La legitimitat política i ‘Joc de Trons’
No obstant això, eixa legitimitat atorgada per les urnes cada 4 anys i que els polítics es prenen com un autèntic xec en blanc està hui posada en qüestió: el clamor ciutadà a favor d'una regeneració de la vida pública ja no pot ser emmudita.
Recentment parlaven de les comparacions polítiques del líder de Podem, Pablo Iglesias, amb els llibres i sèrie ‘Joc de Trons’. I la veritat és que podem extraure una important lliçó política d’ells perquè, gràcies a estar ambientada en un altre món i amb personatges de caràcters extrems, ens resulta més fàcil identificar-los i posicionar-los.
Els governants, bé siga en castells o en barris exclusius, viuen atrinxerats en els seus despatxos i edificis oficials sense tindre ni idea de quina és l’autèntica realitat dels seus súbdits. Es comporten de manera molt semblant a tal com fa el cruel Joffrey qui pensa que li basta estar assentat en el Tron de Ferro per a ser reconegut per tots com el legítim representant del poder. Rajoy va guanyar les eleccions i això és l’única cosa que li va bastar per a sentir-se legítim a canviar el seu programa electoral radicalment i fer el que li vinguera en gana. Contínuament li sentíem dir que li legitimaven els seus votants i la majoria silenciosa.
No obstant això, eixa legitimitat atorgada per les urnes cada 4 anys i que els polítics es prenen com un autèntic xec en blanc està hui posada en qüestió: el clamor ciutadà a favor d’una regeneració de la vida pública ja no pot ser emmudita.
La falta de resposta davant de les reivindicacions sobre la vivenda o contra la corrupció erosionen la legitimitat dels dirigents polítics. I en eixe context va nàixer el 15M. D’alguna manera, en algun moment molts de què van participar en les famoses assemblees obertes van arribar a la conclusió que en el terreny de la política, no hi ha mai espai per a la legitimitat en abstracte, és a dir, per a una legitimitat que no està disposada a convertir-se a poder polític alternatiu. O es creava un partit o no es podria plantar cara a la casta governant.
És el cas de Khaleesi, la Mare de Dragons, a la qual ni el llinatge, ni els drets dinàstics de successió, ni l’estirp, la sang o l’herència poden convertir-la en una opció legítima creïble si no està disposada a convertir-se en una opció forta. Per això, per a poder optar al Tron de Ferro este personatge sap que ha de comptar amb el major exèrcit, les millors armes i tindre un comportament exemplar. Khaleesi busca una legitimitat moral afirmant que els dèbils necessiten el poder del tron més que els forts, perquè estos ja tenen el seu propi poder privat i amb ell oprimixen als dèbils i es defenen d’altres forts.
És necessària sempre la legitimitat per a aconseguir el poder? Els dèspotes, els tirans, els opressors, poden conduir-se a través del mer poder, perquè poden imposar el terror, governar a través de la por i projectar principis de legitimitat adequats a la seua causa que apuntalen l’exercici del seu poder despòtic. En Joc de Trons veiem clarament com nosaltres, com a públic, recolzem i ens decantem més per una Khaleesi compromesa amb causes legítimes com l’abolició de l’esclavitud que per un rei boig Joffrey que utilitza la seua força militar i econòmica per a imposar una voluntat que més respon a un criteri personal que a una decisió fonamentada.
La vida és Joc de Trons, joc de Trons beu directament de la vida. Europa, i Espanya en particular, s’enfronta a una situació d’una complexitat política incomparable, i especialment sentim la imperiosa urgència d’haver de fer quelcom per a canviar este desastre, on democratitzar siga senzillament tornar a les persones la capacitat per a decidir sobre opcions polítiques legítimes que responguen a les seues necessitats.
ARBRE Agulló i Guerra: 
Josep Marti Esteban: 
Eugeni Renom Cucurella: 
Catherine Perelló Scherdel: 
Comenta i participa-hi