Jordi Botella: “Alcoi té molta gent que està creant, s’hauria de promoure”

• Parlem amb el professor Jordi Botella sobre cultura alcoiana, creació artística, educació i noves tecnologies. • N’hi ha una contradicció social: volem ser futbolistes o guitarristes però no volem invertir temps d’entrenament

Enviat per Rodrigo Paños en 9 d'agost de 2018.
Guardat en Cap, Reportatges
Tags: Alcoi, Institut Pare Vitoria, Jordi Botella

Jordi Botella és professor del Pare Vitòria (de Valencià, Teatre i Literatura), ha sigut director de la Casa de la Cultura d’Alcoi durant una època d’efervescència cultural (entre els anys 1986 i 2000) i és autor d’una ampla obra escrita (narrativa, poesia, crítica literària…). Parlem amb ell sobre tots aquests àmbits.

– Bon dia, Jordi, enguany arriba el moment de la teua jubilació com a professor. Què és el més important que has ensenyat durant la teua trajectòria docent?

He tingut l’oportunitat de poder transmetre pensaments i corrents culturals, artístiques i literàries. Les assignatures que jo he impartit, que són Valencià, Literatura Universal i Teatre, m’han donat l’oportunitat de transmetre un coneixement en aquestes àrees, que formen part també de la meua vida personal.

– I què és el més important que has aprés?

El contacte amb generacions molt més joves, que és molt estimulant. És una experiència que jo recomanaria a molta gent vinculada al món de la cultura, la música i l’art. Conéixer les sensibilitats i actituds, els seus posicionaments davant de la societat… Jo he tingut el repte de traslladar la sensibilitat clàssica i acadèmica a persones que per edat pensen en altre registre. En eixe sentit, la meua experiència ha sigut molt satisfactòria.

– Creus que n’hi ha molta diferència entre l’adolescència que es viu a la nostra època i la que es vivia dècades enrere? Per exemple, com va ser la teua adolescència?

Jo vaig viure la meua adolescència ací mateix, a l’IES Pare Vitòria. La gran diferència és que abans l’ensenyament no era obligatori. Per això, els estudiants érem una minoria, érem 10 alumnes de lletres i a soles hi havia un institut comarcal. Érem un grup de gent que volia estudiar. La resta d’adolescents estava a les fàbriques treballant. Més avant, la situació democràtica va permetre l’ensenyament obligatori fins als 16 anys: encara que l’alumne no vulguera estudiar en un futur sí que havia d’estudiar per obtenir un aprenentatge secundari bàsic.

– Durant els últims anys estem vivint una irrupció de les noves tecnologies que està canviant el món en tots els sectors, com creus que afecta els adolescents?

Això ens afecta a tots. Les TICs s’han magnificat, com si fóra una l’única finestra al món de la cultura. Ha obert un accés a la informació, però no al coneixement. Tenim tones d’informació circulant però que no permeten adquirir coneixement. La tendència és a voler que el rendiment siga immediat, però no ho és, ni en l’ensenyament ni en l’esport ni en la intel·ligència. N’hi ha una contradicció social: volem ser futbolistes o guitarristes però no volem invertir temps d’entrenament.

– Vas exercir com a director de la Casa de la Cultura d’Alcoi entre els anys 1986 i 2000, que coincideixen amb una època d’esplendor cultural alcoià, amb la creació de l’Estiu Festiu, la Mostra de Teatre…

Va coincidir que es va posar en marxa tot: vam passar d’una etapa històrica i política, en la qual la cultura tenia un paper mínim, a una època d’explosió total. Comença a organitzar-se el Circuit Teatral Valencià, tallers musicals, de teatre… Comencen a implicar-se les associacions de veïns, que venien d’una època molt dura i que ja estan preparades per a la denúncia i per a la participació. L’Estiu Festiu no era simplement posar una pel·lícula en el barri, sinó que oferia activitats d’oci cultural de qualitat: jazz, rock, teatre, dansa contemporània… Això coincideix amb l’organització de les cases de la cultura i de la producció dels teatres i els músics. Nosaltres ens alimentem d’això. Hi havia una gran predisposició, tant de companyies com de professionals.

– Supose que també influeix que era una època d’expansió econòmica

Nosaltres no teníem teatres, el Calderón era privat i el Principal era municipal però gestionat per una empresa privada també. Érem una plantilla amb un poder centralitzat, amb Josep Sou de regidor, col·laboradors molt competents com Javier Darias i Toni Miró, i tres treballadors de la Casa de la Cultura. Inconvenients: que estàvem saturats de treball. Avantatges: l’execució era directa. Si la programació té un nivell, tots volen participar. Teníem uns pressupostos limitats però es reconvertien en activitat. Perquè la qualitat comporta rendiment econòmic.

– També hi havia molta especialització tècnica, veritat?

Ací es munta la Mostra de Teatre perquè n’hi ha molta gent treballadora especialitzada en diferents aspectes artístics, un caldo de cultiu en molts oficis: gent que sap cosir, que sap fer escenografies, vestuaris, gent que ha fet pel·lícules, músics, teatres, guionistes, gent vinculada a la televisió… Diners no n’hi havia, però sí que hi havia gent inquieta i ganes de crear. Va ser una època molt afortunada. En molts pobles, encara que hi hagueren invertit molts diners no ho hagueren pogut dur a terme, perquè, no tindrien gent que sabera, per exemple, muntar un decorat. Després va vindre una època en la qual anava tot cap per mànega perquè la Generalitat va retallar el tema cultural, la televisió comença a manipular-se, es fan poques produccions. La gent de la cultura comença a patir.

– Com valores l’època actual en la qüestió cultural?

Ara mantinc una distància amb la gestió. Però trobe a faltar moltes coses, principalment un full de ruta. Detecte certa improvisació i, moltes vegades, falta de rigor. L’administració ha de saber rendibilitzar la gent i la tradició històrica que té la ciutat d’iniciatives ja creades. La ciutat té molta gent que està creant: s’hauria de projectar i de promoure la vinculació entre les diferents generacions. Moltes vegades escolte declaracions des de l’Ajuntament parlant d’empreniment o d’iniciativa, però sempre vinculat a l’economia, mai cap a la cultura i la creació.

– Parlant de creació, eres un escriptor amb una ampla obra, en poesia, narrativa, crítica… Què representa per a tu l’escriptura?

L’escriptura és un acte molt particular de creativitat. Cal tindre en compte que si arribà un punt en el qual ja estava un poc cansat de la Casa de la Cultura és perquè em dedicava massa a la gestió. Jo venia del món de la creació, com a guitarrista de rock i com a escriptor. Al final sentia que estava descuidant la part més important, que són les idees i la creació: si no n’hi ha idees darrere dels projectes, aquests no funcionen.

– Ara que et jubiles, tens pensat implicar-te o desenvolupar algun tipus de projecte?

Com a projecte no en tinc cap. I m’alegre. Lògicament continuaré amb la vinculació a la creació musical i l’escriptura. Vull desprendre’m de cert llastre d’excés d’informació, que és propi d’aquesta època. Vull quedar-me amb l’essencial, que és el que serveix per a crear.

Font: Rodrigo Paños./