Antoni Miró, o la recerca de la complicitat

En primer terme voldríem disculpar l’absència en aquest acte del comissari de l’exposició, el Sr. Fernando Castro, doncs qüestions de tipus familiar li ho han fet veritablement impossible, malgrat que ell hauria desitjat estar ací, tot acompanyant el seu amic, i pintor, Antoni Miró.

Sí, l’artista Antoni  Miró, que resta amatent al seu estudi, i tot ho presideix la cintra cèlica de la nit al Sopalmo, captura les idees per a servir-les, de la millor manera, els altres, a tots nosaltres que ens hi aproximem a la seua obra per gaudir de l’art i de la bellesa. També, però, de l’especial manera que té el pintor d’acarar la realitat, o la vida. Eixa espècie de tornassol que regira els colors de les andròmines per a regalar el millor que tenen: la fidelitat als principis. I com deia Herbert Hubbard, «l’art no és una cosa, sinó un camí», així també, l’artista Antoni Miróacciona la maquinària de la seua intel·ligència en aquesta direcció i, per a erigir, sense episodis banals, el corpus fonamental de la seua expressió poètica, o pictòrica, que en aquest cas potser siga el mateix, fins a la recerca de la complicitat sempre necessària.

I amb la complicitat, i amb la llum prodigiosa del pintor, s’hi construeixen universos paradigmàtics, on la bellesa rau, també, en les troballes de la modernitat: «la bellesa de les coses existeix a l’esperit d’aquell qui les contempla», ens assegura David Hume. I té molta raó el filòsof quan precisa la necessària presència del receptor per a abastar els territoris comuns de la creativitat i de l’harmonia. I Antoni Miró fa, de la bellesa identitària, un fet creatiu, i vertebra, amb els pinzells, un pronòstic favorable devers la història, o bé, també, el futur.

Ara, en aquest bon punt estant, un tribunal, el Tribunal de les Aigües, empara, igualment, els beneficis d’una justícia lliure, arriscada, i solemnial a la fi. L’artista Antoni Miró, però, ha capit el repte d’emplenar la màrfega amb els colors que en parlen al voltant de la celebració que ve des de molt lluny. I encara, ara, la modernitat, com dèiem abans, també, potser com a penyora: «qualsevol cosa ha de prendre’s  seriosament, res però, tràgicament», acompanya la reflexió d’Adolph Thiers.

Potser una altra i ben principal característica que abelleix l’artista Antoni Miró siga la seua constància en el treball. La seua tossudesa a l’hora de bastir les hores precises per a assolir l’equilibri elemental de la seua vasta obra. Al nord, però, s’hi trobem nosaltres, els qui en gaudim de tant d’esforç imaginatiu, així com també els guanys són ben repartits a l’hora del recompte final perquè: «els esforços personals en duran el progrés general», ja ens diu Cesare Cantú, i nosaltres ho ratifiquem amb la serenor precisa i convinguda voluntat. I ara, del Tribunal de les Aigües podríem dir que és una aposta decidida de l’artista Antoni Miró, que des del endins, o des de les formulacions sinestèsiques, allibera la metàfora creativa en favor d’una causa que, vinguda des del passat formós de la història comuna, s’hi presenta com una joia que la modernitat abraça. La constància, la paciència, l’esforç quotidià, tot per assolir el suficient grau d’experiència que li permeta a l’artista l’abordatge d’una obra tan singular, com ferma en les conviccions: «gutta cavat lapidem non vi sed saepe cadendo»(la gota forada la llosa no per la seua força sinó per la constància en la seua precipitació), ens dicta la sentència del gran poeta Ovidi.

I per a què tant de treball esforçat? Per a què tanta dedicació en permanent estat d’alerta? Potser no ens equivoquem si diem que la passió del pintor per la cultura, pel fet primordial de la cultura, i per la cultura com a eina principal que basteix la reconciliació del hòmens, resten ben presents a l’hora de construir universos creatius, i tan arrelats al si de la nostrada geografia. O si més no, Antoni Miró fa, del fet cultural del seu treball creatiu, un gran regal per a compartir-lo abastament. I aprofitem la reflexió sànscrita de Kalidassa per a assegurar amb ell: «les grans ànimes són com els núvols: recullen per a repartir.»

I si ens fixem en el que pot arribar a significar aquest nou projecte del pintor Antoni Miró, i la seua convergència amb el temple que suposa El Tribunal de les Aigües, ens presidirà l’esguard de l’adequació temporal d’una realitat que parteix d’un concepte principal: elevar a categoria artística un fet consubstancial a la terra i a la nostra història. El Tribunal de les Aigües guia pel sender just per a minvar els encontres indesitjables. L’artista Antoni Miró captura, amb la mirada, un món que s’hi manté dempeus mercè el comportament dels qui s’apleguen. Un benefici, segur, per al caliu cultural, i també social, d’un poble ben llarg en les seues aspiracions de futur. El Tribunal de les Aigües és una ben gran aposta que se’ns aproxima des del passat i es precipita devers l’univers fantàstic de la història de cada dia. I l’obra del pintor Antoni Miró ens facilita la lectura contemporània d’aquesta història que ens acaricia amb la vehemència del relat que ens incorpora, plens de fidelitat, al compromís amb el nostre particular tarannà. I en aquest magnífic exercici de pintar la justícia, l’exercida amb plena llibertat i garanties populars, s’hi troba el mosaic dedicat al Tribunal de les Aigües. Un exercici sòlid, educatiu, i resolt a favor dels vents de la història. De la passada, també, però, de la present. De la intrahistòria de la nostra personalitat, que posa de manifest un acord per la justícia benvolguda i pròxima, i capitalitzada per les branques d’un saber universal.

I per a finalitzar aquesta modesta reflexió sobre el preciós projecte que hui ens convoca, voldríem significar la necessària llibertat que l’artista manifesta a l’hora de construir la seua visó panòptica del Tribunal de les Aigües. Sí, Antoni Miró ha bastit un retaule per a celebrar un particular encontre amb la realitat comuna. L’arquitectura que tot ho conforma i confirma, apel·la a l’art com una visió que garanteix la identitat i fa, ben ample, el sentiment de pertinència. Els hòmens, el hòmens bons que impartiran la justícia, acreixen la seua virtut quan garanteixen la concòrdia dels acords. I, finalment, les aigües, o les séquies que les contenen, són els fluids i les artèries que nodreixen la vida. O el que és el mateix: la nostra esperança com a éssers humans i com a poble.

 A l‘artista, la gratitud pel seu regal. Al Tribunal de les Aigües, la més cordial enhorabona per l’alçada del seu estimat magisteri.

Notícies que també el poden interessar

Crònica taula redona ‘El món d’Antoni Miró’ a l’IVAM

Acció Cultural: “empresonar càrrecs electes per haver organitzat una votació és desproporcionat”

La mirada de Miquel Navarro a la Llotja Sant Jordi