Foradia

Una realitat quotidiana: Els micro masclismes

Perquè em dóna la gana! columna per Teresa Mollà

Sóc dona i feminista com tothom sap. Però malgrat això cada dia a la feina, per exemple, he d’assumir com a algo “normalitzat” que alguns homes (i fins i tot algunes dones) tinguen que mostrar la seua masculinitat de forma hegemònica en la seua forma de tractar-nos a les dones. Són de formes braves i en massa ocasions sense possibilitats d’espera. Els seus assumptes sempre són urgents i no poden esperar. Treballen o no i, per tant tenen temps o no. Però el fet de llegir o d’esperar no va amb ells i, per tant no tenen cap escrúpol en interrompre la nostra feina per tal de satisfer les seues urgències que, en massa ocasions no ho són. Ah!! i quan els ho fas notar encara que només siga amb un “espere un moment que estic atenent a altres persones” la resposta sol ser que “tens (tinc) mal caràcter”.

I es que les seues “urgències” són el primer. I jo com a dona he d’estar al seu servei en cada moment. Són una forma subtil de masclismes o micro masclismes. I estan assolits socialment.

Us puc donar exemples per a vendre i regalar. En voleu uns quants? Doncs anem allà.

L’ús de l’anomenat “genèric masculí” als llenguatges n’és un bon exemple. “El sol·licitant” en lloc de la “persona sol·licitant”; “el subscriptor” en lloc de “la persona subscriptora”; “els pares” en lloc de “el pare i la mare” tret de quan els pares siguen dos homes; el “tots” per a referir-se a un conjunt de persones en lloc d’un “tots i totes”, i axí un llarg exemple de perpetuació de rols. Eixa forma de parlar esta tan assolida que costa molt adonar-se’n de l’ocultació de tot allò femení o plural en les formes de comunicar-nos.

Un altre exemple de micro masclismes socials o públics són la manca de respecte cap a nosaltres quan estas prenent un cafè amb un home i s’acosta un altre home i sense demanar disculpes interromp la conversa per parlar amb ell encara que tingues la paraula a la boca. I sense immutar-se li pregunta o comenta o el que siga. A la fi i a la postre, per a ell només ets una dona, i creu que ho pot fer. És un home i creu que s’ho pot permetre.

Més exemples. Pots estar fadrina o casada o amb qualsevol estat civil o sentimental que ells no és tallen en dir-te el que pensen de tu. Si estàs guapa, grossa, morena, pàl·lida o tens un mal dia. No passa res. Alguns és creuen amb el “dret” d’opinar sobre el teu aspecte o semblant més enllà de la manca de permís per a fer-ho.

I tot açò a l’àmbit públic. Si entrem a l’àmbit privat les coses són bastant pitjors. Parlem de silencis sense explicacions. D’infantilització de la relació per tal d’adoptar el paper de pare protector. De negació de la realitat per tal d’imposar-ne altra que li siga favorable,  i un llarg etc.

I tot està normalitzat i naturalitzat. I no passa res perquè si et rebel·les tant a l’àmbit social com al privat, és que tens mala llet o mal caràcter. I no, no és així. És que ser home no vol dir que s’haja de fer sempre la teua voluntat, perquè la meua, la nostra, la de les dones, també compta.

 

 

Font: Teresa Mollá Castells./





Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *