Discurs de Nèstor Novell als premis d’El Gratis
• Discurs de Nèstor Novell als premis d'El Gratis: "Jo sóc fill dels moviments socials i polítics dels anys 60 i 70 del segle passat. Dels moviments antiracials, els hippies i les protestes"
Jo sóc fill dels moviments socials i polítics dels anys 60 i 70 del segle passat. Dels moviments antiracials, els hippies i les protestes contra l’imperialisme i la guerra de Vietnam. Del moviments d’alliberament sud-americans i la desfeta d’Allende. Dels kibbutz israelians i de la causa palestina. De la primavera de Praga de Dubcek i el compromís històric de Berlinguer. De la crítica comunista i anticolonial de Camus i del feminisme militant d’Àngela Davis o Simone de Beauvoir. Dels verds alemanys i la desnuclearització. De la guerra freda i el suport aliat a Franco. Del fracàs de la lluita armada (Brigades roges, ETA, Baader Meinhof, Che Guevara…). Del Maig francés i del moviment d’emancipació sexual i de gènere.
De la lluita antifranquista, de l’Assemblea de Catalunya i del Consell de Forces Polítiques i sindicals del País Valencià. De la guerra bruta dels aparells de l’estat contra el moviment social, cultural i polític valencianista, que “ells!” denominaren la Batalla de València. Una batalla que encetava els nous límits de la transició democràtica que s’instaurarien definitivament amb el colp d’estat del mateix estat.
Sóc fill del neorealisme italià, de la novel·la social, de la crítica al Marx i a Freud, del naixement de la contracultura, del descrèdit artístic de la realitat i la denúncia de la cultura de masses i el seu control polític. Del trencament del socialisme amb rostre humà, de l’església amb rostre humà i del capitalisme amb rostre humà, que significà l’esperançada i fracassada caiguda del mur de Berlín. De la banalitat de la postmodernitat i la crua realitat de la desfeta personal, cultural, social i mediambiental que ha significat el triomf aclaparador del neoliberalisme. Ja ho deia l’economista ultraconservador Von Hayek: “amb l’alliberament del capital financer ja no caldrà tindre parlaments”.
Jo sóc fill d’una història i d’un País, d’una lluita contra el provincianisme estèril i submís… contra aquell silenci, antic i molt llarg, de pistoles i encens, que va ser la meua infantesa i joventut. Jo sóc fill de Fuster, de les seues inquietuds intel·lectuals i de la seua tan valenciana de mirar la vida, entre irònica i escèptica. Ja deia ell “No renuncies mai a canviar d’opinió, és la primera cosa que et retrauran els teus enemics”.
Tot el que acabe de dir és perquè considere que els organitzadors arrisquen molt al donar el premi a una trajectòria. Jo no sé ni puc saber quina és la meua trajectòria. Crec que han hagut diversos, múltiples intents de trajectòria. Més que una trajectòria ha estat una mena de carcassa que esclata amb múltiples trajectòries, algunes contradictòries entre si, altres que han sumat en alguna línia.
Del que he fet, d’algunes coses estic més content que no d’altres. He canviat d’opinió i he jugat en un espectre polític, ètic i cultural ample, fugint del sectarisme i del provincianisme: us assegure que això no dóna per a tindre molts amics, però si un grapat de bons amics.
No sóc, com podreu, deduir molt amics dels premis, dels reconeixements. A més, sortosament no en reconec en una trajectòria, sinó més aviat en un camí fet a les palpentes, i per tant erràtic i en la mesura que ha estat possible, vital.
Això no vol dir que no estiga satisfet, i molt agraït a les persones que m’atorguen aquest Palmell, i més en aquest magnífic cau dedicat a l’Ovidi a la capital de les CCV. En aquest País, desestructurat social, política, econòmica i comunicativament, el treball que fan animosos periodistes autoexplotats, persones responsables, generoses i conscients amb la seua comarca i el seu País, mostren la veritable llum d’esperança per a tots nosaltres.
El treball del Gratis és impagable, com ho és tot el seguit d’associacions de tota mena que ameren el País de la seua autèntica valencianitat, és a dir, aquella que mira al futur, com a persones i com a societat.He estat escorcollant per si ho havia algun gandià que haguera rebut algun premi a Alcoi. Pot ser que alguna vegada els alcoians hagen reconegut el treball d’algun gandià, la ciutat de la platja que va ser descoberta per conqueridors alcoians amb bitllets del Banc d’Espanya. No ho sé. Jo no l’he trobat, ni tan sols per a aquells que feren possible el port i el tren que tant en va unir, a saforencs i alcoians, en el comerç, la relació humana i en l’estraperlo. Ja deia Fuster que els alcoians són els més catalans dels valencians, és a dir, garrepes, del puny tancat… Comprendreu el meu estupor en veure el premi…. O no. Podria ser, que Fuster ho deia per la gran aventura industrial d’Alcoi i, el puny tancat del premi signifique una altra cosa ben diferent… Esperem que les noves generacions ho entenguen.
En tot cas cal tindre present que un País, com el nostre, que una llengua i una cultura és, més que allò que cal conservar, allò pel qual s’està disposat a lluitar.
ARBRE Agulló i Guerra: 
Josep Marti Esteban: 
Eugeni Renom Cucurella: 
Catherine Perelló Scherdel: 
Comenta i participa-hi