Visita al Mas Solpamo i entrevista a Antoni Miró, un dels grans artistes alcoians

• Visitem el Mas Sopalmo i entrevistem al gran artiste alcoià Antoni Miró: una petita mostra de la seua obra, el seu bagatge cultural i la seua experiència artística i vital.

La figura d’Antoni Miró (1944) constitueix una autoritat artística alcoiana de gran envergadura. La seua extensa obra integra més de 4.000 pintures i més de 800 escultures. Una obra que té presencia en ciutats museus i col·leccions de diferents llocs del món.

En aquest text donarem una petita mostra de la seua obra, el seu bagatge cultural i la seua experiència artística i vital.

La visita al Mas Solpamo

Per conéixer a Antoni Miró i la seua obra pugem al Mas Sopalmo, on actualment dedica bona part del seu treball artístic. Una imponent i antic mas convertit en un museu de la seua obra.

Ens reb amb amabilitat i cortesia, com ho fa una persona propera. Acaba de fer-se de nit, no fa calor. Ens comenta que les tempestes d’aquest hivern han fet caure molts dels seus pins, alguns de més de 100 anys, i rams de les carrasques.

Ens condueix, amb el seu cotxe, a un dels seus estudis, una nau on esperen algunes de les seues col·leccions preparades per a ser traslladades i on s’exhibeixen alguns dels seus quadres, tots de gran proporció.

Entre ells trobem figures històriques com Salvador Espriu, Hugo Chàvez i Ovidi Montllor; personatges anònims internacionals de classes populars; referències a la destrucció de Las Torres Gemelas; protestes islàmiques contra els EUA; manifestacions del col·lectiu de bombers enfront de les retallades del Partit Popular…

Ens parem davant la representació de la cara d’una dona negra africana amb un vestit verd: impressiona la seua resolució, la seua textura, pareix real, tridimensional, es poden apreciar fins als porus de la pell, com si observarem a través d’una lupa gegant: “aquest detall no el pots traure a una fotografia”, ens comenta.

 L’ambient de creativitat, treball i exposició del Mas Solpamo

Tornem al cotxe. Arribem al Mas. Entrem al seu estudi principal: un ambient acollidor, polit, càlid, artístic, bohemi, professional, rústic… A partir d’ací comencem una ruta pel laberíntic Mas.

Cada una de les diferents sales té el seu propi caràcter. En totes el protagonisme és de les obres d’Antoni. Totes les hores de treball que n’hi ha penjades a les parets no es poden apreciar en un parell d’horetes. Per a conéixer els seus detalls necessitaríem dies d’atenció, setmanes, mesos…

Tenim l’ocasió de veure altres sales d’estudi: tot està escrupolosament nét i ordenat, les abundants i específiques eines de treball, els nombrosos arxius, les col·leccions de catàlegs i llibres…

La llum de les sales està rigorosament pensada per la contemplació òptima de les obres d’art: el color blanc rosat, l’enfoque indirecte, la qualitat, la quantitat… De fons d’escolta una música clàssica que remata l’ambient de complexitat artística.

Mentre passegem, Antoni ens explica detalls del Mas, les seues obres, els seus gusts a l’hora de treballar, parlem de política, fem bromes…

Temes predominants de la seua obra pictòrica

Analitzant l’obra de Miró, destaquen molts temes. Entre ells, al·lusions internacionals: Cuba està molt present. Antoni coneix molt bé Cuba, ens comenta algunes anècdotes. També França, Corea del Sud, Anglaterra…

Resulta complicat no embovar-se davant dels cossos nus de dona representats a través del gran realisme de Miró (gran per la dimensió, però també per la qualitat). L’erotisme humà mitjançant la realitat augmentada.

No es podem apreciar les seues obres a colp d’ull, requereixen temps d’observació i anàlisi. En una d’elles es representa un barri de barraques de Madrid on predomina la misèria: els detalls són nombrosos, curiosos i significatius: rètols i grafitis amb contingut sociològic als murs, animalets, policies fent controls, cases personalitzades, la brossa dels carrers, els vehicles transitant, els veïns prenent el sol, buscant menjar, fugint, rentant la roba…

La denúncia social és una constant en la seua obra: la representació de la pobresa en una societat capitalista on alguns naden en abundància, l’opressió, l’explotació, la desigualtat en un món globalitzat, el poder dels diners…

La vida en la República Espanyola, la violència policial de la policia franquista (els grisos), el colp d’Estat al president de Xile Salvador Allende, els Atemptats de l’11 de març del 2004, la Primavera àrab, la Primavera Valenciana, la corrupció del PP… Són alguns exemples de fets històrics immortalitzats en l’obra de Miró.

El nacionalisme està molt present: en concret el nacionalisme dels Països Catalans. La quadribarrada és la protagonista de moltes de les obres. Un nacionalisme entés com l’amor a la teua terra, però tal com Miró l’entén, no excloent, sinó empàtic amb la resta de nacions. Ens comenta dues reivindicacions molt clares per als Països Catalans: el corredor mediterrani i el finançament just.

Entrevista a Antoni Miró

Després d’un parell d’hores d’observació de les obres exhibides tornem a l’estudi inicial. Ens serveix una copeta de vi blanc, dolç i suau. Ens asseiem còmodament.

– Antoni, d’on va eixir la teua sensibilitat artística?

A mi de xiquet sempre m’agradava dibuixar, sempre feia les il·lustracions més grans que els texts. La meua casa era de treballadors, no n’hi havia ni llibres ni obres artístiques, motius familiars no he tingut. Als 14 anys vaig tindre la sort de conéixer al pintor Vicent Molla i a partir d’ací em vaig ensenyar les quatre coses mínimes i essencials per a començar a treballar.

– Poc més avant viatjaries per a viure a Anglaterra, veritat?

Vaig estar durant tot l’any 69’. La manera de valorar Alcoi era anar-te’n fora. Després tornaves i pensaves quina “casa més xula”, una casa que havia vist moltes vegades, però no arribaves a apreciar-la. Et feia valorar que estaves en un poble molt interessant, un poble políticament compromés, amb moltes possibilitats, i culturals també.

– Vas formar part d’un grup d’art alcoià

En l’any 65’ vaig fer la meua primera exposició al Centre Excursionista, hi havia des de bodegons, xiques nues, paisatges, temes compromesos… Des del principi un grup compromés amb la llengua. Vam decidir fer exposicions tant individuals com col·lectives. Entre altres components estava Miquel Mataix. Vam fer fins a 55 exposicions.

– Des del principi mostres al teu art una tendència de compromís polític, supose que és una reacció al franquisme.

Sí, ve de l’antifranquisme. En aquella època ens educaven el més mal que podien en qüestions de religió i normes. Jo anava a una escola de gent pobra, que estava situada al carrer Sant Francesc.

– Allí vas conéixer a Ovidi Montllor?

No, a Ovidi el vaig conéixer més tard. Ell ja treballava temes de teatre i altres. Ens ajuntàvem els amics al meu estudi i allí ell ens mostrava les cançons que anava fent, i després nosaltres opinàvem i valoràvem.

– Ovidi, altre home compromés amb la societat.

Jo sempre he interpretat la pintura com un mitjà de comunicació, és la meua forma millor d’expressar-me. I sempre he preferit expressar a través d’ella temes compromesos que bovades. Passa que n’hi ha molt d’interés en què no siga així: qui mana vol que la pintura siga només una cosa decorativa. Però jo crec que com a éssers humans hem d’exercir la nostra responsabilitat política, i la meua manera de fer-ho és a través de l’art. Joan Fuster ja deia: “la política, la fas o te la fan”, les conferències són igual, les dones o te les donen. Als poders el que els interessa és que veien el futbol, que ens emborratxem i que no pensen. I el que cal fer és el contrari, no deixar-los que ens manipulen.

– Una cosa relacionada amb el compromís polític és la història, i a través de la teua obra es poden contemplar molts fets històrics.

Sí, sempre intente reflectir el que succeïx al món que ens preocupa i que té repercussions. Jo visc a un país on conviuen diverses nacions però que n’hi ha nacions que oprimeixen a altres. Ací la nació predominant ha oprimit a les altres nacions. Jo voldria la independència del meu país perquè és diferent.

– Altre dels temes més presents a la teua obra és l’internacionalisme.

Jo em considere una persona amb un sentir nacionalista. És que jo crec que l’internacionalisme no pot existir sense el nacionalisme. Hi ha qui el confon amb el nazisme i amb coses que no tenen res a veure. L’internacionalisme només pot vindre quan tu tens consciència del que tu eres. Si tu eres d’Alcoi o d’on siga. Difícilment podràs tindre interés en el món si no coneixes on vives, la seua gent, els seus costums…

– Parlant d’Alcoi, perquè consideres que Alcoi té tanta riquesa artística i cultural?

Alcoi té moltes coses, ha sigut un poble pioner en la industrialització. Perquè tenia rius que movien les màquines. Tenim també una cultura molt antiga, tenim tot el tema de les Festes i tradicions… Això fa que n’hi haja una riquesa econòmica, que és condició també bàsica perquè es desenvolupe l’art. Després, a mitjà de segle uns quants emprenedors es van encarregar d’exportar la pintura comercial d’Alcoi pel món. Però en quasi totes les cases hi havia gent que pintava. Tot això fa que la gent vaja educant-se. A les exposicions d’Alcoi, per exemple, va molta gent, és una cosa extraordinària per a la població que tenim, a nivells de les de Madrid o Barcelona.

Ens acomiadem

Parlem una bona estona més amb Antoni. Arriba l’hora d’anar-se’n. Ens acomiadem esperant poder tornar a parlar amb ell i contemplar la seua obra.