que s’han pres hagen estat la inhabilitació —o suspensió temporal— de la carrera judicial a dos jutges que han volgut investigar els delictes, com són Garzón i Silva? No negue els possibles motius, però no crec que siguen els únics jutges que hagen comés errors en la tramitació, i no sabem que hagen obtingut una sanció semblant. Mentrestant, i per contrast, les desenes d’imputats o presumptes delinqüents —quasi tots del PP— poden dormir tranquils perquè els procediments s’allarguen anys i anys i la instrucció no s’acaba mai.

I què dir de la Fiscalia? Per voler iniciar d’ofici el fiscal de Catalunya una investigació contra la policia i “el Mundo” per unes informacions –publicades en plena campanya electoral– sobre comptes a Suïssa de Pujol i Mas, tot basant-se en un informe policial sense firma, el fiscal general el va cessar de forma fulminant. Més encara, i sobre el tema de les preferents: no s’entén que alguns jutges afirmen que les persones majors sí que sabien el que firmaven, i de la infanta li accepten que no sabia el que firmava d’una empresa de la qual ella era propietària d’un 50%. En fi, que la possible inhabilitació de Silva per haver dut a la presó Blesa l’haja iniciada un fiscal, fa pensar que és més defensor de Blesa que del ministeri públic. No?

I què dir d’altres sentències o resolucions realment escandaloses, sempre favorables al PP: el cas de les agressions al ministre Bono per part de militants del PP, el Yak 42, les falses acusacions de sedacions de l’Hospital Severo Ochoa, l’accident del Metro de València, els vestits de Camps, les sentències sobre immersió lingüística… I què dir dels moviments de l’Agència Tributària en els dos anys de govern del PP? Nomenaments i cessaments en funció dels interessos del partit del govern i dels seus amics, i no de la competència tècnica ni dels interessos generals. En fi.

  Concloem. Quines garanties democràtiques té el ciutadà davant d’aquest panorama? Com es pot defensar de la “violència institucional” a què el sotmet aquest estat quasi formalment “totalitari”? El carrer i poques més (les urnes, posem per cas). González Casanova no tindria cap inconvenient a acceptar el matís de Joan Romero quan afirma que la dreta (el PP) no està “contra l’estat” sinó que s’ha “apoderat” de l’estat per posar-lo a la seua disposició omnímoda, inclosos els jutges, i poder actuar amb una total impunitat. No d’altra manera cal interpretar la —almenys aparent— indiferència amb què responen a tot l’entramat de corrupció amb què la premsa ens sorprèn cada dia des de fa uns anys: Terra Mítica, Gürtel, Brugal, Emarsa, Visita del Papa, Bárcenas, Blasco, fraus urbanístics, Caixes d’Estalvi… i un llarg etcètera.

“ALGO HUELE A PODRIDO EN DINAMARCA” (1)

Francesc-X. Blay Meseguer, regidor de Compromís a l’Ajuntament d’Alcoi

Aquesta frase de Shakespeare, que es pronuncia en “Hamlet”, és la que millor pot qualificar l’actual funcionament de l’Estat espanyol pel que fa a alguns aspectes de l’administració de justícia i la seua relació amb el PP. Almenys és la situació que perceben molts ciutadans: un sector de la judicatura actua més com a membre protector o defensor dels interessos del partit del govern (el PP) que de garant de l’aplicació de la llei i la justícia per al conjunt dels ciutadans. L’espectacle que estan donant alguns jutges i magistrats amb la seua actuació, amb l’estratègica col·laboració del PP —que desautoritza aquelles sentències que li són desfavorables—, li resta llevant tota la credibilitat al sistema actual; l’abundància de decisions judicials “contaminades” de favoritismes —o, pitjor, de pressions—,  accentua la sensació d’una justícia cada vegada més injusta i parcial. No en són pocs el que pensen que la protecció de la corrupció del PP i dels interessos de les classes oligàrquiques ja no necessiten l’exèrcit (com en altres temps); ara tenen el poder judicial, que és més “net” i no dóna una imatge tan “cuartelera”.

En definitiva, més que un “estat de dret” sembla que vivim en un “estat de dretes” on el govern (del PP) controla tots els poders i els posa a la seua disposició: el legislatiu i l’executiu, per descomptat, però també el judicial. Amb la nul·la “separació de poders”, el càncer del sistema actual queda perfectament establert i diagnosticat; i els que l’han provocat no solament no tenen cap interés a extirpar-lo, sinó que el mantenen viu perquè “ells” —com deia Fuster— “(sobre)viuen” del càncer. González Casanova explica molt bé aquest control del poder judicial en el seu darrer llibre “La derecha contra el Estado”, on inclou un aclaridor capítol titulat precisament “A la conquista del poder judicial” (pàgs. 135-157). “Regenerar” la vida política, com reclama tothom, “pa” què?

No tots els jutges poden ser “jutjats” tan durament: hi ha centenars que emeten cada dia sentències i autos molt professionals i correctes. Però és innegable que un sector important de la judicatura es presta al joc que denunciem: accepten, acaten i col·laboren en aquesta intolerable intromissió. I a més sembla que ho fan amb convicció i sense remordiments, com si hi estigueren salvant el país de no-se-quins-valors de l’Espanya eterna, per damunt del dret i la justícia. Algunes —bastants— decisions judicials fan olor de sagristia, de “revolució pendent” o de sala de banderes.

Coses molt greus estan passant en la judicatura. La institució que hauria de ser garant dels drets dels ciutadans, cada vegada ho és menys; d’ella depèn, en darrer terme, que els ciutadans tinguen alguna confiança en el funcionament de l’estat; i si no, perd tota credibilitat. Actitud aquesta de conseqüències imprevisibles quan els ciutadans comproven —ho fan ja— que la societat està indefensa davant el poder polític, econòmic i judicial. Els 15M, Gamonal, els “escraches”… són una mostra o manifestació d’aquest “estat de malestar” (M. Castells). La nova llei que prepara el govern (del PP) sobre el dret de manifestació, molt restrictiva, és en el fons una mostra de la por al ciutadà. I la reforma de l’administració de justícia del ministre Gallardón, no solament no resoldrà aquest problema sinó que allunyarà els ciutadans dels jutjats, que sembla que és el que volen “ells”.

El pitjor de tot és que no es tracta d’un sector minoritari o poc rellevant del col·lectiu; els més alts nivells del poder estan contaminats de partidisme polític judicial: el Tribunal Constitucional, el president del qual ha estat militant entusiasta del PP i furibund anticatalanista, el Consell General del Poder Judicial, on tenen majoria els conservadors —són els que han inhabilitat els jutges Garzón i Silva— i la Fiscalia General, que sempre és un càrrec que nomena el govern i dóna instruccions a la resta de fiscals. En farem un breu resum més endavant.

 

Font: Regidor de Compromís a l’Ajuntament d’Alcoi





Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *