lasarga participatius

Temps d’Art 2020: Pep Cantó, Jaume Cremades i Andreu Alcaraz

Columna d'Art per Josep Sou

El Museu d’Art de la Universitat d’Alacant ens convoca a una nova exposició. Sí, a la mostra resultant de les ajudes a la creativitat que s’hi convocaren el proppassat curs 2019-2010, i dintre de les activitats de projecció de l’art a càrrec de la Càtedra Antoni Miró d’Art Contemporani de la Universitat d’Alacant.

I és una gran sort, donades les circumstàncies que vivim, que en puguem gaudir d’aquestes tres projeccions personals, les de Pep Cantó, Jaume Cremades i Andreu Alcaraz, totes tres trajectòries de fina dimensió conceptual, dintre de la diversitat, i am la clara i determinada voluntat de fer-ne la celebració de l’art i del treball artístic.

I és enormement satisfactori per als components de la Càtedra poder substanciar, mitjançant aquesta convocatòria, les aspiracions d’artistes compromesos amb la labor creativa, i que afegeixen al seu registre personal, la vocació de fer-ne passos endavant en la recerca de noves dimensions constructives, i també de nous llenguatges per a la comunicació estètica. Totes tres dinàmiques, les d’aquests artistes que hui ens brinden l’oportunitat de contemplar la seua obra, o els seus resultats d’investigació i de recerca, han guanyat el favor del jurat constituït per a l’ocasió, i n’estem ben segurs que també hauran de conquistar el favor del públic. Han estat una aposta i hauran de ser, a bon segur, mereixedors de l’assoliment general dels receptors.

I què en podríem dir de tots tres artistes, així, a grans trets? Doncs unes breus consideracions, només.

De Pep Cantó, entenem que, a la seua obra hi ha una enorme preocupació pel món de la dona, per la Natura i per la Terra en el seu general conjunt, amb una temàtica genèrica social de denúncia. Els seus quadres resten nodrits d’una voluntat esperançada, i tothora de recerca de les claus d’un comportament de dignitat. La seua obra impregna l’esguard, i amb aquesta virtut ens participa el ritual per a la celebració de la vida. Els seus quadres són intensos, agosarats i d’un finíssim rerefons identitari, sempre en favor de la civilitat.

Jaume Cremades s’hi capfica en un món d’investigació acurat, força interessat per acudir als nous llenguatges de la plàstica contemporània. Però no només açò, també mostra greu preocupació per oferir uns resultats que estiguen a l’alçada de la investigació. És a dir que, junt al fons de recerca hi haja una realitat plàstica abellida, i gratificant de veure’s. Cremades no és aliè a la causa de la bellesa. Cremades viatja, amb els seus pinzells, des de la proposta innovadora de la tècnica, fins molt més enllà dels límits de la pròpia pintura. Hi ha un camí de transgressió dins de l’harmonia del informalisme abstracte. A la fi, hi ha, una tossuda voluntat d’endinsar-se ben a dintre de les petjades de les coses, i, potser, de l’existència. I una vocació infinita per a comunicar-se amb el món que l’envolta.

I ara, Andreu Alcaraz, amb la seua intervenció de la memòria, ens deixa revisitar  mons que li han estat atorgats com un regal, farcits de moments d’autenticitat, i ben ajustats a l’íntim caliu de tots aquells que apareixen al si de les seus propostes. Però també deixa lliure el seu continent oníric per a practicar la recerca de la membrança, aïllada al calaix del costum, i on dormen, com les velles nines de drap, a una caixeta que resta oblidada al darrer esglaó de les golfes casolanes. El temps pretèrit ens visita novament, amb acurada intervenció de la pintura que tot ho adoba. Hi ha l’exquisida voluntat de rescatar de l’oblit tants moments que han estat màgics, i no gens circumstancials. Pintura, a la fi, per a la reconstrucció de l’existència, i tot a partir d’un senzill fotograma; a través de la conquesta del temps vençut, tot rememorant Marcel Proust.

A tots tres artistes, la nostra cordial felicitació pels seus projectes, i per la materialització dels mateixos en aquesta bellíssima exposició. A la Universitat d’Alacant la gratitud per l’ajut permanent que significa el seu treball envers l’art. I a Antoni Miró i Sofia Bofill per ser-ne, una vegada més, l’alma mater d’aquesta magnífica realitat que és la Càtedra Antoni Miró d’Art Contemporani de la UA.

Font: j. sou, Dr. Tècnic Càtedra Antoni Miró d’Art Contemporani, Universitat d’Alacant./


Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *