lasarga ajualcoitel

Breu història de la crisi econòmica

Per a veure-ho anem a remuntar-nos al període de 1945 – 1975, època daurada del capitalisme (...) Com a conseqüència es va donar el fenomen que els experts econòmics com Paul Krugman criden la gran divergència (...) Les mesures que s'han anat aplicant per a resoldre la crisi no han fet més que aprofundir en els problemes (...) Davant aquest panorama, quina és l'alternativa?

Fa 7 anys que va esclatar l’actual crisi económica i moltes vegades sembla que encara no estan del tot clares les causes de la mateixa. Se’ns ha dit des dels principals mitjans d’informació i de formació d’opinió que la crisi es deu al fet que la societat ha viscut per sobre de les seues possibilitats, per haver tingut una despesa pública sobredimensionada, per no tenir desenvolupat el sistema d’exportacions, per no ser competitius, etc.

vicen navarroAl llarg d’aquests 7 anys, se’ns han donat moltes explicacions, però la gran majoria interessades i superficials. Se’ns han dit fins i tot falsedats. Açò és així fins al punt que experts en economia, tals com Vicenç Navarro o Juan Torres, sostenen que estem vivint una estafa intel·lectual, en el sentit que no se’ns diu tota la veritat, no es realitzen anàlisis profundes que expliquen realment el moment històric que estem vivint.

Caldria començar dient que aquesta crisi que vivim des de 2007 està sent utilitzada per les classes poderoses per a transformar el model de societat en el qual vivim.

En realitat, aquesta crisi va començar a forjar-se en els anys 70 i ha sigut el resultat de determinat equilibri de forces entre els mercats (el món del capital: inversors, grans propietaris i accionistes) i el món del treball (els assalariats i les PIMES).

Per a veure-ho anem a remuntar-nos al període de 1945 – 1975, època daurada del capitalisme. En aquesta fase històrica, hegemonitzada per polítiques keynesianes (inversió pública, sistema fiscal redistributiu…), es va assentar a L’Estat del Benestar en occident. Hi havia un equilibri de forces entre el món del treball i el món dels mercats: els salaris augmentaven al mateix ritme que augmentava la productivitat i els beneficis empresarials.

Hi havia una distribució més o menys equitativa de les rendes. Hi havia un pacte entre treball i capital: els empresaris pagaven als seus treballadors prou per a que aquests compraren els productes que fabricaven. Les rendes del treball van arribar a representar, en 1970, el 75% del total de les rendes i el del capital un 25%.

Aquestes condicions favorables per als treballadors, i per a la societat en general, no van sorgir del no-res, van ser el fruit de conquestes socials, polítiques i laborals. Era un moment en el qual la societat tenia forts instruments d’organització social: sindicats potents, partits polítics representatius, associacions, etc.

A més, el context geopolític d’aquest període històric estava marcat per les condicions geopolítiques de la Guerra Freda: el món desenvolupat estava dividit en dos blocs que competien entre si, d’una banda l’occidental, amb un sistema de lliure empresa combinat amb el desenvolupament dels Estats del Benestar; i d’altra banda, el bloc comunista, que es caracteritzava per tenir totes les empreses centralitzades en l’Estat.

Davant aquest context, els occidentals més rics estaven disposats a realitzar algunes concessions a les majories socials per tal que la gent no reivindicara al sistema comunista, ja que suposaria la fi de la seua riquesa. Aquest fet, la por de les oligarquies financeres, explica en bona part el desenvolupament dels Estats del Benestar en occident.
dolar

Però en la dècada dels 70 el bloc comunista va començar a mostrar alguns símptomes de feblesa enfront del sistema capitalista. En aquest moment els mercats van decidir llançar una contraofensiva per a obtenir majors beneficis, la qual cosa implicava contrarestar les conquestes del món laboral.

En 1971, Lewis Powell, membre del Tribunal Suprem d’Estats Units, va publicar un informe, “Memoràndum confidencial: atac al sistema americà de lliure empresa”, en el qual emfatitzava la idea que el món del capital reaccionara a nivell econòmic, polític i cultural amb tal de contrarestar les conquestes del món laboral.

La seua proposta passava, d’una banda, pel fet que el món dels mercats havia de guanyar influència en totes les institucions culturals (institucions d’ensenyament, mitjans de comunicació, el món intel·lectual, científic i artístic). Es necessitava guanyar terreny en la batalla de les idees per a guanyar influència sobre l’opinió pública per tal que defensara els seus interessos. I així es va fer.

D’altra banda, Powell advertia al món dels grans negocis de la necessitat d’aconseguir organitzacions fortes capaces d’influir en l’esfera política. Així va ser. Entre altres organitzacions empresarials es va formar la “United States Chamber of Commerce”, a través de la qual es va influir en l’esfera política: van realitzar donatius als dos grans partits nord-americans (el demòcrata i el republicà), van pagar serveis als polítics, van engegar als lobbyist (grups d’influència política). És a dir, van posar en bona mesura a la classe política al servei dels mercats.

Entre 1970 i 1980 van aconseguir canviar la correlació de forces. Les elits financeres van aconseguir el control dels principals aparells d’estat occidentals i posar-los al servei dels seus interessos. Primer va ser Pinochet a Xile, en 1973, després Margaret Thatcher en Anglaterra, Ronald Reagan en EE.UU…

Aquests nous governs van acabar amb les polítiques keynesianes i van engegar les polítiques de cort neoliberal: polítiques encaminades a desregularitzar els mercats financers, eliminar impostos fiscals de les grans fortunes, afeblir el món del treball, reduir salaris i reduir l’Estat del Benestar a través de privatitzacions i reducció de despesa pública. Polítiques totes elles l’efecte de les quals va ser un transvasament de les rendes, de les propietats i dels beneficis de baix a dalt.

Van trencar el pacte social entre treball i capital. Des de llavors, l’augment de la productivitat ja no va ser parella als salaris. Augmentava la productivitat i els beneficis salarials, però no els salaris.

A partir de llavors va començar a gestar-se la crisi que estem transitant. La reducció de rendes del treball va provocar la reducció de la demanda interna (els treballadors ja no tenien el poder adquisitiu suficient com per a comprar el que produïen). La demanda de béns i serveis va ser disminuint i amb açò l’activitat econòmica, la qual cosa va ocasionar altes taxes d’atur i estancament econòmic.

Com a contrapartida a l’empobriment de les classes majoritàries es va facilitar un sistema de crèdit barat, la qual cosa va provocar l’endeutament de les famílies i empreses. Va contribuir al seu torn a engreixar les rendes del capital, els beneficis del qual s’havien vist ampliats amb la reducció dels salaris.

Aquestes causes van provocar fortes acumulacions de capital. La qual cosa va facilitar al seu torn l’activitat especulativa. Des de llavors les inversions en el món del treball, en l’economia real, no resulten tan rendibles com les inversions en les activitats financeres i especulatives. El resultat ha sigut una succió permanent des de dalt de les rendes.

Com a conseqüència es va donar el fenomen que els experts econòmics com Paul Krugman criden la gran divergència: l’acumulació de capital de les classes més riques alhora que l’empobriment dels treballadors i les classes mitjanes. Una prova d’açò és que les empreses de béns de luxe estan augmentant espectacularment.

Aquestes tendències van ser progressat fins que va explotar la bambolla immobiliària. Vertader detonant de la crisi que es porta forjant des dels 70. Llavors es va donar una nova volta de rosca a les polítiques que es porten aplicant des de llavors: reducció de despesa social públic, debilitament de l’estat del benestar, reducció de condicions laborals…

No es va ajudar a les famílies que es van quedar sense treball, ni habitatge, ni recursos econòmics, ni oportunitats de remuntar. Però sí es van injectar milers de milions en les entitats financeres, les quals realment han sigut les culpables de la bambolla immobiliària. Malgrat açò, aquestes empreses segueixen sense donar crèdit a famílies i PIMES. Tampoc s’ha fet gens per evitar repetir errors del passat: els mercats financers segueixen invertint, i ara més que mai, en activitats especulatives, creant bambolles econòmiques.

Les mesures que s’han anat aplicant per a resoldre la crisi no han fet més que aprofundir en els problemes que anem arrossegant: s’ha optat per les polítiques d’austeritat, (austericides, li criden els experts econòmics): reduir la inversió social i l’estat del Benestar (en lloc d’invertir en ell); rebaixar els salaris (en lloc de pujar-los) amb tal de ser més competitius; privatitzar sectors i serveis públics (és a dir especular amb ells) en lloc d’enfortir-los; permetre l’evasió d’impostos i el frau fiscal de les grans fortunes i grans empreses.

crisisPolítiques que, al cap i a la fi, segueixen en la mateixa línia: succionar les rendes, els ingressos i els beneficis de la societat cap a les elits financeres. El problema és que l’oligarquia financera s’ha apoderat del control de les institucions públiques per a defensar els seus propis interessos en detriment dels interessos de la ciutadania. Segons comenta Stiglitz “Els rics estan usant els seus diners per a assegurar-se mesures fiscals que els permeten fer-se àdhuc més rics. En lloc d’invertir en tecnologia o en recerca, obtenen majors rendiments invertint a Washington”.

Davant aquest panorama, quina és l’alternativa? Entre altres coses, diuen els experts, augmentar l’Estat del Benestar (és l’únic capaç de crear ocupació digna massiva), perseguir als grans defraudadors (defrauden anualment més de 70.000 milions d’euros anuals), fomentar el treball digne (no mini jobs ni demés contractes brossa) i rescatar l’economia dels ciutadans perquè es recupere la demanda interna i el flux econòmic. Tot el que no vaja en aquesta línia seran pegats.

Font: Rodrigo Paños./


ajualcoiturisme

culturalcoi

 

mascaretes

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *