Les tesis implícites de la pel·lícula ‘Los Minions’
Los Minions ha sigut un dels èxits cinematogràfics familiars de l'estiu (...) El caràcter dels minions encaixa perfectament amb les característiques sistematitzades pels estudis de la psicologia social de les masses (...) La conclusió política que ens transmet la pel·lícula és netament conservadora (...) Els productes culturals no són únicament interpretacions de la realitat, també produeixen realitat (...)
La pel·lícula Los Minions ha sigut un dels èxits cinematogràfics familiars de l’estiu. El seu argument tracta sobre com aqueixos simpàtics éssers, moguts antropològicament per la necessitat de ser guiats per un “malvat líder”, i amb la seua malaptesa intel·lectual, estan a punt de destruir l’ordre establit d’Anglaterra. No obstant açò, finalment, per un gir argumentatiu queden establits graciosament com a salvadors d’aquest ordre.
Si analitzem des del punt de vista sociològic a l’espècie minion, podem concloure que pretén representar simbòlicament a la classe treballadora humana, doncs la seua funció en el món és “treballar per a un cap”. Però no representa una classe treballadora tal com l’entenem les persones que creiem en el progrés social: açò és, una classe constituïda per individus als quals el seu context històric material situa en condicions de necessitat de treballar per a algú a canvi d’un sou econòmic per a viure. Els minions representen una classe treballadora entesa com a massa social.
El caràcter dels minions encaixa perfectament amb les característiques sistematitzades pels estudis de la psicologia social de les masses, a saber: unitat i identitat cohesionada per una fi comuna acceptada per tots, sentit de pertinença, moldeabilitat, mal·leabilitat, obediència, dependència intel·lectual, necessitat de líders…
Dit açò, anem a la trama: la història dels minions és una constant cerca de “líders malvats” per als quals treballar. Així, situats en 1968, descobreixen per televisió el seu líder perfecte, Escalet Overkill, “la primera dona supervillana del món”, objectiu del qual és essencialment polític: enderrocar a la reina d’Anglaterra i consolidar-se com “la mandamás del Regne Unit”.
Sent ja esbirros d’Escarlet, per una sèrie de casualitats, els minions aconsegueixen el poder del país, fet el qual provoca la fúria d’Escarlet, criminal sense escrúpols capaç de fer tot el dany necessari amb tal d’ascendir al poder. Finalment, els minions aconsegueixen restaurar el poder d’Isabel II, evitant així el caos que representa Escarlet.
La conclusió política que ens transmet la pel·lícula és netament conservadora: “there is no alternative”. Si Escarlet haguera arribat al poder, haguera sigut el caos, també el dels minions. Com no ho aconsegueix i la monarquia del Regne Unit queda incòlume, tenim un final feliç. El missatge resulta ser una apologia al regnat d’Isabel II, que és presentada com una reina serena i trempada.
D’altra banda, la visió antropològica que ens transmet la pel·lícula és la hobbesiana: diverses escenes, i el marc argumentatiu en general, ens intenten demostrar que la naturalesa humana és competitiva i egoista. I més encara quan està en joc l’ambició pel poder, que es basa en la pel·lícula en criteris gens nobles, més aviat tot el contrari.
Un exemple és constituït per aquesta escena: diu Scarlet, en un concorregut i aclamat míting en el qual està convencent a l’auditori que ella representa les demandes populars, “mireu-nos tots els que estem ací: som molt diferents, però tots tenim alguna cosa en comú”. Ací la resposta (des d’un punt de vista progressista) podria haver sigut, l’afany de justícia, o del ben comú, per exemple. No sent així, s’alça entre el públic una espècie d’home granota clamant: “volem batut amb aletes”, comunicant d’aquesta manera que cadascú té els seus propis interessos individuals: la pràctica demostra que no hi ha realment interessos col·lectius. De nou les tesis neoliberals de Margaret Thatcher, “la societat no existeix, solament existeixen els individus”.
Els productes culturals no són únicament interpretacions de la realitat, també produeixen realitat. Probablement, ningú quede persuadit de les tesis implícites polítiques, socials i antropològiques de la pel·lícula amb el seu visionat, però quan aquestes tesis són transmeses des de molts productes culturals, com un degoteig continu, van calant en la nostra forma de veure el món. I més si aquest degoteig comença sent xiquets.
Carmen Gosalbez: 
ARBRE Agulló i Guerra: 
Josep Marti Esteban: 
Comenta i participa-hi