Alcoi gaudeix d’un 9 d’Octubre amb novetats
• Premis commemoratius a la família de l'il·lustre alcoià Joan Valls personatge de l’any alcoià, i a les Associacions de Veïns • La Festa del 9 d’Octubre d’aquest any ha transcorregut amb novetats, per una banda l’exitós correfoc
Com cada any, la tradicional fira de productes tradicionals i del llibre en valencià de la Glorieta ha acollit a bona part de la població d’Alcoi i voltants que ha tingut el gust de visitar els seus estants, als quals se sumaven també les associacions i entitats socials de la zona, contacontes, danses i teatre.
El correfoc un espectacle que ha meravellat./ foto instagram @sergh23
A més d’això, la Festa del 9 d’Octubre d’aquest any ha transcorregut amb novetats, per una banda l’exitós correfoc als carrers i plaça d’Espanya: un espectacle que ha meravellat a un ample públic assistent.
Per altra banda, l’acte institucional del 9 d’Octubre celebrat al Teatre Calderón ha estat presentat per la calorosa i emotiva veu de la periodista Amàlia Garrigós. Acompanyada també per la del bon comunicador Jordi Raül Verdú, encarregat del manifest.
Per a finalitzar la celebració, s’han atorgat premis commemoratius a la família de l’il·lustre alcoià Joan Valls, personatge de l’any alcoià, i a les Associacions de Veïns. Dos premis a dos contribuïdors de la riquesa alcoiana: Joan Valls per la seua aportació cultural; i les Associacions de Veïns per la seua activitat com a moviment de participació ciutadana en la construcció de la ciutat d’Alcoi.
MANIFEST DEL 9 D’OCTUBRE DE 2016
– Jordi Raül Verdú –
Quin honor més gran és per a mi poder escriure i declamar el Manifest del 9 d’Octubre, i quina sort donar-me la possibilitat d’expressar públicament, en un dia tan assenyalat com el de hui, la meua humil i particular manera de concebre l’efemèride del poble valencià i dels seus habitants, en la que és la meua terra, la meua gent i la meua llengua.
Açò no només fa que senta plaer, sinó que em plena d’alegria, de felicitat i, sobretot, de satisfacció.
Aquesta que us contaré ara, és la meua particular manera d’entendre i d’expressar el present manifest.
Això era un poble que vivia endinsat en una vall envoltada de meravelloses muntanyes. Els seus habitants eren molt faeners i utilitzaven els recursos naturals i el seu enginy per a sobreviure. Tenien molta estima al seu entorn, que coneixien, valoraven i, sobretot, respectaven.
L’aigua dels seus rius la utilitzaven per a moure els molins, els quals feien funcionar les màquines que, no només creaven roba, metall o paper, sinó que donaven vida i despertaven la il·lusió perquè els somnis esdevingueren realitat.
Eixe corrent era com la seua sang, que corria per les seues venes, alimentant-los, vigoritzant-los i unint-los per afrontar, sense por i amb tenacitat, qualsevol repte.
La gent no només admirava el seu paisatge i la seua riquesa natural, sinó el resultat del seu esforç, capaç d’imprimir una idiosincràsia farcida de caràcter i d’orgull.
Als residents d’eixe llogaret no només els mantenia units el seu ric, variat i encisador entorn, sinó la flama que cada habitant tenia encesa dins d’ell, la qual il·luminava i donava calor i vida al seu esperit. Era la flama de la llengua, que no només posava nom a les persones, als animals, a les plantes, a les coses o als llocs que coneixien, sinó que, a més a més, els donava un segell propi que portava l’herència del passat, la responsabilitat del present i la pervivència del demà.
Si eixa gent no haguera sigut fidel al seu llegat (caracteritzat pel respecte a l’entorn, per la perpetuïtat dels costums i tradicions i per l’arrelament a la terra), no haguera conservat tampoc la seua senya d’identitat més rellevant, la seua llengua.
—Iaio, quan tu tenies la meua edat, a Alcoi també es parlava valencià?
—Sí, clar que sí! Molt més que ara! De fet, jo sempre parlava i em parlaven en valencià!
—I per què ara hi ha tants xiquets que no parlen valencià? Per què hi ha pares valencians que no parlen als seus fills en valencià? Per què a la televisió i a la ràdio no es parla en valencià? Per què els periòdics i les revistes no estan escrits en valencià, igual que la majoria dels llibres que cauen a les meues mans? Per què…?
—Perquè no tots respecten i valoren la nostra llengua igualment, ni se senten satisfets de la nostra forma de parlar, de la nostra manera de pensar i de ser, del nostre mode d’actuar i, sobretot, de ser el que som. Consideren el castellà més important perquè hi ha més gent que el parla al món, com si fóra una qüestió d’interés o supremacia.
—Si és així, per què no parlem anglés, xinés o àrab? Seria més profitós i rentable, no?
—Seria en tot cas, més pobre, més ignorant i més lamentable. Seria com per exemple, llevar-li a un xiquet acabat de nàixer la llet de sa mare, privant-lo del seu aliment més nutritiu i sa, que l’ajudarà a créixer més i millor que qualsevol altre.
La veu d’un poble és la millor brúixola per no perdre el seu nord, per conservar la singularitat i la identitat i, sobretot, perquè el seu cor continue bategant i donant vida a les presents i futures generacions, com sempre ho ha fet. Fer-la callar, substituir-la, menysprear-la o ignorar-la, és un atemptat contra la cultura i la dignitat dels seus parlants.
Entens ara per què nosaltres vam triar dir-te Jordi i no Jorge, George, Georges o Giorgio? I a la teua germana Lliris i no Lirios o Lis?
—Iaio, tu que eres tan vellet i sabut, quin desig demanaries per al nostre poble i la nostra gent?
—Que la nostra essència no es desbrave per la nostra ignorància i por, que continuem regant el nostre arbre perquè les arrels continuen aferrant-se vigorosament, que les presents generacions continuem passant el testimoni dels nostres avantpassats, que valorem i cuidem l’immens tresor que encara tenim, i que no deixem mai de creure i de sentir-nos orgullosos de ser valencians i parlar el valencià.
Encara que segurament seguirem festejant-lo per recordar-nos qui som i d’on venim, potser que algun dia el 9 d’Octubre no caldrà que ens done la força que encara hui en dia necessitem per afrontar un present i un futur incerts, plens d’obstacles i d’inestabilitat. Potser ja no ens caldrà seguir regant l’esperança, perquè el nostre arbre, per fi, haurà madurat i donat el seu fruit, que tots assaborirem.
Visca el 9 d’octubre, sí, que visca! Però, visca, sobretot, el que ens ha donat la nostra terra! Visca la nostra singular manera de mirar el món! Que visquen les veus que ens han fet el que som!
Carmen Gosalbez: 
ARBRE Agulló i Guerra: 
Josep Marti Esteban: 
Comenta i participa-hi