Música de televisors: Charles Bukowski, LA

Bukowski és conéixer en profunditat els resultats d’un país EE.UU que des de fa dècades imposa al món un sistema polític i econòmic que deixa pobres, famolencs, i homes i dones assetjats per una vida que solament brilla des de les pantalles dels televisors.

“Descarnades, procaces, malaltes, alcohòliques, denigrants eren les paraules amb les quals Bukowski retratava la seua vida i el seu entorn”. Charles Bukowsky

Quan alguns van llegir per primera vegada Escrits d’un vell indecent de Charles Bukowski (Andernach, 1920 / Los Angeles, 1994) van descobrir amb sorpresa a un dels grans escriptors nord-americans. Un llenguatge clar i directe, sense voltes ni grandiloqüències, Bukowski mostrava el més descarat i la carn crua del sistema nord-americà i revelava els suburbis de la gran potència que se segueix venent com a “exemple” de primer món.

Un gran conegut “American Way of Life” era destruït amb trompades literàries per aquest home que retratava els infortunis a les quals són sotmeses les classes socials més humils i desprotegides d’Estats Units.

Respectant els ensenyaments dels seus mestres, com Ernest Hemingway, no utilitzava en les seues escrits anàlisis en profunditat dignes de sociòlegs o intel·lectuals, sinó que estampava descripcions on ell participava com a protagonista principal, amb les misèries i els encerts als quals era arrossegat.

Molt s’ha parlat… la solitud, exposar sense embuts, atrevit, ofensiu, vil, la literatura independent, en un dels articles d’Escrits…, Bukowski es referia als “assassins” que poblen Estats Units, sent aquest un dels seus temes que sempre tornen en la seua obra. I, amb la seua forma descarnada i incòmoda, analitzava l’assassinat de John F. Kennedy:

“ L’Estat Violent d’Amèrica del Nord: Una Nació en Cirurgia, aquesta és la dècada d’ això: la dècada dels especialistes i la dècada dels assassins. Cap d’ells val una cagada de gos cristal·litzat. El principal problema d’una cosa com l’últim assassinat és que no solament perdem a un home de cert mèrit, sinó que perdem també beneficis polítics, espirituals i socials, i aquestes coses existeixen, encara que semblen tan altisonants. El que vull dir és que en una crisi d’assassinat les forces reaccionàries i antihumanes tendeixen a solidificar els seus prejudicis i a utilitzar totes les bretxes com a mitjans de tirar a la Llibertat natural del fotut tamboret del final de la barra”.

Descarnades, procaces, malaltes, alcohòliques, denigrants eren les paraules amb les quals Bukowski retratava la seua vida i el seu entorn. Ni èpica, ni història complaent: en Escrits d’un vell indecent, els relats incomoden, fan ràbia i fàstic, s’uneixen per temes comuns on la prostitució, la desocupació, la gana, la luxúria i els ambients densos es conjuguen per regalar als lectors un escenari sempre ocult després en les pantalles i el soroll de televisors dels “mass-media”

Però tal vegada on el funcionament del sistema nord-americà queda més en evidència és en la seua primera novel·la: Carter, la història de l’escriptor dins del sistema postal, l’explotació plana i profunda dels treballadors fins en les més mínimes situacions i les conseqüències en la carn del seu alter ego, Henry Chinaski, que renuncia esgotat i es deixa portar per la marea de les carreres de cavalls i l’alcohol. Amb el pas del temps, quebrat i cercat per les “responsabilitats”, Chinaski decideix tornar a correus on ho espera la repetició dels seus dies passats amb els managers que, tan explotats com els treballadors, assumeixen la postura d’amos i senyors sobre els seus empleats.

En la descripció d’un dels seus companys de treball, es pot rastrejar els mecanismes d’aquest sistema d’explotació:

“Havia començat de carter als vint-i-pocs anys i ara caminava ja pels seixanta. Havia perdut la veu. No parlava. Clacava. I quan clacava, no deia gran cosa. No era benvolgut ni menyspreat. Simplement estava allí. La seua cara s’havia arrugat en estranys solcs i plecs de carn poc atractius. En ella no brillava cap llum. No era més que un vell homenet que feia el seu treball: G.G. Els seus ulls semblaven dos estúpids pegatons de fang apuntant-se per les borses imprecises de les seues parpelles. Era millor no pensar en ell, ni mirar-li”.

I en la història del seu company, que en el relat esclata en una crisi nerviosa mentre el seu cap busca amb qui reemplaçar-ho perquè el repartiment de cartes no es retarde, es revela un final repetit:

“Mai vaig tornar a veure a G.G. Ningú va saber el que li va passar. Tampoc ningú va tornar a esmentar-li. El ‘vell bonatxon’. L’home amb dedicació. Degollat per un grapat de revistes d’un supermercat local, amb la seua oferta: un paquet d’un famós detergent de regal en presentar el cupó amb cada compra superior a 3 dòlars”.

Rebutjat per molts i denigrat pels defensors de la “correcció literària”, les novel·les i escrits de Bukowski mostren a la nació del nord en les dècades del 50 i 60, i treuen a llum un sistema imperfecte, on la pobresa i les seues conseqüències són moneda corrent.

Aquest escriptor maleït al qual acusaren d’absolutament totes les baixeses de la societat, va declarar:

“M’agraden els homes desesperats, homes amb les dents trencades i les destinacions trencades. També m’agraden les dones vils, les gosses borratxes, amb les mitges caigudes i arrugades i les cares pringades de maquillatge barat. M’agraden més els pervertits que els sants. Em trobe bé entre marginats perquè sóc un marginat. No m’agraden les lleis, ni morals, religions o regles. No m’agrada ser modelat per la societat”.

Amb el so molest i punyent d’aquestes paraules, entrar als llibres de Bukowski és conéixer en profunditat els resultats d’un país que des de fa dècades imposa al món un sistema polític i econòmic que deixa pobres, famolencs, i homes i dones assetjats per una vida que solament brilla des de les pantalles dels televisors.

AIXÍ QUE VOLS SER ESCRIPTOR? de Charles Bukowski

Si no et ix bullint de dins,
malgrat tot,
no ho faces.
Tret que surta espontàniament del teu cor
i de la teua ment i de la teua boca
i dels teus budells,
no ho faces.
Si has d’asseure’t durant hores
amb la mirada fixa en la pantalla de l’ordinador
o clavat en la teua màquina d’escriure
buscant les paraules,
no ho faces.
Si ho fas per diners o fama,
no ho faces.
Si ho fas perquè vols dones en el teu llit,
no ho faces.
Si has d’asseure’t
i reescriure-ho una vegada i una altra,
no ho faces.
Si et cansa només pensar a fer-ho,
no ho faces.
Si estàs intentant escriure
com qualsevol un altre, oblida-ho.

Si has d’esperar al fet que surta rugint de tu,
espera pacientment.
Si mai surt rugint de tu, fes una altra cosa.

Si primer has de llegir-ho a la teua esposa
o a la teua núvia o al teu nuvi
o als teus pares o a qualsevol,
no estàs preparat.

No sigues com a tants escriptors,
no sigues com tants milers de
persones que es diuen a si mateixos escriptors,
no sigues insuls i avorrit i pretensiós,
no et consumisques en el teu amor propi.
Les biblioteques del món
badallen fins a adormir-se
amb aquesta gent.
No sigues un d’ells.
No ho faces.
Tret que surta de la teua ànima
com un coet,
tret que quedar-te quiet
pogués portar-te a la bogeria,
al suïcidi o a l’assassinat,
no ho faces.
Tret que el sol dins de tu
estiga cremant els teus budells, no ho faces.
Quan siga veritablement el moment,
i si has estat triat,
succeirà per si solament i
seguirà succeint fins que muires
o fins que muira en tu.
No hi ha un altre camí.
I mai ho va haver-hi.

Notícies que també el poden interessar

Curs d’escriptura creativa a càrrec del periodista i escriptor Marià Sánchez

Noves xerrades amb escriptors valencians a la UNESCO

Programació de maig del Club Amics de la UNESCO