Foradia

Josep Lluís Santonja: “a Alemanya i Itàlia va haver un procés de desnazificació, ací res”

• Parlem amb Josep Lluís Santonja sobre la repressió a Alcoi durant la dictadura, de l’estat de les biblioteques a Alcoi i del l’Arxiu municipal, entre d'altres. • Després del de València, el d'Alcoi segurament siga l’Arxiu municipal més important de l’autonomia

Josep Lluís Santonja és el director de la Xarxa de Biblioteques d’Alcoi i de l’Arxiu municipal. Hem parlat amb ell per a parlar, entre altres temes, del seu últim llibre, “Temps d’ombres: la repressió en Alcoi des de la Guerra Civil fins als anys 70”, de l’estat de les biblioteques a Alcoi, de la revisió del franquisme i de les peculiaritats de l’Arxiu municipal.

– Bon dia, Josep Lluís, com valores l’impacte de la Biblioteca Infantil Tirisiti que heu posat en marxa en febrer d’enguany?

En els primers cinc mesos, teníem ja una xifra de vora 5.000 usuaris. La perspectiva que teníem del projecte s’ha aconseguit i consolidat. Més que un punt de lectura volíem un punt d’animació lectora i cultural. L’impacte ha sigut molt bo. Acabem de llançar la campanya del nou curs i ja està en un 80% coberta.

– És un servei bastant demandat

És que està canviant el rol les biblioteques. Abans les biblioteques eren un lloc passiu, ara es demana més dinàmica i activitat. Hem de tindre cura amb les noves generacions, la tecnologia està acabant amb la lectura en paper i si no afegim dinamisme l’ús de les biblioteques caurà.

– Com valores l’evolució d’ús de les biblioteques en general?

N’hi ha usos diversos, hem de perdre de vista el que eren abans, llocs saturats de gent. Ara, per exemple, s’utilitza la biblioteca en línia. El projecte de Biblioteca Digital d’Alcoi, Bivia, ja en té més usuaris que la biblioteca física. Estem davant de nous reptes.

– En eixe sentit, la Diblioteca Digital d’Alcoi, que es va posar en marxa fa poc més d’un any, ha sigut un èxit, no?

Des que s’ha posat en marxa estem en vora 400.000 consultes. Està entrant gent de tot el món. Per exemple, aquest estiu va vindre un investigador anglés que ja sabia tot el que volia consultar.

– Ha sigut un projecte pioner, no?

Sí, de fet continua sent-ho, a nivell valencià i autonòmic és únic. No existeix cap projecte que integre tot el patrimoni documental dels arxius municipals. Ara el presentarem com a projecte pioner a l’Institut Juan Gil Albert.

– Suposeu eixe èxit ha vingut en part facilitat per l’Arxiu tan ric que tenim els alcoians i la digitalització dels documents que esteu fent.

Sí, sobretot per la gestió documental. No és tan important el que digitalitzes sinó la catalogació dels documents. L’important és que els investigadors sàpiguen quina és la documentació que tenim. És un avanç perquè en altres arxius, qui vulga investigar ha d’anar físicament a preguntar quins documents existeixen.

– I més tenint en compte la importància de la riquesa del l’Arxiu d’Alcoi

Després del de València, el d’Alcoi segurament siga l’Arxiu municipal més important de l’autonomia. No a soles per l’antiguitat de les fons, que també (tenim per exemple, el document en paper més antic que es conserva, de 1263), sinó per la diversitat: en Alcoi han ocorregut moltes circumstàncies d’interés històric que han generat documentació. A banda de poder treballar qualsevol època. Per exemple, el cas de l’investigador anglés que hem comentat, està investigant sobre el moviment obrer. Però tenim també el tema anarquista, ja que a Alcoi es va fer realitat el somni anarquista de col·lectivitzar l’economia; la creació dels mitjans de comunicació…

– El moviment ludita…

De fet n’hi ha una tesi doctoral d’un altre investigador que estudia el paral·lelisme entre el moviment ludita anglés i alcoià. Eixa és la diferència que tenim amb altres arxius, que tenim rastre de tots els períodes de la història.

– Parlem de l’últim llibre que has publicat, “Temps d’ombres: la repressió en Alcoi des de la Guerra Civil fins als anys 70”

Es tractava de recuperar la història de moltes persones que no se sabia res d’elles. En molts casos, eren històries desconegudes. Tot el que hem publicat al llibre és la informació que sabem, tenim un fitxer d’unes 3.000 persones. Molta gent està coneixen la història de la seua família gràcies a l’estudi. Però n’hi ha molta més gent que ha desaparegut i que no sabem res d’ella. El Règim va destruir les seues petjades, van cremar els arxius de la Falange, per exemple. Hem de tindre en compte també que la repressió no va ser a soles política, sinó també econòmica, perquè tot qui estava taxat per la dictadura no podia trobar feina i molta d’ella se’n va haver d’exiliar en els anys 50.

– Com podríem definir la repressió que va viure Alcoi durant el franquisme? No va ser més forta pel que comentàvem, perquè els anarquistes tenien molta força?

No, va ser com en la resta de l’Estat. La repressió va ser selectiva amb la gent que tenia alguna afiliació política. I per descomptat van anar contra els líders republicans: com Evaristo Botella i Enrique Vañó. Els funcionaris, per la seua banda, van quedar automàticament tots depurats. La depuració va ser molt agressiva, sobretot en la docència, perquè eren els que més influïen en la societat, ja que treballaven sobretot per vocació. De totes maneres, el Règim s’esperava que hi haguera més delacions però la gent no denunciava, la gent volia passar pàgina.

– Ara s’ha obert el debat sobre la revisió dels símbols franquistes. I, a diferència del que passa en altres països com Alemanya o Itàlia, on es van depurar responsabilitats del feixisme, tenim a entitats com la ‘Fundació Francisco Franco’ fent apologia de la dictadura.

I més greu encara, que siguen propietaris de la documentació de Franco. Estan incomplint la Llei de Patrimoni Històric, que marca que a partir dels 25 anys de morta una persona, la documentació pot ser consultable. Ells l’han feta privada.

– En Europa estem vivint un retorn del feixisme, veiem com partits d’extrema dreta estan guanyant vots en molts països.

El que a mi em sap més greu és la gent jove. Amb el que va suposar el feixisme i que torne a les mateixes idees que el va dur a terme. I és que en Alemanya va haver un procés de desnazificació, els Tribunals de Nuremberg, en Itàlia igual. Ací no va haver res. La Llei de Memòria Històrica, per la seua banda, ací a la Comunitat Valenciana, és molt voluntarista.

– Faltaria més conscienciació al respecte?

Sí, de fet inclús a nivell d’educació és un tema que es passa per damunt. Recorde en l’institut, per exemple, que en l’Espanya de Franco vam veure un poc d’economia i poc més.

– Canviant de tema, quina és la previsió de l’apertura del CADA? Es traslladarà allí la Biblioteca?

Segons van dir l’alcalde i el regidor de Cultura, el CADA assumirà tot el departament de Cultura, la seua programació i administració. Així es donarà solució al problema d’espai que tenim i de dispersió dels documents. Per exemple, tenim dues biblioteques oferides a l’Ajuntament, amb quasi 20.000 llibres, que no ens podem fer càrrec d’elles, que són la de Ricardo Senabre, que està a Salamanca, i la d’Isabel-Clara Simó, que està en la Universitat d’Alacant.

– També està projectat el projecte de l’Illa de Rodes

La idea és oferir allí una biblioteca de barri i establir allí l’Arxiu municipal. Un dels projectes que s’ha projectat allí és la museïtzació de la col·lecció de Rodes i fer un xicotet Centre d’Interpretació de la Indústria, que ha d’estar vinculat a la documentació històrica que tenim.

– Per finalitzar, estàs realitzant algun altre estudi?

Sí, sobre la repressió cultural. M’han avisat de la Diputació d’Alacant, que volen publicar-ho. Tracta sobre com es torna a posar en marxa tota l’activitat cultural després de la repressió franquista. Treballe, entre altres, la recuperació de Miguel Hernández i de Joan Valls.

Font: Rodrigo Paños./





Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *