lasarga ajualcoitel

Reivindicar de nou l’esperit de l’1 de Maig

• És significatiu que molta gent treballadora no s’identifique amb aquesta data històrica • El context en el qual estem és el d’una economia que ja no s’inverteix per a millorar les societats sinó en especular • Les classes populars de tot el món han d’exigir a les classes dominants dignitat per a viure.

L’1 de Maig ha sigut una jornada que s’ha utilitzat per a dur a terme reivindicacions concretes que milloren les condicions de vida dels treballadors cada any.

Històricament naix com a homenatge dels Màrtirs de Chicago, sindicalistes assassinats pels Estats Units en 1989 per fer una vaga a favor de la jornada laboral de 8 hores (en aquesta època les jornades laborals podien durar més de 16 hores diàries).

En 1904, la Segona Internacional de Treballadors, reunida en Amsterdam va promoure la consecució de l’1 de Maig com a dia festiu. La qual cosa es va estendre progressivament a la resta de països.

Espanya va ser el primer país europeu que va aconseguir que s’aprovara en la jornada laboral de 8 hores, va ser gràcies als moviments anarquistes de Barcelona.

Cal destacar que la celebració d’aquest dia va estar prohibida a Espanya durant la dictadura de Primo de Rivera, entre 1923 i 1931, així com durant la dictadura de Franco, entre 1939 i 1977.

Ara com ara, el Dia dels Treballadors continua celebrant-se a Espanya. Però no és una celebració tan concorreguda com la que es feia algunes dècades darrere, on rius de gent omplien els carrers amb l’objectiu de millorar les condicions de vida de la gent.

És significatiu que molta gent treballadora, i principalment els jóvens, no s’identifique amb aquesta data històrica, vinculada amb força amb la consciència de pertànyer a la classe social treballadora.

Un dels motius pels quals el moviment obrer no té en l’actualitat una presència significativa és la percepció generalitzada de què la classe social treballadora no existeix, o la conforma una minoria social.

Si entenem que la classe treballadora es defineix com al sector social que no té els mitjans de producció de productes de mercat, realment la majoria de la població pertany a la classe social treballadora, encara que no tinga de ser-ho, ja que els mitjans de producció del mercat són propietat dels grans inversors, les grans corporacions i les grans fortunes.

No obstant això, en la nostra societat impera la percepció de pertànyer a la classe mitjana. Una concepció de classe social que s’ha cregut que el benestar que havia guanyat durant les últimes dècades no faria sinó augmentar ineludiblement amb el pas del temps. Un sector social que pensava haver consolidat les conquestes en matèria de drets socials, laborals i econòmics aconseguits per les classes treballadores.

Però la crisi del 2008 ha trencat en bona part amb aquest somni. Bona part de les classes mitjanes espanyoles han sigut afonades mitjançant la gestió política que s’ha realitzat durant les últimes dècades.

A grans trets, les polítiques que s’han aplicat durant aquest període, i en especial per a gestionar la crisi, han tingut a veure amb el desmantellament de l’Estat de benestar, la desarticulació de la societat civil i els sindicats, l’eliminació d’impostos de les classes amb més rendes, la potenciació de bambolles financeres especulatives, baixada dels salaris, precarització de la seguretat social i del mercat de treball… Totes elles polítiques que han contribuït a fer més rics als més rics i afonar a les classes populars.

Un dels problemes més greus als que s’enfronta la nostra civilització és el que el Premi Nobel en economia Paul Krugman denomina la gran divergència, la tendència al fet que la distribució dels recursos econòmics siga tremendament desigual. Estudis confirmen que des de 1979 fins a 2007, “l’1% de llars més riques havia incrementat els seus ingressos prop d’un 275% i que el 80% de les llars dels Estats Units havia reduït els seus ingressos més del 50%.4”.

La realitat ha tornat a donar la raó a Karl Marx:el motor de la història és la lluita entre classes”. I tal com diu el multimilionari Warren Buffett, “clar que n’hi ha una guerra de classes, i és la meua la que està guanyant”.

En altres paraules, estem vivint una guerra econòmica i social en la qual les elits financeres, les que tenen al seu abast recursos econòmics i de mercat que utilitzen per a enriquir-se a costa de l’explotació indirecta i l’empobriment de les classes populars.

El context en el qual estem és el d’una economia que ja no s’inverteix per a millorar les societats sinó en especular per a guanyar més i més. Comprar deute a base de deute per a fer guanys, monopolitzar sectors productius bàsics, crear productes financers per estafar a la població, la creació de bambolles especulatives, l’apropiació dels recursos públics i la mercantilització dels drets socials són alguns exemples de com les elits econòmiques fan la guerra contra la societat.

Tal com el prestigiós economista Michael Hudson afirma, “el que pareix una democràcia ha sigut segrestat per polítics que accepten la ideologia de la guerra de classes financera que manté que la manera que una economia s’enriquisca és la disminució dels salaris, l’atur i el desmantellament del govern, cedint el domini públic al sector financer”.

En aquest context, és necessari reivindicar de nou l’esperit de l’1 de maig. Però no com un fetitxe per a commemorar temps antics ni per a reforçar una identitat en perill de desaparició, sinó com un dia en el qual, les classes populars de tot el món han d’exigir a les classes dominants dignitat per a viure.

Font: Rodrigo Paños./


Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *