Foradia

Com a casa en cap lloc

• per Joan Castelló Cantó

Joan Castello Canto

Joan Castello Canto./

El retorn de la Dama d’Elx a la seua ciutat d’origen ha tornat a tintar de polèmica el panorama cultural valencià. El conseller d’Educació, Vicent Marzà, el passat 29 de juliol, demanava al ministre d’Educació “una solució consensuada” per a traslladar la Dama des del Museu Arqueològic Nacional fins a Elx. Tornar a casa implica malenconia, però resulta infinitament problemàtic  quan d’obres d’art es tracta.

Moltes són les peces arqueològiques que reposen en museus situats a les grans ciutats o capitals de províncies: assumptes de conservació o por a la decadència? La conservació és un tema amb una fàcil solució, ja que mitjançant petites inversions podem cobrir una deficiència museogràfica. Però la decadència d’una gran institució museística, com se soluciona? Aquesta es una problemàtica complicada i interdiscipinar que caldria estudiar mitjançant casos concrets.

Clarament, l’exemple de la Dama resulta ser un paradigma de la qüestió de tornar a casa, però el Guerrer de Moixent o el Lleó Ibèric de Bocairent, conservats al Museu de Prehistòria i al Museu de Belles Arts de València respectivament, són altres exemples d’art prehistòric que mai han tornat a casa. La qüestió és: per què? Són tan delicades que es conserven a la intempèrie? Podem estar parlant d’obres tan importants i misterioses que passen totalment desapercebudes a la seua ubicació actual?

Els pobles valencians estimen el seu patrimoni i són devots de les seues arrels. La presència d’aquestes obres oriündes dels pobles valencians són un ingredient imprescindible per a conèixer la pròpia identitat. Tenir aquestes obres presents es converteix en una oportunitat única de contemplar el nostre passat. Al present, se’ns fa necessari tenir a l’abast el nostre passat per assimilar una identitat que condicionarà el nostre futur. El fet que aquestes obres tornaren als seus llocs d’origen es traduiria en un renaixement de l’estima per la pròpia cultura, per no parlar de l’auge de l’activitat turística i el consegüent increment de l’activitat econòmica.

El viatge d’aquestes obres no es tradueix en un destí definitiu, ni de bon tros. La itinerància és la clau de la vitalitat del museu actual; les activitats temporals són allò què actualment dóna la vida als museus. Les exposicions temporals són les reines de la festa, el vertader pulmó de la museologia de hui.

La museologia és una ciència viva que necessita d’activitats i col·laboracions per a fer de la cultura un espai dinàmic. Si pel contrari les grans entitats no cedeixen davant les demandes dels museus locals, no estan fent una altra cosa que contribuir a fer realitat aquella comparació entre els museus i els hospitals de malalts terminals.

Font: Joan Castelló Cantó./





Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *