Què està en joc amb la lluita de les pensions?
• Les pensions públiques són un dret social, no un producte de mercat amb el qual especular i fer guanys • El 26 de maig a la plaça d'Espanya d'Alcoi: "l'única garantia: unitat, pressió, constància, mobilització!".
Continuar treballant a l’edat de la jubilació. Aquesta és la realitat que viu bona part de la societat xilena. Altra bona part de població del mateix país llatinoamericà s’ha de resignar a viure l’edat de la jubilació sense treballar però immersa en la precarietat. De fet, la pobresa anciana està molt present als carrers del país.
Xile és un país on la jubilació no representa l’etapa de la tranquil·litat de la vida. La majoria de la població s’ha d’apanyar vivint amb menys de 215 euros mensuals. Els grans guanyadors d’aquest sistema són les empreses privades que gestionen els fons privats de pensions.
Com sol passar, aquesta realitat no és deguda a una manca de diners, sinó a un projecte de país basat en determinada concepció ideològica. Com va arribar Xile a aquest model de pensions?
En 1973 la CIA va ajudar al dictador Pinochet a arribar al poder, derrocant de manera il·legítima al Govern de Salvador Allende. El país va viure un període de terror que va constituir un xoc col·lectiu. Aquest xoc va ser aprofitat deliberadament per l’escola econòmica neoliberal representada per Milton Friedman i els Chicago Boys, el neoliberalisme.
El neoliberalisme econòmic implantat, sota una dictadura autoritària, va suposar la privatització de bona part dels serveis que garantien els drets bàsics de la població xilena, entre ells, el sistema públic de les pensions. Ara, els treballadors xilens depositen cada mes el 10% del seu sou en un fons de pensions privat, que produeix grans guanys a una elit.
Davant aquesta realitat, que alguns partits voldrien implantar també a Espanya, la societat civil xilena actualment està organitzada per tal de canviar un sistema que genera pobresa i desigualtat.
No són els diners, és la voluntat política
Les pensions públiques són un dret social, no un producte de mercat amb el qual especular i fer guanys. Si alguns partits espanyols volen avançar cap a la privatització del model de Seguretat Social, que és en definitiva el que està en joc, és perquè els importa més enriquir als grans accionistes que garantir els drets socials.
El principal argument que esgrimeixen, no obstant això, és que la demografia espanyola, en funció a la seua economia, no és capaç de sostenir el model de pensions públic que marca la Constitució. També argumentaven que no era possible vincular-ho a l’IPC o que no podien pujar les pensions més que un 0’25%, però les mobilitzacions constants i multitudinàries que estan duent a terme els pensionistes espanyols estan demostrant que no és qüestió de diners.
Tot depén de la voluntat dels polítics que governen. I una de les lliçons que ens estan donant els jubilats espanyols és que la pressió social pot canviar de direcció la voluntat política: han sigut ja moltes les concessions que el govern del PP s’ha vist obligat a anunciar.
Però, amb les pensions, el que està en joc és molt més que les engrunes que està oferint el PP. El que estem vivint és clarament una lluita de classes socials: els rics, amb la connivència d’alguns partits, volen privatitzar un sector econòmic suculent per als mercats. I la societat s’ha adonat i no està disposta a deixar que li furten el futur a les generacions futures.
L’única garantia: unitat, pressió, constància, mobilització
Per això és crucial que no a soles els pensionistes, sinó tota la societat, i els joves amb més raó encara, continuem als carrers. No és fútil l’eslògan que va llançar la Coordinadora de les Pensions, “insistir, persistir, resistir, mai desistir”. A soles amb una societat civil organitzada i mobilitzada podrem garantir uns drets públics que alguns volen eliminar.
Si volem que la lluita siga més efectiva, també caldria fer un tiró d’orelles de tant en tant a algunes organitzacions que diuen ser les autèntiques defensores dels drets socials però que a l’hora de la veritat no fan tots els possibles per ser-ho i demostrar-ho. Per descomptat que no parle ni del PP ni de Ciutadans, que ni estan ni se’ls espera en cap reivindicació social d’aquest tipus.
Cal donar suport als qui estan liderant aquesta lluita, crucial per a l’Estat del benestar, que és la Coordinadora per les Pensions. Perquè no ens deixem enganyar, un sistema de pensions més digne i just no a soles és desitjable i possible sinó que és necessari. I en aquest sentit, cal escoltar el lema de la pròxima concentració que es produirà a municipis de tot l’Estat espanyol, el 26 de maig a la plaça d’Espanya d’Alcoi: “l’única garantia: unitat, pressió, constància, mobilització!”.
Carmen Gosalbez: 
ARBRE Agulló i Guerra: 
Josep Marti Esteban: 
Comenta i participa-hi