Foradia ajualcoitel

Quina República?

per Diego Luis Fernández Vilaplana

uke45 dyr AFRIKA 01.jpg

“…pues de una vez para lo venidero deben saber los súbditos del gran monarca que ocupa el trono de España que nacieron para callar y obedecer, y no para discurrir ni opinar en los altos asuntos del soberano”.

Alfons XIII va abdicar a l’abril de 1931 quan les candidatures republicanes guanyaren les eleccions municipals. Però la dictadura totalitària de Franco va reinstaurar la monarquia després de vèncer a la Guerra Civil amb l’ajuda de l’Alemanya nazi i la Itàlia feixista. Al referèndum de 1947, que sancionava la ‘Ley de Sucesión de la Jefatura del Estado’, la immensa majoria dels electors aprovaren que España seria un Estat “constituido en Reino”. Per cert que a 31 capitals de província, també a Alacant, va votar entusiastament el 110% del cens electoral, morts inclosos.

No era qualsevol monarquia, ja ho va aclarir Carrero Blanco, el Rei ho seria de “la España del Movimiento Nacional, católica, anticomunista y antiliberal” i Franco es reservava la potestat de nomenar successor. I així és que, veient com s’apropava “el hecho biológico inevitable”, el dictador va triar l’any 1969 Joan Carles Alfons Víctor Maria de Borbó i Borbó-Dos Sicílies, d’entre tota la caterva d’aspirants que hi havia a l’època.

Sense respectar la línia dinàstica, “el Caudillo” es va decidir per Juanito. Un jove que des dels 10 anys havia viscut ben prop d’El Pardo seguint una rígida educació de “firme lealtad al Movimiento”, al que va jurar fidelitat. Aquest, i no cap altre, és l’origen “legal” de la monarquia de Joan Carles I.

Després d’aquell memorable 20 de novembre de 1975 vendria el barnús. L’arribada de la democràcia era un procés imparable, i al carrer una realitat viva. Un anhel popular que l’aparell de l’Estat posfranquista va reconduir per assegurar-se un lloc privilegiat. I així li ho va fer saber el nou Rei a les autoritats competents, per suposat, de Washington. Per això Kissinger, com no, va teledirigir la nostra Transacció, no fóra que a aquesta banda de la Península Ibèrica sorgiren també clavells lusitans.

Fins ací els fets i a partir d’ací l’hagiografia. Un conte de fades del Rei “campechano” amb el 23F com a clau de volta de tota la propaganda. Aquell dilluns Joan Carles I va esperar set hores assegut a seu despatx esperant esdeveniments. Des de les 6 de la tarda fins passada la 1 del matí no va dir, públicament, ni pruna. La resta és secret d’estat. Però el mite li ha permès viure de rendes fins a data d’avui.

I amb motiu de la seua abdicació tornen a repetir-nos, fins a la sacietat, la mateixa historieta. Això sí, cap referència a la mort del seu germà a Estoril, dels negocis amb el petroli saudita, ni tampoc dels VHS de la senyora del domador de lleons.

Ara, quan milers de persones ixen al carrer per reclamar un referèndum sobre el model d’estat, quan la ciutadania exigeix més democràcia, ens contesten com el Virrei de Nova Espanya al mexicans:

“Los súbditos del gran monarca que ocupa el trono de España nacieron para callar y obedecer”.

Però ja no combreguem amb rodes de molí. Com deia el clàssic republicà: Volem reemplaçar l’egoisme, per la moral; les tradicions i costums, pels Principis; la comoditat, pel deure; la insolència, per l’orgull; la vanitat, per la grandesa de l’ànima. Afavorir el mèrit, a la intriga; la grandesa de l’home, a la insignificança dels grans; l’existència d’un poble magnànim, poderós i feliç, a la d’un poble amable, frívol i sumit en la misèria. En suma, totes les virtuts i miracles de la República, a tots els vicis i les ridiculeses de la Monarquia.

 

Font: Diego F. Coordinador d'Esquerra Unida d'Alcoi


ajuntalcoi

artacasamuntany

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *