La dependència emocional
Perquè em dóna la gana! columna per Teresa Mollà
La dependència emocional és una potent eina de control que si no es detecta adequadament pot causar grans estralls.
L’agressor pot començar a aïllar la dona del seu entorn, de la seva família i a més a naturalitzar aquest tipus d’amor possessiu i exclusiu que, si no es reconeix a temps per part de la víctima, pot causar-li un perjudici extremadament dolorós.
Això, en la víctima, redundarà en una autoestima cada vegada més baixa i sustentada bàsicament en la necessitat d’afecte per part de l’agressor que, al seu torn necessitarà controlar-la cada vegada més fent-la creure que sense ell, la vida d’ella no té sentit.
És molt complicat sortir d’aquesta situació i fer el pas d’abandonar o de denunciar al teu agressor quan a més t’han fet creure que sense ell tens poques possibilitats de ser o d’existir com a persona.
La llibertat de la víctima deixa d’existir i és freqüent que es culpe de les reaccions hostils que reben. Així mateix, demanda allò no els és donat espontàniament i que se suposa que han d’estar en les bases d’un vincle afectiu com són l’atenció, l’afecte o la cura. Les persones dependents solen mostrar aquests components de manera generosa. I, per això també, aquests vincles són asimètrics emocionalment parlant.
He volgut recordar tot açò per demanar que no segueixi victimitzant a qui pateix d’aquest tipus de terrorisme fent-les culpables de mantenir-se al costat dels seus agressors i de seguir rebent agressions, perquè la dependència emocional és una cosa de la que ningú, cap persona, estem exempts.
A les víctimes se les ha d’ajudar, escoltar i no qüestionar les seves paraules. Se’ls ha d’oferir amb delicadesa tot el suport institucional. Se les ha d’ajudar a que reconeguin la seva situació i reforçar-les perquè s’allunyin d’aquesta realitat perniciosa en què viuen. A les víctimes se les ha de saber entendre entre línies per saber que, de vegades, diuen bastant més del que estem escoltant. Cal reconèixer quan demanen ajuda, en massa ocasions, des del propi silenci.
Crec que ja està bé de culpabilitzar-les de la seva pròpia situació de la qual són només víctimes. Cal desmuntar aquestes trampes fàcils en les que, en nom d’una llibertat inexistent en aquestes situacions, se’ls exigeix que actuïn com si realment foren lliures. I no ho són.
Les presons no són només les dels barrots. Hi ha un altre tipus de presons que són invisibles, però que existeixen i són molt més repressives que les dels barrots. I si l’estat de dret busca la integració de les persones privades de llibertat temporalment pels seus errors, per què no actuem de la mateixa manera amb les dones que ja són víctimes d’una situació de privació de llibertat dins de la seua pròpia situació?, Per què seguim negant-los la condició de víctima i els prestem tota l’ajuda que necessiten?
Les trampes del patriarcat, la seva immensa capacitat de transformar i adaptar-se als nou temps per subsistir tenen molt a veure en això.
Però les trampes es poden desmuntar i en això hi som moltes les persones compromeses.
ARBRE Agulló i Guerra: 
Josep Marti Esteban: 
Eugeni Renom Cucurella: 
Catherine Perelló Scherdel: 
Comenta i participa-hi