Foradia

Gestió del territori i provincianisme

• Les diputacions, de fet, actuen com un filtre dels fons financers, els quals per dret corresponen als municipis rurals • Això no té altre nom que el de provincianisme de cacics, perquè en definitiva es tracta de fer ús dels diners dels municipis

 

Les divisions administratives del territori és una qüestió que el ciutadà no percep com  rellevant per al seu poble o ciutat. Hom dóna per feta la seua existència i assumeix els límits municipals, els provincials o els estatals, com si hagueren existit sempre, com si foren eterns i innocus. Però tindre una estructura administrativa o una altra no és un tema baladí, perquè determina l’àmbit i la manera -la proximitat i la legitimitat- com l’administració és relaciona amb els ciutadans i també com aquesta percep -o vol imposar- les relacions socials i econòmiques que es fan al territori.

Els valencians tenim una estructura d’assentament en el territori ben diferent, per raons culturals i històriques, als països castellans. Tenim un punt molt favorable,  el territori està ben estructurat per una extensa i densa xarxa de ciutats intermèdies que faciliten l’adequat aprofitament del territori i de les relacions socials i productives. També tenim punts negatius: el localisme exacerbat i el minifundisme municipal.

Més del 70% dels ajuntaments valencians tenen menys de 5.000 habitants i, el 88% en tenen menys de 20.000, és a dir, els nostres ajuntaments no tenen capacitat per dur endavant la majoria de les seues competències o que li reclama la ciutadania, per manca de recursos econòmics i humans. La necessitat de cooperar entre els ajuntaments fa imprescindible la cessió a entitats superiors -les denominades comarques de gestió-, aspectes tant importants com l’urbanisme i l’ordenació del territori, la gestió del cicle integral de l’aigua, el medi ambient, les polítiques de promoció econòmica, etc., i això atany tant a les capitals de comarca com als pobles petits. És el que han fet la majoria del països europeus, perquè, especialment a l’administració, i l’avantatge col·laboratiu sempre dóna més possibilitats econòmiques i de qualitat de vida que l’avantatge competitiu o l’individualisme. Però en contra de tota lògica democràtica, i de bon govern, a l’estat Espanyol assistim a una forta recentralització i a l’ofegament financer d’ajuntaments i Generalitats. L’infrafinançament autonòmic valencià, la manca d’inversions, el control fiscal discriminatori a la que està sotmesa, és la prova més evident que l’estat espanyol manté centralitzades -o en manté un control efectiu, si més no financer- moltes de les competències  suposadament transferides

A la proposta de les comarques de gestió integral del territori, sempre se li oposa la divisió provincial. La província i les diputacions foren creades amb la lògica administrativa del  govern central, i centralista de l’estat. No es pensaren des de la  lògica del territori valencià, és a a dir, per a gestionar i ordenar  el territori i planificar al seu si inversions productives i de benestar social d’acord amb els ajuntaments.

Les diputacions són institucions poc democràtiques que elegeixen indirectament els seus membres. Una part ben significativa del seu pressupost, un 35%, es dedica a mantindre la pròpia estructura polític-administrativa, i transfereixen als petits ajuntaments només entre el 8% i el 14% del seu pressupost via subvencions directes. La resta el dediquen a un ample ventall d‘activitats i de subvencions a associacions de tot mena, que s’encavalquen amb les pròpies de la Generalitat. Les diputacions, de fet, actuen com un filtre dels fons financers, els quals per dret corresponen als municipis rurals, que es converteixen en instruments polítics-partidistes, en donatius concedits segons la discrecionalitat del partit polític dominant. Això en ha dut a una nefanda gestió del territori, a la pèrdua de la seua capacitat competitiva i a la promoció del localisme més tronat, amb cada ajuntament amb una casa de cultura, una piscina coberta, un poliesportiu i un mini-polígon industrial, moltes de les quals, a hores d’ara, no es poden mantindre.

Les Diputacions fraccionen el territori valencià en tres àrees arbitràries, cadascuna de les quals promociona el seu respectiu provincianisme empobridor i de defensa de la seua clientela econòmica-política. Ja seria hora d’entendre que, per una banda, el territori valencià està molt malament vertebrat i, per altra que els valencians som invisibles a escala estatal i no digam a escala europea, és a dir, no hi pintem res i no ens faran cas mentre cadascú vaja al seu aire. Sense un espai de comunicació compartit; sense les infraestructures que apropen i vertebren el País; sense un relat comú per als valencians i per als que ens miren -per a visitar-nos o per a invertir-; sense una major cohesió social, cultural i lingüística; i sense una major sinergia entre els diversos sectors productius, el País no se’n sortirà.

És per això que resulta tant penós, cansí i decebedor, els provincianisme estèril, la voluntat subalterna i localista de la Diputació d’Alacant (només ella?) en l’ús partidista de la institució per espatllar aspectes tant rellevants per a tots els valencians com és la radiotelevisió valenciana, la llei de plurilingüisme que cerca la igualtat de les llengües parlades al País, la llei de comarcalització i, ara també, contra la unitat -per fi aconseguida!- de les patronals valencianes. Això no té altre nom que el de provincianisme de cacics, perquè en definitiva es tracta de fer ús dels diners dels municipis per a regar fins amb 800.000 euros a entitats patronals de la província d’Alacant, inclosa la nova CEPAL que vol substituir a la fallida COEPA, amb la finalitat de trencar la necessària unitat dels empresaris valencians en la nova CEV. Així no es defensen els interessos valencians, sinó un obsolet i insolidari alacantinisme.

Font: Nèstor Novell./





Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *