Foradia elgrat

Un capvespre al Mas Sopalmo d’Antoni Miró

• La visita ha esdevingut en un exquisit passeig pels elegants camins del Mas, on descansen dia i nit escultures que, al pas dels visitants, saluden i comuniquen el seu missatge als observadors. • En aquesta ocasió hem pogut contemplar la faceta més íntima de l’obra de l'artista

Dins del món de les arts plàstiques valencianes contemporànies, hi ha un nom que destaca: Antoni Miró. La gran repercussió de la seua obra, internacional, respon a diversos factors: ampla trajectòria, professionalitat tècnica i de gust, proliferació d’obres, versatilitat temàtica, qualitat d’expressió i contingut profund.

Hem tingut de nou l’ocasió de visitar, de la mà del mateix artista, el seu inspirador espai de treball, el Mas Sopalmo. Situat a la zona solejada del Parc de la Font Roja, el Mas Sopalmo ha sigut convertit, amb molt de gust i dedicació, en la casa-museu de l’artista.

Hem pogut contemplar la faceta més íntima de l’obra de l’artista

En aquesta ocasió, la visita ha esdevingut en un exquisit passeig pels elegants camins del Mas, on descansen dia i nit escultures que, al pas dels visitants, saluden i comuniquen el seu missatge als observadors.

Amb l’aroma que desprèn la generosa vegetació on destaquen oliveres, pins i carrasques, i l’acollidora llum del capvespre, comencem la ruta artística.

Les escultures, les més antigues de 1968, reposen inertes a totes dues ribes dels camins, però quan estàs enfront d’elles i li poses damunt la mirada, si busques al seu si, cobren vida, la que li va donar el seu creador. Parlen d’història, de personatges, d’altres creadors i de les seues obres, d’antropologia, parlen del nostre món, però amb el llenguatge de les formes, de les textures, dels colors, dels símbols, de les referències històriques i artístiques…

Durant l’anterior visita al Mas vam poder explorar la vessant més social de les obres d’Antoni. No en va, els estudiosos de la seua obra l’han catalogat dins del realisme social: representacions de denúncia a les injustícies, les contradiccions del sistema capitalista, els abusos del poder i els seus instruments doe domini, les misèries i penúries dels desfavorits.

I en aquest sentit, per a una millor definició de la seua obra, evoquem les paraules de Daniel Giralt-Miracle en “El llibre dels fets d’Antoni Miró”: “Antoni Miró forma part d’aquella generació de pintors del nostre país que, fatigada de l’informalisme estèril, sobreexplotat pels grans mestres de l’abstracció, no va caure en aquella figuració amanerada d’arrels cubistes o expressionistes (la qual es va denominar Nova Figuració), sinó que va obrir els ulls davant de la realitat per a fer una crònica del que hi veia, per a denunciar les guerres, la discriminació racial, l’explotació dels hòmens, l’hegemonia dels imperis (econòmics o militars), la destrucció del nostre planeta, les misèries de la nostra pròpia història)”.

En aquesta ocasió hem pogut contemplar la faceta més íntima de l’obra de l’artista. Sigmund Freud, personatge històric representat també per l’artista alcoià, ja va comunicar a principis del segle XX a la humanitat una de les tesis que ajudarien a comprendre la psicologia de l’ésser humà: la sexualitat és un dels motors determinants de l’acció humana. L’obra d’Antoni corrobora aquesta tesi: la representació del sexe és una de les seues constants.

Vivim en una societat on el sexe està limitat a un cànon configurat durant segles per la cultura hegemònica de l’Església Catòlica. Antoni Miró trenca molts dels tabús prefabricats que conformen aquesta cultura empresonada. Ho fa, primerament, arrelant-se, entre altres, en la concepció que els grecs tenien del sexe: són moltes les seues escultures que reprodueixen escenes sexuals, imatges que, tal com ens comenta, actualment poden ser transgressores, però que eren quotidianes i normals en la vida dels nostres avantpassats (de fet provenen d’utensilis d’ús comú i ordinari, dins de la ceràmica popular).

La sèrie de pintura que Antoni està treballant actualment, i que pròximament eixirà a la llum del públic (suite Havana), es basa precisament en el sexe. Una sèrie impactant, no a soles pels temes que es representen a ella (nus, òrgans sexuals, orgasmes, penetracions, entre altres suites), sinó perquè les protagonistes dels llenços són tan realistes que semblen eixir de l’obra, com imatges tridimensionals. Qui tinga l’oportunitat i el gust de gaudir-les en les seues vinents exposicions, ho comprovarà de primera mà.

Font: Rodrigo Paños./


Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *