Sobre les infraestructures de transport al País Valencià
• La raó de la manca de vertebració valenciana no cal buscar-la en l’orografia, sinó en el caràcter perifèric que se li atorga al nostre territori i en la mentalitat centralista espanyola i la seua estimada província • La lògica provincial ha perjudicat greument la vertebració del País i, ha arribat, fins i tot, ha desfer infraestructures regionals creades o impulsades, la majoria d’elles, per la iniciativa privada valenciana
Néstor Novell./
Les infraestructures de transport terrestre solen ser allò que tradicionalment s’associa més directament al creixement econòmic i àdhuc de desenvolupament. No soc d’aquest parer. Avui tant important com les carreteres, els ferrocarrils, els ports i els aeroports, ho són el gas, l’electricitat, la gestió integral del cicle de l’aigua, el centres logístics, la fibra òptica, els espais naturals, els dispositius d’innovació i recerca i les infraestructures sanitàries, educatives i culturals. En tots i cada un d’aquests àmbits les deficiències en terres valencianes són més que manifestes. A més, en molts casos, la gestió que es realitza per les grans empreses del IBEX 35, residents a Madrid, com les autopistes de peatge que hem pagat tres vegades (a Castella són debades) o el preu de l’electricitat, suposen una mena d’espoli comparable al del infrafinançament que patim els valencians.
Dit això, es impossible no parlar del tema de les carreteres i els ferrocarrils valencians perquè suposen cas sagnant entre els diversos aspectes de la manca de vertebració territorial al País Valencià. Si feu l’exercici de posar el mapa valencià girat en horitzontal, de manera que la mar quede a la part de baix, i que és com és representava generalment fins el segle XVII, veurem les similituds de forma entre Andalusia i el País. A Andalusia ningú no diu res sobre el llarg i estret País ni sobre el caràcter muntanyenc del territori. Andalusia està vertebrada per una densa xarxa de carreteres i ferrocarrils.
Mapa Abraham Ortellius any 1584. https://jdiaz474.wordpress.com
La raó de la manca de vertebració valenciana no cal buscar-la en l’orografia, sinó en el caràcter perifèric que se li atorga al nostre territori i en la mentalitat centralista espanyola i la seua estimada província. Segons aquesta visió, tota capital de província, i només si ho és, ha de tindre, a més de la diputació i la circumscripció electoral, la carretera nacional, l’autovia, el tren de rodalies, el tren de mitja distància, l’AVE i la universitat. S’imaginen que Morella, Sogorb i Alcoi hagueren estat capitals de província. Avui l’interior i la costa, el nord i el sud, les muntanyes i el litoral del País, estarien ben connectades per carreteres i ferrocarrils de tota mena, com ho està Andalusia.
Carreteres estatals i autovies a Andalusia.
Ferrocarrils de mitjana distància a Andalusia
Línies d’AVE a Andalusia
La lògica provincial ha perjudicat greument la vertebració del País i, ha arribat, fins i tot, ha desfer infraestructures regionals creades o impulsades, la majoria d’elles, per la iniciativa privada valenciana.
A les darrera dècada del segle XIX, els liberals de la Safor, sota el comandament de l’alcalde Josep Rausell i el diputat Sinibald Gutiérrez Mas, descriviren al seu periòdic de referència, El Litoral, un gran projecte territorial de caràcter supracomarcal (avui diríem les Comarques Centrals Valencianes). Amb el temps, el seu disseny i els seus afanys convertirien la ciutat de Gandia en un dels més importants centres, comercial, agrícola i industrial d’aquest territori. Estic parlant del ferrocarril Carcaixent-Gandia-Dénia (avui diríem el tren de la costa), el ferrocarril del Port de Gandia a Alcoi i el Port de Gandia (avui diríem el tren de les CCV), la carretera d’Albaida (avui diríem l’autovia del Morquí), la Caixa d’Estalvis de Gandia (avui diríem el sistema financer comarcal), la Granja d’experimentació de nous conreus i varietats (avui diríem el Centre d’Innovació Agroalimentari) i la gran Exposició Regional de Gandia, gràcies a la qual es facilità la introducció d’adobs, de maquinària i, especialment, els motors de reg que canviarien tot el paisatge del secà (avui diríem la Fira Mostrari de les CCV). En aquells moments ni les elits econòmiques, ni les polítiques, ni els mitjans de comunicació s’havien dissolt, almenys del tot, en una paralitzador provincianisme.
La nostra generació no ha tingut, ni tan sols, la capacitat d’actualitzar el projecte territorial del XIX, entre d’altres raons per la manca d’organitzacions socials i polítiques valencianes potents i per la consegüent pèrdua progressiva de pes econòmic i polític dels valencians víctima de les elits d’un estat espanyol les quals, no són altres que les de Madrid.
El valencians, tot i i tindre una renda per sota de la mitjana i que, per tant, l’estat solidari hauria d’aportar-nos més recursos per situar-nos en la mitjana estatal, pel contrari som l’autonomia que, amb diferència menys percep, el darrer any 2.053 euros per habitant. Com la mitjana estatal és de 2.317 euros (tot i que ens pertocarien més), el resultat és que només el 2017 hem deixat de cobrar 1.600.000.000 euros. Així que des que existeix aquest sistema de finançament nefand (per als valencians i per a la resta de l’Arc Mediterrani), el valencians hem deixar de percebre al voltant de 20.000.000.000 euros.
Però és clar, com que rebem menys d’allò que necessitem per mantindre els serveis bàsics, la Generalitat va endeutant-se progressivament, i l’estat, en compte de corregir el sistema de finançament ens dóna un crèdit, el FLA, per cobrir el deute que ell ens provoca. Des de 2012 pel FLA i pel Pla de pagament a proveïdors l’estat ens ha prestat 31.476 milions d’euros, pels quals, vaja negoci solidari!, damunt hem pagat 2.000.000.000 euros. Per altra banda, si mirem com ens va la inversió estatal també estem, casualment?, a la cua: rebem 119 euros per habitant, la quarta part que Castella i Lleó.
Dissortadament, això no lleva que els valencians ens continuem considerant rics i capdavanters, els millors, fins al punt de permetre-nos el luxe d’oferir glòries, recursos econòmic i humans, als nostres veïns, tot i tindre una renda un 12% inferior a la mitjana estatal. És a dir, som pobres i ens pensem rics… i així tenim infraestructures i serveis.
És a dir, som pobres i ens pensem rics… i així tenim infraestructures i serveis.
Per no perdre el fil de les infraestructures i de la terrible maldat intrínseca de la mentalitat provincial, provinciana i provincialista que patim, hem de constatar, que el fet comú més rellevants de les nostres comarques, les de la Governació de les Muntanyes o CCV, es que som als confins de les províncies d’Alacant i de València. És aquesta situació geopolítica que generen les arbitràries ratlles provincials, aquesta terra intermèdia i llunyana de la capital provincial, és allò que fa que no haja tren entre Gandia i Dénia (que n’hi havia), entre la Safor i l’Alcoià (que n’hi havia), estiga inacabada l’autovia del Morquí, estiga inacabada la CV70 entre Benidorm i Alcoi, o estiga inacabat el tren València- Xàtiva-Ontinyent-Alcoi-la Vila.
Avui Gandia, per exemple, ha perdut gran part de la seua capacitat estratègica per la desaparició d’infraestructures que la lligaven amb el seu territori natural i amb els mercats exteriors. Cada vegada la ciutat és més un cul de sac: El Port de Gandia ja no és el port comercial de les CCV, no li arriba el ferrocarril de l’interior, ni el de la costa, ni té una connexió propera als corredors estatals com era abans Carcaixent. La inacabada CV 60 mor a l’atzucac de Beniflà. El desdoblament de la N-332 mor al Molinell i pel nord a Cullera, La comarca de la Safor, vull dir, el pas de la província de València a la d’Alacant (o a l’inrevés) és el semàfor d’Europa.
Conforme va passant el temps és més evident que les promeses estatals són una pura broma (cada 4 anys es demana un nou projecte per a renovar el projecte que ja s’havia encomanat) i que explica perquè l’estat pressuposta per al País una inversió tan baixa i amb uns incompliments milionaris. (al quadre podem veure la deficient xara de tren de rodalies, la baixa inversió pressupostada i la ridícula xifra d’inversió real.
En aquestes circumstàncies, davant d’un maltractament secular, el ciutadà valencià visca entre el desassosseg i l’estoïcisme més heroic, però sempre incrèdul, distant i paralitzat. Així, qui a hores d’ara s’atreveix a demanar el tren Port de Gandia – Xàtiva i la connexió a l’àrea logística de Xàtiva-Ontinyent?. Qui demanarà el tren directe de València a Alacant per Xàtiva i Alcoi? Qui demanarà les àrees i les connexions logístiques del corredor Mediterrani? I, qui demanarà el tramvia de la costa superpoblada perquè el tren no pararà a la majoria dels pobles?. Pot ser no els falte raó els que em diuen: concentrem-nos en el tren de la costa i l’alliberament de l’AP7, i de la resta ja veurem.
Mirat amb la perspectiva que donen els anys, sembla que l’estat autonòmic no haja estat tan bon invent com pensàvem per construir un estat plural, divers i solidari. No ha servit per a aturar la política de forat negre (tot allò que hi ha al seu voltant s’ho engul) que practica Madrid amb el beneplàcit de les seus delegacions provincials. Una altra lectura de l’organització de l’estat i del País hauria d‘haver estat possible, però un estat que ha substituït la Constitució pel codi penal i els jutges pels polítics no sembla el millor escenari per a una interpretació pluralista, humanista i federalitzada de la vida pública. Hi haurà una opció per a la generositat i la solidaritat que se li suposa a tot estat o el valencians haurem d’acabar demanant la República Valenciana?
Carmen Gosalbez: 
ARBRE Agulló i Guerra: 
Josep Marti Esteban: 
Comenta i participa-hi