Foradia elgrat

Isabel-Clara Simó sobre Alcoi: “quan escolte sobre les meues arrels m’emocione”

• Parlem amb Isabel Clara-Simó sobre diferents temes candents de la nostra època històrica: els moviments independentistes, l’estat de la nostra llengua, Europa, les grans migracions, l’extrema dreta, la desigualtat econòmica. I, com no podia ser d’altra manera, també d’Alcoi.

Isabel-Clara Simó és una de les escriptores modernes més importants de la literatura catalana. Alcoiana de naixement, la seua ampla obra ha sigut traduïda a obres com l’anglés, l’alemany, el francés, l’italià…

Són nombrosos els premis que ha guanyat al llarg de la seua trajectòria. Entre ells, l’últim ha sigut el Premi d’Honor a les lletres catalanes.

Entre les seues obres, podem ressaltar, per exemple, la seua última creació, Jonàs, una novel·la que s’endinsa en el tema de l’homosexualitat. I també Alcoi-Nova York, sis contes breus que no deixen a ningú indiferent.

Amb el seu ample currículum i el seu bagatge cultural, es pot considerar a Isabel-Clara una autoritat intel·lectual. Per això volem parlar amb ella de diferents temes candents de la nostra època històrica: els moviments independentistes, l’estat de la nostra llengua, Europa, les grans migracions, l’extrema dreta, la desigualtat econòmica. I, com no podia ser d’altra manera, també d’Alcoi.

– Bon dia Isabel-Clara, què se sent rebent el Premi a les lletres catalanes?

Ha sigut una sorpresa incommensurable. Estava passant just una situació personal penosa i quan he rebut aquesta inesperada notícia m’he desencallat.

– Com valores l’estat actual de les lletres catalanes?

Crec que les lletres catalanes estan en molt bon lloc. No tant el seu nivell de difusió, una cosa que resulta molt complicada per a totes les llengües minoritzades, que són, com la catalana, les que no tenen Estat propi. Pense que les lletres catalanes tenen molta qualitat, almenys tenim un parell de dotzenes de magnífics escriptors. I crec que les noves generacions tenen un futur molt esperançador.

– En aquests moments estem veient com n’hi ha un moviment molt potent de reivindicació d’un Estat català, i més enllà, pot ser dels Països Catalans, com valores la situació?

Crec que si el poble realment desitja la dependència, serà inevitable que això succeïsca. I si succeïx a Catalunya també ho viurà el País Valencià. Serà un canvi traumàtic, però hem de pensar que som membres d’Europa i que no ens poden callar ni paralitzar.

– Crec que és un desig coherent si tens en compte que l’Estat espanyol governat pel PP no valora suficientment la cultura i la idiosincràsia catalana.

Si foren intel·ligents, s’adonarien que els catalans amb unes quantes molles, citant a l’Ovidi Montllor, ens conformarien. Només tenint una millor fiscalitat, un corredor mediterrani i un tren en condicions ens acomodaríem. Però si el PP fera això perdria bona part de la seua clientela, dels seus votants. Per això han de ser anticatalanistes.

– Però jo trobe a faltar en aquest moviment català que critica tant, amb molta raó i fonamentació, a l’Estat espanyol, una crítica també a Europa i les institucions que ens estan també oprimint, per exemple el Banc Central Europeu, el model de distribució de treball i de diners…

Estic completament amb tu. Crec que en alguns sentits en Europa estan seient uns estúpids. Per exemple en el tema dels refugiats. Està sortint un pensament d’extrema dreta. Jo crec que tenim dues Europes, una rica i una pobra. La pobra som nosaltres, els anomenats PIGS, Portugal, Itàlia, Grècia i Espanya; i la rica, els països nòrdics, que haurien de distribuir més la riquesa. En bona mesura és normal que un senyor de Dinamarca, per exemple, un país on no n’hi ha grans escàndols de corrupció com ací, que paga uns impostos brutals (i que té gràcies a això uns serveis socials també brutals) no vulga pagar als PIGS, perquè els estats dels PIGS s’han dedicat a robar a la seua població.

– Les grans migracions estan sent un dels grans problemes de la nostra època, quina és la teua opinió al respecte?

Els demògrafs, que són els que entenen del tema, ens adverteixen que les fronteres dels països no poden estar completament obertes a les migracions, perquè això seria un caos. Però tampoc poden estar tancades. Han de ser poroses, flexibles per als que fugen de la guerra i busquen treball. Catalunya sempre ha sigut terra d’acolliment. De fet recentment ha fet la manifestació a favor de l’acolliment de refugiats més gran d’Europa. Quan Catalunya va rebre fa quaranta anys tota la gent espanyola buscant treball, tot el que va patir va ser incommensurable, però tot el que va guanyar va ser també incommensurable.

– Un dels grans problemes relacionats amb les migracions que preocupen tant en l’actualitat, i que amenaça de tornar amb força, és l’extrema dreta…

En aquest tema jo sóc molt, molt pessimista. Diuen alguns experts que la història s’inclina com el pèndol de Foucault, d’un costat a un altre, d’esquerres a dretes. Després de superar el feixisme, durant els anys 60’ i 70’ la història es va inclinar cap a l’esquerra. Ara pareix que el pèndol està girant cap a la dreta. El que està succeint és que la crisi està convertint a la dreta en extrema dreta, amb un discurs feixista, homòfob i de tancar fronteres.

– No obstant això, mentre que l’extrema dreta està proliferant tant a Europa com als EUA, pareix que a Espanya tenim un panorama més esperançador, no creus?

A Espanya tenim un Partit Popular al Govern que està consentint manifestacions feixistes, amb una nostàlgia del franquisme, on tenim associacions legals d’extrema dreta.

– Un altre dels grans reptes de futur que al qual hem de fer front, i del qual molt poques vegades es parla als grans mitjans de comunicació, és el de la desigualtat econòmica.

La desigualtat econòmica dels nostres temps és espectacular. I més després de tants anys de progrés i tecnologia. Mai en la història hi ha hagut tanta desigualtat. El que estem veient és la desaparició de les classes mitjanes. I clar, si desapareixen les classes mitjanes desapareixen els escriptors i els intel·lectuals. Estem vivint una alteració de l’ordre social, amb conseqüències molt dolentes.

– I gran part de la responsabilitat la tenen els grans mitjans de comunicació, que estan silenciant aquesta realitat, veritat?

El tema dels mitjans de comunicació és molt delicada. La cultura comunicativa està pegant un tomb. Amb molt poques excepcions, els mitjans de comunicació han d’obeir als seus amos, que són els grans anunciants. I això provoca, per exemple, que cada vegada n’hi haja menys pàgines dedicades a la cultura, que en televisió no n’hi haja programes de cultura. I ací entra l’obligació de nosaltres com a periodistes, que hem d’exercir la llibertat d’expressió.

– Per altra banda tenim les xarxes socials i internet, on la informació és més lliure i per tant més esperançadora, què opines?

Sí, però ara amb l’excusa del terrorisme estan intentant controlar també internet. I si volen, ho faran.

– En aquest context, quin és el paper de la literatura com a transmissora de cultura?

La literatura no ha de tindre cap paper. No és una eina. És part de la veu de l’art. Si en un país no n’hi ha art, estem en les cavernes. Els grans valors de la pintura, el teatre, la música, o són o no són. Per sort tenim moltes veus artístiques a tots els països.

– Per acabar, voldria preguntar-te per Alcoi, com veus l’estat de la teua ciutat natal?

Procure estar al corrent de l’actualitat. Però com no estic vivint a Alcoi tan sols veig la part bonica. Quan escolte sobre les meues arrels m’emocione. Veig que ha canviat molt respecte a l’època del PP, tant en la política com en la cultura. Ha sigut un canvi encara massa suau però un canvi. Sé que el dia a dia d’Alcoi és complicat perquè la gent està patint les conseqüències de la crisi, però, per exemple, la nostra llengua està més viva que mai.

Font: Rodrigo Paños./


Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *