La política de les fal·làcies / 1ª part
mirada la món per Ester Jordà
En lògica, una fal·làcia és un argument que pareix vàlid, però no ho és. Algunes fal·làcies es cometen intencionalment per a persuadir o manipular als altres, mentres que altres es cometen sense intenció degut a descuits o ignorància. Des d’Aristòtil diversos autors han intentat fer una classificació d’elles. A mi, particularment, m’han cridat més l’atenció les que s’utilitzen en política dia sí i dia també i són en les que vaig a centrar-me. Hem arribat a un punt on es dóna més importància a la manipulació de l’opinió que a la gestió del país en si. En este i el següent article (dins d’un parell de setmanes) repassarem discursos polítics basats en fal·làcies:
Petició de principi
Les peticions de principi resulten més persuasives quan són suficientment llargues com per a fer oblidar al receptor que la conclusió ja va ser admesa com a premissa. Si Rajoy ens diu contínuament que ell busca el bé d’Espanya ens pareix obvi pensar que les seues decisions són correctes.
Generalització precipitada
És una fal·làcia lògica en la què s’arriba a una generalització induïda basada en molt poques proves. Donald Trump és un especialista en ella quan posa exemples de «la majoria d’americans pensem açò». I eixa majoria és ell, els seus amics i pocs més.
Teoria del dòmino
És un tipus de fal·làcia que assumix que si un esdeveniment succeïx després d’un altre, el segon és conseqüència del primer. Molts polítics s’aprofiten de situacions en què res han hagut de veure per a intentar que els votants els vegem com a conseqüència de la seua gestió. Com quan es destapa un cas de corrupció i els partits oponents s’aprofiten dient que ja ho havien dit ells.
Fal·làcia del franctirador
On la informació que no té cap relació és interpretada i manipulada fins que esta parega tindre un sentit. Recordem la quantitat de discursos on les frases pareixen inconnexes però deixen les conclusions ben clares. «bla,bla,bla… el senyor Bárcenas no té res a veure amb el nostre partit».
L’home de palla
És una fal·làcia lògica basada en la confusió que genera un home de palla que després s’associa a l’oponent. Iglesias diu «a Veneçuela hi ha molts aspectes positius que hauríem de valorar». Rajoy diu «Iglesias recolza una dictadura». D’esta manera, Rajoy pot atacar una posició radical i fàcil que Iglesias mai va voler donar a entendre.
L’al·legat especial
Quan algú, en la seua argumentació, recorre o fa al·lusió a una sensibilitat especial del tema objecte de debat. Com jo sóc un polític discapacitat o tinc un familiar discapacitat tot allò que dic de discapacitats tinc més raó que els altres. Encara que no utilitze arguments vàlids sempre es tindrà en compte la seua visió especial.
La pista falsa
La fal·làcia de la pista falsa consistix a desviar l’atenció de l’oponent i la dels votants cap a un tema adjacent per a dissimular la debilitat de la pròpia posició. Dir que Podem llevarà les festes de moros i cristians.
El silenci com a argument
Consistix a considerar que el silenci d’un oponent sobre un assumpte prova o bé suggerix que el ponent és un ignorant sobre eixe assumpte o bé té un motiu per a mantindre’s en silenci.
(continuarà…)
Carmen Gosalbez: 
ARBRE Agulló i Guerra: 
Josep Marti Esteban: 
Comenta i participa-hi