Foradia

Precarietat laboral: alcoians a l’exili

• Juanjo espera el seu avió en l'aeroport d'Alacant • No és el segle XXI que li van vendre de xicotet. Era el segle del futur, en el qual els robots ens farien la vida més senzilla i grata • Juanjo se'n va amb l'esperança de trobar els mitjans per a llaurar-se una forma de vida estable

maleta_emigracio_exiliJuanjo espera el seu avió en l’aeroport d’Alacant. Assegut al costat de la seua petita maleta. Recolzant els colzes sobre els seus genolls, s’esforça per oblidar la seua casa, la seua família i els seus amics, i per considerar les coses positives de la seua situació: coneixerà nova gent; millorarà l’anglés i la seua experiència laboral; veurà nous llocs; per primera vegada estarà independitzat dels seus pares. Espera poder estalviar alguna cosa per al futur.

Falten deu minuts perquè arribe el seu avió. A través d’un auricular escolta les notícies de la Cadena Ser: li recorden que l’economia està millorant: les empreses de l’Ibex 35 tenen guanys, els principals bancs d’Espanya estan creixent. Entre descregut i indignat, Juanjo pensa: “no tenen vergonya, quants anys porten ja dient el mateix?”.

Aquest no és el segle XXI que li van vendre de xicotet. Era el segle del futur, en el qual els robots ens farien la vida més senzilla i grata. A tots, no solament a una ínfima part privilegiada de la societat. En el segle XXI tothom gaudiria del seu propi vehicle volador per a passejar per un Alcoi pròsper, replet de vida i possibilitats.

Juanjo recorda la llunyana història del seu avi: va viure una dura postguerra, va conéixer de prop la fam i la incertesa de poder tirar avant a la seua família. Contínua amb la història del seu pare: la seua infància va ser la d’un xiquet treballant 10 hores diàries en una fàbrica tèxtil. No li va faltar treball, li va sobrar. El que li van faltar van ser dies de descans. La seua mare li deia sovint, “la teua vida serà molt més fàcil que la dels teus pares i els teus avis, Juanjo. Estudiaràs; i quan acabes, treballaràs on tu vulgues, mai et faltarà de res”.

A Juanjo li falta el treball, a mesos, des de fa anys. Per açò espera l’avió que li portarà a Londres. És l’única forma d’independitzar-se de casa de la seua mare. Emigra per falta de diners i expectatives, com quan el seu avi emigrava a França per a treballar el camp en els anys 50’. Pocs dels seus amics tenen la sort de mantenir una vida digna i estable a Alcoi: molts en l’atur; uns altres sobrevivint de l’economia submergida; la majoria van encadenant intermitentment contractes temporals de temps parcial.

Farà falta un govern que recupere drets laborals, establisca un sistema fiscal progressiu, i duga a terme projectes productius

Algun dia espera poder tornar a la seua ciutat i poder trobar un treball estable que li de per a viure. Però ara com ara no té molta esperança: Alcoi ha anat perdent la seua potència econòmica: la globalització dels mercats ha provocat que la indústria tèxtil, antany poderosa en la ciutat, es deslocalitze a països en els quals els treballadors demanen poc més que poder menjar a canvi del seu dur treball diari.

Alcoi ara viu bàsicament del sector dels serveis i del comerç. Espanya al complet es basa en el sector terciari. Un model inviable a llarg termini. No s’explota l’agricultura, no es defensa la indústria, ni la recerca, ni es desenvolupen les energies renovables. Aquesta seria part de la solució, pensa Juanjo.

Per a açò farà falta un canvi polític: un govern que discutisca les polítiques que els poders financers europeus dicten a Espanya i tan desastroses resulten per al conjunt del país; i per als Alcoians. Farà falta un govern capaç de trencar amb un model basat en el vassallatge cap a la despietada Europa dels mercats. Farà falta un govern que recupere drets laborals, establisca un sistema fiscal progressiu, i duga a terme projectes productius.

Juanjo se’n va amb l’esperança de trobar els mitjans per a llaurar-se una forma de vida estable. És conscient que es deixa les seues arrels en la terra d’Alcoi, entre la Serreta, la Font Roja, Mariola i el Preventori. Unes arrels que han crescut fortes, sanes i felices gràcies al caràcter que imprimeix el clima i la geografia alcoiana en els seus habitants.

Espera tornar a recuperar-les, veure-les créixer i envellir. Aquesta línia de pensament es trenca quan arriba el seu avió. Juanjo s’alça, respira profund, alça el cap i emprén el seu viatge. Espera que no s’allargue massa.

Font: Rodrigo Paños./





Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *