lasarga ajualcoipresuparticipa

Capità Moro 2014 Rafael Vilaplana

Rafael representa aquella part de les festes responsable, compromesa i senzilla. Son pare, Enrique Vilaplana, ja va ser un reconegut fester i capità de la Llana a l'any 1972.

capita moro

Rafael Vilaplana Cantó Capità Moro per la Filà Llana./ lesmuntanyes.com

Des de sempre ha estat en la filà Llana a través de son pare, no obstant declara que degut a la seua afició als cavalls ha estat col·laborant en altres filaes com a cabo batidor en esquadres de negres, filaes com Gusmans, Contrabandistes, Tomasines, Ligeros o Abencerrajes.

Rafael des de ben petit va gaudir de les festes de mans de son pare. Reconeix que “quan era xiquet, mesos abans de festes, amb el meu germà jugàvem a les batalles de moros i cristians. S’ho creiem”.

Rafael Vilaplana Cantó “amb el meu germà jugàvem a moros i cristians, s’ho creiem”

Son pare, Enrique Vilaplana, ja va ser un reconegut fester i capità de la Llana. A l’any 1972 va ser capità del bàndol moro i el mateix Rafael, durant aquella capitania, va poder gaudir d’exercir com a capità, “el dia de l’Alardo pel matí el meu germà xicotet va fer de Capità i per la vesprada ho vaig fer jo, vaig fer l’Ambaixada”.

Rafael afirma que “des de fa molt anys” ja li rondava per la ment la idea de fer el capità per la seua filà, afegeix que “al haver fet mon pare de capità sempre m’ha fet il·lusió i ho he pensat. De forma més seriosa farà uns anys un amic i el meu germà em van animar i vaig anar madurant la idea”. Tanmateix el capità destaca la forma consensuada i normal en la que es va realitzar la seua elecció que, com s’ha assenyalat, feia anys que venia meditant.

Reconeix que existeix pressió per representar tant a una filà històrica com la Llana com a gran part de la societat alcoiana que se sent representada per aquestes festes. Admet que és una persona molt responsable amb el que es compromet a fer i “eixa tensió i eixa pressió la he notat sempre quan, per exemple, he fet de cabo batidor i amb el transcurs dels anys cada vegada més. Si bé encara no m’ha arribat encara la tensió de ser el capità estic segur que m’arribarà”. Rafael està convençut de que gran part de la societat el compararà amb son pare del que afirma que “va ser un Capità molt reconegut”.

DSC_0027

Rafael Vilaplana junt a “La Calera” obra del pintor alcoià Fernando Cabrera Cantó (1866-1937).

Es considera un gran amant de la història i, concretament de la història política i afirma que “sempre m’han atret els països àrabs”. Ens avança que el boato estarà inspirat en els àrabs beduïns (nòmades que ocupaven part de la Península Aràbiga de l’Orient Mig), declara que “tenen una estètica molt simple, elegant i austera”. Preguntat per la seua vestimenta Rafael declara que “un vist conforme és” i, sense dubte, l’elegància però a la vegada la senzillesa de Rafael són característiques a tindre en compte. L’encarregada de dissenyar la seua vestidura és la seua dona, Aitana Martín, pintora de professió, que ja va dissenyar al 1972 la vestimenta del pare de Rafael, Enrique. Sobre la vestidura declara que “a més dels cavalls tinc una afició que són els bous i tinc amics a eixe món, un sastre de toreros, Justo Algaba ha sigut el que s’ha encarregat de confeccionar-lo. Crec que la indumentària taurina té aires arabescs”.

El boato pròpiament es dividirà en dos parts: una la que és pròpiament del capità i la seua acompanyant, que serà la seua filla Athalía; i l’altra part la de la filà.

Al capità l’acompanyarà la Societat Musical Banyeres de Mariola i a més recalca que “hi ha un fons musical suficientment ric com per a fer ús d’ell sense necessitat de composar noves peces i com per poder elegir sense equivocar-se” no obstant Rafael durant l’entrevista prefereix deixar el nom d’aquesta peça, que reconeix que “és coneguda per tots”, en l’anonimat.

Entrant en temes més polítics de la festa com per exemple els últims canvis realitzats en la Diana o respecte a l’Alardo Rafael ens reconeix que va a contestar “com un polític” i que “no visc en Alcoi i estic lluny de les particularitats concretes. Evidentment en cas d’haver canvis realment significatius en la festa tendria opinió però no estic segur de conèixer bé el tema com per a respondre adequadament”.

Es considera totalment partidari del canvi de dates a cap de setmana i afirma que “és una mesura de sentit comú. Que es celebren aquestes festes en honor a Sant Jordi, per suposat. Ara, que el vint-i-tres d’abril que és una data que s’ha posat no sé en base a què i que per ser el dia de Sant Jordi s’haja de fer causa com per a interrompre l’activitat econòmica de tota la ciutat amb tot el que això comporta em sembla un poc talibanisme, quan després resulta que el senyor Al-Azraq mor en cinc de maig. Així que precisament aquest any el cinc de maig és el dia de l’Alardo i coincideix vertaderament amb el dia que van donar mort a Al-Azraq”.

Sobre la participació de la dona en la festa opina que la seua incorporació si bé no representaria un aspecte fidedigne a la història és un tema evolutiu, “estem al segle XXI” conclou.

Preguntat sobre el seu acte preferit no li cap dubte en que “evidentment és l’Entrada, és el més visual i emotiu”, destaca sobretot els cinc minuts previs a arrancar en els que un comença a preguntar-se sobre quina serà la impressió que tindrà la vestimenta, el boato…

Si bé és cert que vivim en anys de crisi econòmica i que aquesta, naturalment, comporta una dificultat afegida Rafael es mostra molt conciliador en aquest aspecte i afirma que “com que no he preparat mai un boato en les èpoques de bonança no puc comparar”. I assegura que al voltant dels càrrecs existeix una parafernàlia i unes obligacions que s’han creat que no tenen cap sentit i que s’ha convertit en un desemborsament innecessari. Creu que la gesta del Capità deu estar centrada en “buscar l’impacte estètic, que tinga sentit, etc. per a l’hora i mitja que dura l’Entrada i tota la resta és accessori”.

Sobre com animar a la gent a vindre i més concretament al seu entorn pròxim de Madrid, on ell viu actualment, proposa sobretot “que siguen les festes en cap de setmana”. No obstant assenyala i com a reflexió general que “no estic segur que hi haja espai físic per albergar a molt més públic del que es rep actualment, l’espai físic és limitat. Evidentment hi han dos actes importants: un que són les entrades, probablement un poc massa llargues, em sembla que es deuria d’eliminar bastant parafernàlia dels boatos; i l’Alardo”, Rafael afegeix que considera que es deuria d’educar més en la diferència entre les Festes de Moros i Cristians d’Alcoi i la d’altres llocs. Continuant amb la reflexió assegura que “hi ha un problema a Alcoi, i és que som massa chauvinistes i tendim a creure que el món s’acaba en La Beniata i em sembla que tenim que començar a pensar que justament el món comença en La Beniata”.

Per acabar i continuant amb el tòpic de les entrevistes anteriors al càrrecs demanem a Rafael un desig i sense pensar-ho massa diu “que no ploga” i afegeix “que tot isca bé, que no hi hagen talls a l’entrada, que no xiulen a ningú”.

Rafael representa aquella part de les festes responsable, compromesa i senzilla i mostra gran implicació en que l’entrada, sobretot, isca a mesura i siga del grat de tothom. Sense dubte també li desitgem que tot isca bé i que tinga ell i els seus tres dies magnífics.

Font: Mauro Colomina Soler

reactivalcoi


Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *